Un cop superada la primera onada de l’epidèmia del coronavirus, totes les energies polítiques i socials haurien d’estar concentrades en com fer front a la profunda crisi econòmica provocada per la necessitat de paralitzar durant setmanes bona part de l’activitat del país. Una paràlisi que ha enfonsat la producció en xifres inaudites i que ha alterat les expectatives de futur de moltes empreses i amenaça amb una destrucció alarmant del teixit empresarial i dels llocs de treball, amb especial incidència en sectors econòmics clau com el turisme.

La incertesa inherent a l’evolució de la covid-19 dificulta fer previsions prou precises sobre l’abast i la profunditat de la caiguda de l’economia i de les seves expectatives de recuperació. Tanmateix, des del primer moment s’ha actuat amb l’imperatiu d’evitar que la crisi simultània d’oferta i de demanda castigués les empreses, els autònoms i els treballadors, conscients que calia a totes passades no reincidir en l’error comès el 2008 i 2009. El mot d’ordre ha estat ajudar amb tot el que fes falta els més vulnerables, amb la pretensió de no incrementar encara més les desigualtats socials, territorials i generacionals.

Així s’ha entès des d’Europa, amb l’actuació decidida del Banc Central Europeu per impedir una nova crisi del deute, i de la Comissió Europea arbitrant mecanismes d’ajudes públiques a l’activitat i per defensar l’ocupació. I a Espanya, amb l’instrument dels ERTO que ha salvat, de moment, milers d’empreses i centenars de milers de llocs de treball; com també amb l’Ingrés Mínim Vital que suposa un compromís fort per no deixar ningú a la cuneta.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

Són unes mesures que comporten un increment impensable de la despesa pública i que, sens dubte, desequilibraran encara més els comptes públics i repercutiran en un nou increment del deute. Però la prioritat era, i és, ajudar amb tot el que calgui per parar el cop, com ho han manifestat els responsables d’institucions gens sospitoses com el Banc d’Espanya o el Fons Monetari Internacional.

Però després de les mesures de resistència s’imposen les mesures per estimular la represa de l’activitat i del consum en tots els àmbits i assegurar una recuperació com més ràpida i sòlida possible, eludint el risc d’una recessió perllongada com les que s’han repetit a Espanya en les crisis anteriors. A les dificultats intrínseques d’aquesta operació de recuperació, s’hi afegeixen les derivades dels problemes crònics que arrossega l’economia espanyola, que es resumeixen en la incapacitat per donar feina a tothom qui en demana, i que la profunditat de la crisi actual ha posat més al descobert que mai.

Es necessita per tant una orientació estratègica basada en un diagnòstic el més precís possible que identifiqui les prioritats, seleccioni els instruments i pauti els ritmes. Es tracta d’orquestrar una operació de reconstrucció que alhora prioritzi les ajudes als sectors econòmics més decisius, alguns dels quals especialment vulnerables, i emprengui les reformes sistemàticament ajornades, i, més enllà, impulsi les transformacions de fons associades a les transicions digital i ecològica, en sintonia amb les prioritats fixades en el Pla de Recuperació europeu. Tot plegat, amb la preocupació de retornar quan sigui possible al camí de la consolidació fiscal.

Es dibuixa, certament, una agenda d’una gran dificultat i complexitat que no pot ser abordada en solitari pel govern de torn, ni en el termini d’una legislatura. Aquests nous treballs d’Hèrcules requereixen l’energia, l’esforç, la cohesió i la solidaritat de tota una societat, que ha de ser conscient que està davant d’un tombant històric que marcarà el futur com a mínim de tota una generació i que sense la reacció adequada la decadència pot esdevenir irreversible.

Però és inútil demanar aquest esforç colossal a la societat sense un compromís de llarg abast de les principals forces polítiques, concretat no tant en un pla d’acció detallat, sinó en un diagnòstic i unes prioritats compartides, imprescindibles per a assegurar tres qüestions fonamentals: la concertació social; la cooperació entre els diferents nivells administratius d’un Estat compost com el nostre, la cogovernança en definitiva, i la coincidència de criteris bàsics en l’actuació espanyola en el marc de les institucions de la Unió Europea.

Fer possible aquest marc d’acord és la responsabilitat principal de la política, d’una política útil al servei de la societat. En cas que per raons menors —en les quals tan sovint s’empatollen els partits, els mitjans i les xarxes socials— sigui inviable aquesta entesa bàsica, s’ha de ser conscient que aquest fracàs obriria les portes de bat a bat a l’alternativa populista. Evitar-ho passa també per l’exigència cívica als nostres representants democràtics que compleixin amb el seu deure de servidors públics. Modestament, és el que exigim des de política&prosa.