«Europa és l’instrument que pot permetre a França esdevenir de nou el que va deixar de ser des de Waterloo, primera en el món». Així va sintetitzar Charles De Gaulle, primer president de la V República, la posició francesa respecte a la construcció europea, en una conversa amb el seu confident Alain Peyrefitte (C’était De Gaulle, Gallimard, 2000). El general va morir fa gairebé 50 anys, el novembre de 1970, pocs mesos després d’abandonar el poder, empès pel resultat negatiu d’un referèndum en el qual volia sentir-se plebiscitat després de l’amarga experiència de Maig del 68, però la seva idea d’Europa torna a reviure quan el Regne Unit se’n va i els Estats Units es desentenen dels compromisos contrets amb els europeus.

El gaullisme ha perviscut com a partit de la dreta de govern, però la seva doctrina, sobretot la internacional, ha quedat diluïda fins a desaparèixer gairebé del tot sota la presidència de Nicolas Sarkozy (2007-2012), el més proamericà de tots els presidents de la V República. Ara, sobtadament, les idees gaullistes tornen amb Emmanuel Macron, que les ha expressat amb una desimboltura que ha provocat l’escàndol en una llarga entrevista al setmanari The Economist (7 de novembre de 2019).

Segons Macron, Europa es troba en perill i ha perdut el fil de la seva història. No sap d’on ve ni on va. El seu aliat de 70 anys, els Estats Units, ja no és de fiar i convé que pensi tot sola en la seva defensa, la seva seguretat i la seva sobirania. Amb l’emergència de la Xina com a superpotència, haurà d’optar entre existir en el món com a superpotència o desaparèixer i convertir-se en territori passiu de disputes alienes.

L’expressió més dura d’aquestes preocupacions macronianes, i la que ha provocat reaccions més adverses, ha estat la declaració de «la mort cerebral de l’OTAN». Macron vol retrobar allò que anomena «una gramàtica de la potència i de la sobirania» per tal de recuperar el paper d’Europa, dos elements controvertits especialment a l’Alemanya postnacional, reticent amb el poder militar. La reconstrucció de l’autonomia estratègica europea comporta també, segons el president francès, una nova relació amb profunditat estratègica amb Rússia.

Hi ha una diferència substancial entre el paper atorgat a França per De Gaulle i el que vol atorgar-li Macron. El vell general va pretendre mantenir el seu país com a superpotència, després d’haver estat derrotat per Alemanya al començament de la Segona Guerra Mundial, haver protagonitzat la vergonya de la col·laboració del règim de Vichy amb el general Pétain al capdavant i fer-se tractar, en tant que cap de la França Lliure, com si fos una de les potències aliades vencedores de Hitler.

L’expressió més dura de Macron, que ha provocat reaccions més adverses, ha estat la declaració de «la mort cerebral de l’OTAN».

Macron, en canvi, reacciona a la crisi interna europea i a l’allunyament progressiu dels Estats Units respecte a l’Aliança, especialment sota la caòtica direcció de Donald Trump, un president que ha posat en dubte l’article 5 del Tractat Atlàntic sobre el compromís de defensa mútua i que ha permès que Turquia, soci de l’Aliança, actués a Síria pel seu compte i en contra dels interessos dels aliats.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

 

Superar la derrota de Waterloo

De Gaulle va construir una doctrina de la sobirania i la independència de França per evitar quedar fora de tota decisió europea durant la guerra freda, quan la Unió Soviètica i els Estats Units es van repartir el món en dos blocs o àrees d’influència. Macron, en canvi, vol omplir el buit que deixa a Europa la fugida dels Estats Units, la debilitat geoestratègica de Rússia i la desgana dels europeus a l’hora reprendre en les seves mans el seu destí. En els dos casos, França construeix Europa perquè és l’única manera de seguir essent França i ocupant un lloc al comanament dels afers internacionals.
De Gaulle va necessitar l’ajut de Stalin per obtenir un lloc entre els vencedors de la Segona Guerra Mundial. Si hagués estat pels aliats anglosaxons, França hauria estat tractada com el Japó o Alemanya, amb una administració angloamericana a càrrec del govern provisional del país. L’administració d’una part de l’Alemanya ocupada, el seient al Consell de Seguretat i les seves derivades, la més gran de totes la bomba atòmica, no s’expliquen sense l’equilibrisme entre Washington i Moscou que va saber practicar De Gaulle ja des de l’època de la guerra a Londres, quan era el cap d’un govern sense territori. Tot això ho ha explicat molt bé la historiadora francorussa Hélène Carrère d’Encausse (Le Géneral De Gaulle et la Russie. Fayard, 2017), que assenyala el disgust de Washington i l’aprovació de Moscou «a l’emancipació estratègica d’un aliat» com era la França de De Gaulle.

La posició del general, emulada ara per Macron, reafirmava la pertinença de França al món occidental i la seva fidelitat a l’OTAN, però sobretot la preservació de la seva plena sobirania, reflectida per la retirada de l’estructura militar de l’Aliança. La grandeur francesa inventada pel general esdevé així amb Macron un projecte de grandeur europea sota l’impuls francès, fruit de la inhibició i de la debilitat interna de la resta dels Estats europeus. Gràcies a Europa, França vol superar dos-cents anys després la derrota de Waterloo.