Fill d’Alfonso Carlos Comín Ros, dirigent a finals del franquisme i la Transició del PSUC i de Cristians pel Socialisme –«comunistes a l’Església, cristians al partit»— i nét de Jesús Comín Sagüés, diputat carlí per Saragossa implicat el 1936 en el triomf de l’Alzamiento Nacional a Navarra, Antoni (Toni) Comín Oliveres ha seguit la tradició familiar de dedicar-se a la política, amb una trajectòria, però, més incoherent que la dels seus predecessors, fidels a les seves oposades idees. Toni Comín (Barcelona, 1971), que es reivindica successor del seu pare, en 16 anys ha passat per cinc formacions polítiques: Ciutadans pel Canvi, PSC, Socialisme, Catalunya i Llibertat, ERC i Junts per Catalunya.

Ell, però, assegura que manté les mateixes idees d’esquerres i únicament admet un canvi, del federalisme a l’independentisme. No es considera un trànsfuga i té un alt concepte de si mateix com per afirmar que sempre que ha canviat de partit l’han vingut a buscar. «En funció de la causa que vols servir, per ser coherent, vas escollint els instruments més útils en cada moment. No visc els partits com una cosa patriòtica o com un hooligan, sinó com a instruments. No he fet mai el pas; m’han vingut a buscar cada vegada. Primer [Pasqual] Maragall; després [Oriol] Junqueras, i ara ha sigut Carles Puigdemont», explicava en una entrevista a El Periódico (9-4-2019) arran de la seva intenció d’incorporar-se a la llista de JxCat per a les eleccions europees.

No es considera un trànsfuga i té un alt concepte de si mateix en afirmar que sempre que ha canviat de partit l’han vingut a buscar.

«Amb Maragall vam intentar canviar el rumb. Treure les urpes de l’Estat espanyol de les institucions catalanes, però sense independitzar-nos, per treballar tranquils, disposar de recursos i aconseguir un Estat de benestar de primera divisió. Per acabar amb el victimisme català, de què acusàvem [Jordi] Pujol. Amb [José Luis Rodríguez] Zapatero a la Moncloa era l’escenari ideal. Però es van carregar l’Estatut. Va ser un descobriment veure les dificultats infinites que hi havia (…) El que va passar allà en els mesos previs a la sentència [del Tribunal Constitucional], amb recusacions, com el van grapejar, ja el van matar en la seva legitimitat, va arribar mort a la sentència. És impensable en un altre Estat de dret. Si no hi ha Constitucional, no hi ha Constitució. Molts vam perdre l’esperança», narra en un reportatge a El País (25-9-2017) sobre la seva conversió a l’independentisme, que es va produir, diu, quan el PSOE va aprovar la Declaració de Granada el juliol del 2013 sobre el federalisme: «El dia que la vaig llegir em vaig fer independentista. Era un escàndol. No entenien res de la urgència del moment històric».

 

Revoltat contra el PSC

Això, però, no li va impedir continuar al PSC fins el 5 de març del 2014, quan ERC li va oferir anar a la llista de les europees d’aquell any, encara que finalment no hi anés. Llavors va explicar que la decisió de deixar el partit la va prendre el 16 de gener quan la direcció del PSC va exigir la renúncia a l’escó dels tres diputats del Parlament que no van votar contra la petició de la Cambra per poder organitzar un referèndum d’autodeterminació. Comín havia ingressat al PSC el 13 de juny del 2011, però havia estat ja diputat socialista en dues legislatures després de les eleccions del 2003 i fins al 2010.

Només sis mesos després d’entrar al PSC, Comín va impulsar l’associació Socialisme, Catalunya i Llibertat, no per canviar el partit perquè era «una batalla perduda», sinó per crear «un nou espai polític» per acollir els socialistes partidaris del «dret a decidir». L’experiment dins del PSC va durar menys de tres mesos. «Vaig durar poc perquè per a mi el PSC era Maragall i els grans alcaldes, i quan vaig veure la deriva me’n vaig allunyar», recordava en una entrevista a naciodigital.cat (6-12-2017), en què tenia paraules molt fortes contra el seu antic partit. «A mi em sembla un escàndol que un partit de la tradició del catalanisme i la democràcia acabi manifestant-se amb l’extrema dreta i els hereus del franquisme que s’han tret la careta i [Miquel] Iceta es faci selfies amb dirigents d’un partit que empresona ciutadans per qüestions polítiques. Són còmplices del 155. Quina vergonya fer això amb les sigles del PSC per donar cobertura al retorn del tardofranquisme. Com s’han atrevit a usar la seva tradició per legitimar aquesta deriva totalitària? És normal que hagin saltat alcaldes i més que ho haurien de fer. El PSC hauria de renunciar a les seves sigles». Iceta li va respondre: «com que ha canviat tant de partit, renunciar a les sigles li resulta molt fàcil».

