Aviat s’haurà de prescindir de l’afegitó de jove quan es parli del compositor Joan Magrané. I no serà perquè va sumar anys coincidint amb l’estrena absoluta de la seva òpera de cambra Diàlegs de Tirant e Carmesina. Serà perquè haurà assolit una maduresa compositiva com bé apunta aquesta obra que ha presentat el Festival de Peralada en una producció d’Òpera de Butxaca i Nova Creació i que el proper febrer es podrà veure al foyer del Liceu. El claustre gòtic de l’església del Carme era el lloc idoni per portar-hi la representació. Ho era pel caràcter medieval tant del claustre com de la història originària del segle XV que s’hi representava. Ho era també pel caràcter molt íntim de l’argument. I sobretot per la música que beu clarament d’aquell passat històric servit amb la mirada del segle XXI.

L’autor del llibret és el dramaturg Marc Rosich, bon coneixedor de l’obra de Joanot Martorell, i autor de la selecció dels textos del muntatge sobre Tirant lo Blanc que Calixto Bieito va fer al Teatre Romea fa una dècada. Per a l’òpera Rosich ha defugit la part més guerrera i aventurera del protagonista i s’ha centrat en l’episodi de la seva relació amorosa amb la princesa grega Carmesina, una relació facilitada per la donzella Plaerdemavida, sabotejada infructuosament per una delerosa Viuda Reposada, i consumada al cap de molt temps i entrebancs.

Magrané ha tirat de la vena medieval i sobretot madrigalista que tan li agrada i que bé coneix per escriure una partitura per a tres veus i sis instruments (flauta, arpa, dos violins, viola i violoncel), preciosista a vegades, i fins i tot econòmica, és a dir, que amb poques notes aconsegueix uns sons molt amples i rodons. Per exemple, un senzill pizzicato ens situa en el món sonor de la Mediterrània oriental. També és molt sensual i descriptiva. A la quarta i última part, el compositor descriu la tempesta que porta Tirant a l’Illa dels Pensaments (escena en la qual s’explica un episodi no gaire diferent del que viu Tristany al tercer acte de Tristan und Isolda). Plenament descriptius són també els glissandi de l’arpa amb la flauta que acompanyen el coit dels protagonistes tantes vegades postergat.

 

La formació musical dirigida per Francesc Prat i els intèrprets de ‘Diàlegs de Tirant e Carmesina’, de Joan Magrané, estrenada la Festival de Peralada. ©Toni Ferrer

 

El pes de la paraula

La paraula pesa molt en aquesta òpera que porta el nom de diàleg al títol. És en l’escriptura vocal on Magrané ha deixat anar la seva creativitat de manera que la part instrumental a vegades és un senzill suport de les veus. D’altra banda, el compositor sabia qui serien els intèrprets i els ha fet uns papers a mida. El de Tirant té un cert aire marcial, com sembla correspondre al cavaller, i l’interpretava molt bé el baríton Josep-Ramon Olivé, mentre que la Carmesina interpretada per Isabella Gaudí és un concentrat de lirisme que la soprano va anar destil·lant i superant al llarg de la representació.

Els papers de Plaerdemavida i la Viuda Reposada són dos oposats. Un de lluminós i un de fosc. Són el ying i el yang. Magrané els ha escrit per a una mateixa cantant. La mezzosoprano Anna Alàs, que ja ha treballat anteriorment amb el compositor, els interpretava de manera brillant, demostrant la seva gran intel·ligència. Ho feia amb una encomiable capacitat tan vocal com teatral per passar en qüestió de segons d’un paper a l’altre, de la picardia d’una sensual Plaerdemavida a una enganyívola i envejosa Viuda Reposada. Francesc Prat, molt interessat en la creació contemporània, dirigia.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

La posada en escena és del mateix Rosich, que fa èmfasi en la relació discursiva dels protagonistes, cosa que en molts moments la fa massa estàtica i en alguns punts confosa pel que fa a la transició de les escenes. D’altra banda, les solucions teatrals que aporta el vestuari que firma Joana Martí, ja sigui la facilitat per canviar la indumentària que identifica a Plaerdemavida i a la Viuda Reposada o el vestit de Carmesina convertit en llençol, són imaginatives i sobre tot, molt funcionals.

L’espai escènic el firma Jaume Plensa i això és l’aspecte decebedor d’aquesta estrena. Partint del començament de l’òpera, quan Tirant arriba a la cort de Constantinoble que està a les fosques i fa obrir les finestres perquè entri la llum, l’escultor ha posat al fons del reduït escenari els marcs de sis finestres amb uns llums de neó que es van encenent durant la representació i que segons explicava ell mateix són com un metrònom que indica el pas del temps, en què els protagonistes no han pogut consumar el seu amor. A la pràctica, aquesta intencionalitat no es veu i l’efecte que fan els llums és molt pobre. Al final els neons construeixen una paraula de sis lletres que segons Plensa vol ser un missatge d’esperança. La paraula és UTOPIA. Podria ser qualsevol altre. DIÀLEG, també de sis lletres, per exemple.    

Aquesta es la primera òpera sencera de Magrané, un autor que ha estat Premi Reina Sofia de composició, resident de l’Acadèmia de França a Roma, de la Casa de Velázquez de Madrid i ara autor resident del Palau de la Música. Amb un catàleg que ja comença a ser important, pel que fa a òpera abans havia fet una part de Dido & Aeneas Reloaded i de disPLACE. Ara, Diàlegs de Tirant e Carmesina és la seva primera òpera sencera i havia despertat molta atenció. Entre el públic assistent a l’estrena absoluta, a més de la consellera de Cultura Mariàngela Vilallonga, hi havia dos altres compositors, Albert Garcia Demestres i Héctor Parra. El primer ja ha estrenat obra a Peralada. Ara tocaria fer-ho al segon. 

‘Diàlegs de Tirant e Carmesina’, estrenada el 18 de juliol.