El cinema, entre altres coses, és un art dels cossos. La pintura els va fixar, la fotografia els va embalsamar, però van haver d’arribar Edison i els germans Lumière perquè adquirissin el do del moviment. I per això ens fascina tant: el món que veiem a la pantalla, a qualsevol pantalla, s’agita, es belluga, va d’un costat a l’altre davant la nostra mirada atònita, que troba en aquest espai un altre univers, alhora idèntic i molt diferent del que anomenem «vida real».

En el cinema clàssic, els cossos es movien molt, en els westerns es desplaçaven a cavall i en les pel·lícules de detectius travessaven a correcuita la ciutat per descobrir-ne els secrets. Però quan va arribar el cinema modern, cap als anys seixanta del segle passat, tot va canviar: els cossos de les pel·lícules de Michelangelo Antonioni són més aviat somnàmbuls, mentre que els d’Ingmar Bergman solen quedar-se paralitzats pels dubtes existencials.

Com són i de quina manera actuen els cossos del cinema contemporani? D’una banda, sembla que hagin desaparegut, engolits per les noves realitats virtuals. Però de l’altra, es mostren més actius que mai, però ho fan d’una manera estranya, presos d’un desassossec inexplicable, i semblen sentir-se incòmodes en espais que ja no estan fets a la mida humana.

Diverses de les pel·lícules que he vist últimament m’han sorprès per la contínua excitació física que transmeten les seves imatges. Sinónimos és la història d’un jove israelià que arriba a París amb la intenció d’oblidar el seu país d’origen, de renegar obertament d’aquesta terra que considera odiosa i irredimible. Deixarà enrere l’hebreu i només parlarà la llengua de Victor Hugo. I s’intentarà integrar a la nova terra de promissió com si la seva condició de jueu l’obligués a aquesta forma violenta d’exili, condemnat a romandre sense llar i sense identitat durant la resta dels seus dies.

Sinónimos és una pel·lícula estranya, com també ho és la figura del seu director, Nadav Lapid, responsable de La profesora de parvulario (2014), aquella faula tèrbola en què una mestra s’obsessionava per un nen que componia poemes misteriosos. Els personatges de Lapid són sempre ambigus, es relacionen amb el món de maneres poc convencionals. El protagonista de Sinónimos, Yoav (interpretat pel debutant Tom Mercier) és un cos nerviós, que camina per París amb el cap cot i a pas lleuger, recitant paraules del seu nou idioma a tota velocitat, buscant sinònims per dominar a la perfecció aquesta llengua com més aviat millor.

Per descomptat, no ho aconsegueix, i ni el ménage à trois que forma amb una jove parella ni els seus intents desesperats d’integració permeten que se senti part de la grandeur francesa. Sinónimos és una pel·lícula sobre la inutilitat de les identitats, sobre la fal·làcia de les pàtries, fins i tot d’aquelles que es trien, i també sobre el fracàs amb què acaba qualsevol intent d’emmotllar-s’hi.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

 

Força de la naturalesa

El que més m’interessa de la pel·lícula, no obstant això, és la manera com Lapid aborda la qüestió. En comptes de grans sermons, de discursos abstrusos o pretensiosos, el cineasta ho concentra tot en la manera com Yoav es mou, xerra, reacciona, copeja, insulta, es regira, folla, cau a terra, s’aixeca, recita iradament La Marsellesa o explica històries en la més pura tradició oral de la seva cultura d’origen.

 

Tom Mercier en un fotograma de Sinónimos.

Tom Mercier en un fotograma de Sinónimos.

 

‘Sinónimos’ és una pel·lícula sobre la fal·làcia de les pàtries, fins i tot d’aquelles que es trien.

Yoav és una força de la naturalesa l’intel·lecte del qual es manifesta amb gestos i sons, ja que potser només som això: organismes caòtics que, al llarg del temps, han volgut adquirir certa sofisticació, animals que s’han convertit en màquines. I d’aquí ve el nostre desfasament, el nostre desajust, que la nova era digital ha convertit en crònic: com que els espais físics ens són progressivament hostils, ens mourem per espais virtuals, enviarem missatges per no haver de parlar, ho xifrarem tot en pantalles cada vegada més petites.

