La Sagrada Familia, encara no culminada, ja és una de les grans imatges icòniques del segle XXI. Quan acabin les obres, Barcelona comptarà amb l’última gran basílica construïda a Europa. En l’obra arquitectònica d’Antoni Gaudí, avui de ressò universal, s’hi donen cita dos factors essencials de la postmodernitat i dels seus llenguatges globals: l’espectacle mediàtic i turístic i l’explosió de la creença religiosa. La Sagrada Família determinarà la verticalitat màxima i dominarà la ciutat amb els 175 metres d’alçada de la torre de Jesús. És, i serà encara més en el futur, la imatge internacional de Barcelona i de la barcelonitat. 

Concebuda originalment com a temple expiatori per netejar la culpa, ha esdevingut l’indret on es desplega el sorprenent i impossible prodigi de l’art arquitectònic. Simbolitza, com cap altre monument, l’orgull d’una ciutat capaç d’aixecar, per damunt dels avatars de la història sencera del terrible segle XX, una obra coral, finançada en els seus inicis per ciutadans anònims, expressió del caràcter mutualista i associatiu dels barcelonins.

Amb més de 5 milions de visitants, majoritàriament turistes, és així el lloc urbà de trobada entre la fe religiosa i la cultura. Joan Maragall, en un text datat el 1905 i titulat A la Sagrada Família, mostra la comunió entre Antoni Gaudí, l’arquitecte, la seva obra, els barcelonins i la ciutat: «Hi vagi sols aquell que, en el fons de l’ànima, se senti germà de l’últim manobre i disposat per ajudar-lo a remenar el morter…».

L’obra planteja la notable paradoxa que suposa construir un temple expiatori, destinat a la fe catòlica, en un moment de la història on una majoria dels ciutadans han donat l’esquena a la religió. Formulat des d’una altra òptica, els visitants que van a veure i fotografiar el temple, no ho fan per a redescobrir el que produeix l’encantament religiós del món, sinó per admirar un assoliment humà.

La història de la construcció també segueix l’itinerari dels debats culturals, estètics i arquitectònics barcelonins. La polèmica no hi ha estat mai absent, començant per la discussió sobre l’autenticitat gaudiniana de la continuació de les obres interrompudes i seguint pel tipus d’arquitectura i sobretot d’art esculptòric que l’havien d’acompanyar. L’enorme temple expiatori ha crescut entre la pública indiferència i l’íntima passió religiosa dels barcelonins, sense implicació de les autoritats civils i sovint sense prou transparència ni compromís de la ciutat en decisions destinades a marcar la seva personalitat.

Ara tot això és aigua passada i la Sagrada Família és una realitat barcelonina perdurable i acceptada, que obliga a una nova implicació ciutadana. Abans que res, perquè la culminació, després de tant esforç humà, econòmic i artístic, provocarà un gran buit després d’haver viscut en l’imaginari barceloní com l’eternitat de l’inacabament. Com quan una persona, després de llargs anys de lluita, veu complerts els seus objectius, els ciutadans, els gestors del temple, i els poders públics, s’hauran de preguntar: i ara, què?

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

La resposta a aquesta pregunta farà necessari que en els pròxims anys s’obri un profitós debat sobre el seu futur, que ha de permetre abordar aspectes econòmics, de gestió i de representació pública en els òrgans de govern de la Junta Constructora de la Sagrada Família, analitzar l’impacte en els barris limítrofs, definir els projectes de manteniment, promoure la projecció internacional i gestionar adequadament la cada vegada més gran afluència turística.

Quin serà el destí d’uns ingressos que avui ascendeixen a 103 milions d’euros, recrescuts un 29% el 2019 respecte al 2018? Quina ha de ser l’evolució de la Junta Constructora fundada el 1895 quan se signi oficialment el final d’obra? Com ha de ser fiscalitzada la gestió perquè s’assoleixin els estàndards de transparència que avui regeixen en les institucions públiques? Quin tipus de relació orgànica s’ha d’aconseguir entre la Junta i l’Ajuntament de Barcelona que recentment ha regularitzat l’edificació?  Quin ha de ser el paper de l’Associació de Veïns de la Sagrada Família? Com s’ha d’encarar el projecte d’enderrocament de dues illes de l’eixample? Quines són les estratègies per absorbir la creixent afluència de turistes (l’any 2018 es va estimar en 12.000 persones diàries) perquè sigui sostenible?

La resposta a aquestes preguntes serà part de la culminació, no tan sols de l’obra, sinó de la seva definitiva i positiva vinculació a la ciutat, definint-se com el principal pol d’atracció i difusió de Barcelona al món. Són qüestions que s’han d’abordar amb serenitat i capacitat crítica per tal de desplegar tot el potencial social i simbòlic d’una obra destinada a articular, un cop acabada, un nou relat de la ciutat.

Antoni Gaudí, «gran arquitecte de l’univers», jau enterrat al costat de la façana del Naixement, simbòlic emplaçament de les restes d’un geni artístic capaç de traduir la seva genialitat en un monument al coratge, la visió i la determinació i, a la vegada, de la capacitat dels barcelonins d’acompanyar i donar vida al somni. El llegat de l’arquitecte materialitzat en el temple barceloní, és el profund missatge que el món es fa construint, materialitzant i portant a terme les idees. Amb treball i amb idees. De la capacitat que tinguem tots d’assumir les nostres responsabilitats, tant les institucions de la ciutat com els ciutadans, dependrà ara el futur de la Sagrada Família.