Llicenciat en Filosofia i Ciències Polítiques per la UAB, va exercir de professor a ESADE i és membre del Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia. Catòlic com Junqueras, reconeix que les primeres converses amb el dirigent d’ERC van tractar més de religió i teologia que no pas de política. «Hi ha un cristianisme social que entén la política com un instrument necessari per lluitar contra la injustícia social. I tots dos podem sentir-nos propers a aquesta concepció del cristianisme» (vilaweb.cat, 31-7-2015). Les converses van fructificar per a Comín en un lloc a la llista de Junts pel Sí a les autonòmiques del 27 de setembre del 2015. «Em veig especialment orientat per anar a buscar els indecisos, més aviat d’esquerres», va declarar. Després de les eleccions, el nou president, Carles Puigdemont, el va designar el 14 de gener del 2016 conseller de Salut, càrrec del qual va ser destituït el 27 d’octubre del 2017 per l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, deixant enrere una gestió molt polèmica.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

 

Més d’esquerres que el tripartit

El primer conseller de Salut que no era metge de professió es va estrenar al Parlament (3-2-2016) afirmant que l’eliminació de les llistes d’espera sanitàries només es podria aconseguir «amb la independència» de Catalunya. Comín va engegar les anomenades «desprivatitzacions» a la sanitat, que van aixecar crítiques des del PDECat. La portaveu de Salut de Junts pel Sí, Montserrat Candini, va acusar el conseller de voler «acontentar l’esquerra més que el pacient». Ell ho va considerar compatible i va reivindicar la seva política. «Faré la desprivatització més important que s’ha fet a Catalunya en 35 anys», declarava a eldiario.es (23-4-2016), i reblava el clau en una entrevista a elcritic.cat (1-12-2016): «Les polítiques de salut que estic fent en aquest Govern són molt més d’esquerres que les del Govern tripartit».

A la mateixa entrevista justificava la seva col·laboració en un Govern integrat també per un partit de dretes com l’antiga CDC. «Convergència és un partit en què hi ha molta diversitat interna, moltes famílies i molts punts de vista ideològics (…) La meva visió, en l’època de Pujol, és que si Convergència era la dreta catalana, era la dreta més d’esquerres d’Europa». Comín no acceptaria mai haver deixat de ser d’esquerres. «Em costa veure com es pot tenir avui un projecte d’esquerres i no ser independentista. Jo he fet aquesta evolució. He arribat a la conclusió que l’Estat de benestar de veritat necessita un estat propi».

El primer conseller de Salut que no és metge va dir al Parlament que les llistes d’espera només s’eliminarien amb la independència.

Com Ferran Mascarell i d’altres, també creu que «la independència de Catalunya és la millor oportunitat que té avui la societat espanyola». Ho explicava a la citada entrevista a eldiario.es: «Jo crec que no hi ha regeneració d’Espanya sense independència de Catalunya. Perquè no hi pot haver regeneració espanyola sense apartar abans la “casta”; i a la “casta” no se la pot treure d’escena sense el concurs del moviment sobiranista català», assegurava. «Aquestes elits són les primeres interessades que les classes populars espanyoles creguin que no es poden pagar per si mateixes aquest Estat de benestar que es mereixen, que creguin que són impotents i necessiten Catalunya per sostenir el poc Estat de benestar que tenen avui», afegia, davant la perplexitat dels entrevistadors, que no entenien com l’esquerra espanyola pot guanyar unes eleccions per fer tot això sense Catalunya. «Potser jo crec més en Espanya que molts espanyols i, per això, a mi no em fan por les conseqüències que pugui tenir la independència per a Espanya i a molts espanyols sí, fins i tot sent d’esquerres», comentava sense complexos. «A la campanya del 27-S, jo repetia sovint que nosaltres, amb la independència, li estàvem fent un favor a Espanya, perquè imagina’t que positiu seria per a Espanya trobar-se amb una mena de Dinamarca del sud al costat». Posat a fer comparacions, més endavant, preguntat per la presència de CDC, Pujol i les elits al moviment sobiranista, deia: «Junts pel Sí és una mica com el compromís històric del PCI i la DC a la Itàlia dels anys 70 en nom d’un objectiu superior, en aquest cas la independència».