Yoav, en canvi, prefereix actuar, i Lapid el mostra en tensió perpètua amb els enquadraments, on a penes hi cap de tant que es mou. Com es poden filmar aquests cossos que es rebel·len, que només busquen un alliberament individual, que ja en tenen prou amb suportar-se ells mateixos, amb intentar el seu encaix al món?

A Ema, dirigida per Pablo Larraín, una jove inscrita en una vida familiar conflictiva no solament recorrerà al reggaeton com a vàlvula d’escapament, sinó que ampliarà aquesta rebel·lió cap a àmbits molt més inquietants, des de la desobediència cap a una sexualitat massa normativa fins a la fascinació abismal pel foc. El que importa, tanmateix, és el ball. Ema podria ser una nova forma de musical en què qualsevol moviment és susceptible de contenir matisos violents, com si existís una generació —també la de Yoav— capaç de convertir aquesta energia agressiva en una manera de fer política.

Potser per aquest costat cal explicar el fracàs artístic de Cats, la versió cinematogràfica del famós musical que ha dirigit Tom Hooper. Tot en ella és tan immòbil, tan passiu, tan primmirat, que aquests peluixos virtuals que poblen la pantalla i no són capaços d’exercir cap tipus de fascinació en l’espectador es delaten com els protagonistes patètics d’un musical que sembla haver sortit d’un museu de cera.

I per això també, paradoxalment, la pel·lícula que explica millor aquesta visió del cos cinematogràfic no és de cap manera un musical, però sí que pertany en principi a un altre gènere de gran tradició, almenys en el cinema de Hollywood, com és el thriller protagonitzat per trinxeraires contemporanis i petits delinqüents. Diamantes en bruto, escrita i dirigida pels germans Bennie i Josh Safdie, i que es pot veure a Netflix, és una pel·lícula realment singular, una intriga desenfrenada que en alguns moments sembla una comèdia negra i al final es converteix en una radiografia del capital en temps del neoliberalisme.

 

Ritme esgotador

Al principi, un breu pròleg situat a Etiòpia, l’any 2010, mostra un parell de pobres tipus en una mina, extraient una pedra que conté un estrany òpal iridescent. La càmera s’hi endinsa —i sentim aquest moviment com si realment fos possible— i només veiem llums de colors envaint la pantalla fins que tot pren una altra forma, la d’un organisme viu que resulta ser l’intestí del protagonista entrevist a través d’una colonoscòpia. Quan la joia arriba a les seves mans, poc després de sortir de la consulta mèdica, comença un carrusel que el porta d’un costat a un altre mentre intenta sobreviure en la jungla novaiorquesa…

‘Diamantes en bruto’ mostra una cohort de nou-rics que deixen al descobert els budells del sistema i l’absurd de la seva forma de vida.

Diamantes en bruto segueix les aventures trepidants d’aquest joier desesperat, d’aquest traficant al qual dóna vida un Adam Sandler al·lucinat, mentre intenta vendre l’òpal a un jugador de l’NBA, Kevin Garnett, que s’interpreta a si mateix. El ritme és esgotador, i recorrem tots els racons de la ciutat de la mà d’aquests antiherois del nostre temps, gàngsters d’estar per casa, homes i dones que només aspiren a ser milionaris, esportistes ambiciosos enfrontats al partit de la seva vida… Tota una cohort de nou-rics que deixen al descobert els budells del sistema i de passada el secret absurd de la seva forma de vida: una ansietat generalitzada que es contagia a la forma, a l’estil, a aquesta càmera que segueix frenèticament els personatges, que els acorrala en un laberint de neons que finalment només resulta ser el decorat fràgil en el qual s’agiten figures que, en realitat, no van mai enlloc.

I la pregunta s’obre pas com una piconadora: podria ser que aquests cossos neuròtics acabessin assemblant-se al cos incansable del Yoav de Sinónimos? Potser no busquen també una identitat il·lusòria perduda en els viaranys d’una civilització que és a les acaballes? Sigui com sigui, l’únic «musical» que té sentit ara mateix és el que té a veure amb aquest frenesí, amb aquesta agonia orgiàstica.