 

El franquisme segueix

Les opinions de Comín sobre la democràcia espanyola s’han anat radicalitzant després dels fets de setembre i octubre del 2017. En una entrevista al digital larepublica.cat (19-6-2018), denunciava la presumpta continuïtat del franquisme: «El franquisme simplement vol dir que la unitat nacional està per sobre dels drets civils. I avui dia s’està demostrant que l’Estat s’està comportant com un estat franquista». El 29 d’octubre del 2018, un any després del’1-O, insistia (elnacional.cat) en una idea semblant, franquisme per tot arreu: «Ara sabem que la Transició no va ser tal. Perquè al final si el franquisme es va refugiar a la judicatura, en els grans mitjans de comunicació (…), a les grans empreses de l’Ibex, la policia, i hem jugat tots a fer veure que Espanya era una democràcia moderna, europea, i a la primera crisi rellevant, resulta que reapareix aquell franquisme que estava allà camuflat, es treu la careta i torna a prendre el control de ressorts clau de l’Estat, doncs tenim un drama, que és que el franquisme no va morir i la Transició no va ser una transició i que no es pot per evolució natural passar d’una dictadura a una democràcia, en algun moment s’ha de desfranquitzar l’Estat, com van fer Alemanya i Itàlia. El preu és molt evident, que el franquisme segueix viu a l’Estat espanyol».

Comín ho veu clar, no així Europa, també col·laboracionista del franquisme. «Quan [Jean-Claude] Juncker diu als catalans que els nacionalismes van destruir Europa, doncs exacte, i nosaltres som les víctimes d’un d’aquests nacionalismes, perquè el que ens passa avui a Espanya i a Catalunya és pur franquisme. Europa està permetent que el franquisme revifi i campi lliurement a l’Estat espanyol, i per tant, està negant la seva missió fundacional».

Comín va escollir fugir a Bèlgica perquè «davant del feixisme, el primer deure és impedir que t’atrapin».

El conseller de Salut va fugir a Bèlgica després de la DUI del 27 d’octubre, un episodi que explica de manera diferent a altres protagonistes. Segons ell, «la decisió va ser col·legiada en el sentit de mirar des del punt de vista polític si marxar tenia algun valor i si seguir a Catalunya amb risc de presó en tenia o no. Vam acordar que les dues coses tenien sentit i que calia llibertat per permetre que cadascú fes la seva». Comín va escollir fugir perquè «davant del feixisme, el primer deure és impedir que t’atrapin», explicava a naciodigital.cat (6-12-2017) i sostenia que quan ja estaven a Bèlgica van descobrir amb sorpresa que la resta del Govern no havia marxat.

També és ingènua (o poc creïble) la seva explicació de l’1-O i del 27-O. «Teníem totes les estructures d’Estat a punt (…) En la lògica d’una independència negociada tot estava preparat (…) En la lògica d’una independència no negociada potser no s’havia preparat una mobilització ciutadana sostinguda no violenta (…) capaç de forçar l’Estat espanyol a una negociació», deia a l’esmentada entrevista a larepublica.cat.

L’estada a Brussel·les ha apropat Comín a les posicions de Puigdemont, amb qui dirigeix l’anomenat Consell per la República, i l’ha allunyat d’ERC i de l’aposta republicana d’ampliar la base. «No n’hi haurà prou de ser més. Hem d’estar disposats a fer més». I per això ara defensa la mobilització que el 2017 no es va fer, una «aturada de país» com la del 3 d’octubre del 2017 però indefinida. «L’1-O es van cabrejar i es van sentir humiliats, però el dia 3 van tenir la sensació que podien perdre el control del territori. Hem de poder fer més 3-O més llargs que el 3-O», va declarar a elmon.cat (17-10-2018). «Si el 47 % està disposat a fer més coses, com la mobilització permanent, aturar el país, etc, avançarem molt més que si som el 60 %, però seguim fent el mateix que hem fet fins ara», afegia. Tot això ho proposa des de Bèlgica, on, el dia del primer aniversari del’1-O, va manifestar al programa Via Lliure de RAC1: «Jo crec que estem millor que fa un any».