Les llibreries gironines de referència exposen a l’aparador una vintena de llibres sobre el procés, les cròniques periodístiques, les crítiques jurídiques, les experiències dels presos i els seus advocats. Fins i tot el nou intel·lectual orgànic del legitimisme, Ramon Cotarelo, aconsegueix situar-hi Els nous dictadors, però no tenen espai per a l’obra de l’agitador antiindependentista local, Albert Solé, autor d’Estàvem cansats de viure bé. Això no vol dir que no el venguin, naturalment, de vendre’s es ven, i prou bé. Girona, la vella ciutat eclesiàstica i capital de província, ja no és grisa i negre, ni tampoc roja, però segueix, com sempre, essent el paradís del no et facis malveure.

Girona és ensabonada pels foresters amb raó, a criteri indiscutible dels gironins. L’herència del lideratge de Quim Nadal, que va ser alguna cosa més que alcalde, és palpable en les pedres renovades i en la vida cultural, universitària o comercial. L’empenta històrica del nadalat és reconeguda, tanmateix la ciutat és avui un escenari decorat de groc encès, molt apropiat per a la potent mobilització independentista que s’hi viu, com a tantes altres vil·les del país. El cas de Girona és extremadament vistós, tant com per ser proclamada pels més entusiastes com a capital de la República Catalana, in pectore. Vista de fora, una metamorfosi espectacular, vista de dins, un símptoma més de la tradició.

La interpretació correcta dels signes dels temps ha fet de Girona, successivament, una ciutat efusivament republicana, discretament franquista, ambiciosament socialista i, ara, eufòricament independentista. La seqüència no ha estat traumàtica, en haver-se fet sense estridències internes, sense molèsties individuals, justament per ser tendències assumides col·lectivament. Francesc Ferrer va ser president de la Cambra de Comerç durant la dictadura, fundador de CDC, senador pel PSC, diputat al Parlament i regidor per ERC sense perdre la seva condició de ser un dels homes més respectats de Girona per la seva lluita a favor del català.

Aquesta sofisticada comoditat amb el poder per part dels gironins descansa en el privilegi de gaudir d’un sentiment nacional primigeni, tan impregnat que a voltes es poden permetre no airejar-lo sense trair-lo, associat al caràcter levític de la ciutat i a la seguretat material propiciada per la repercussió funcionarial d’una capital de província, incrementada per la Generalitat. Un confort social amb la tendència dominant que s’ha expressat majoritàriament en tots els referèndums o plebiscits electorals convocats dels anys 30 del segle passat fins a avui, inclosos, per descomptat, el del referèndum de la Constitució i l’1-O.

No hi ha lloc, doncs, per a cap sorpresa monumental en l’actual èxtasi sobiranista després de l’extraordinari suport concedit a l’alcalde socialista Nadal. A Girona, i a la província sencera, van conviure durant dècades, amb tota normalitat, els ajuntaments socialistes a les principals ciutats amb les victòries nacionalistes a les eleccions autonòmiques. L’essència identitària representada aquells anys per una CiU no independentista conformava amb els socialistes locals un bipartidisme que tenia un efecte distorsionador de l’autèntica hegemonia nacionalista existent, atesa l’especificitat del PSC a les comarques gironines.

Convergència Socialista va néixer en aquestes comarques el 1974, amb el reclutament dels petits nuclis de resistència catalanista per part de quatre activistes: Joan Bonet, Lluís Sacrest, Maria Gràcia Sala i Quim Espanyol. Aquest origen va marcar el desenvolupament posterior del PSC gironí, enfortit ràpidament per l’èxit municipalista i la força transversal de la majoria dels seus alcaldes de primera generació democràtica. Quim Nadal va proporcionar a aquesta versió del catalanisme progressista dels socialistes una marca política molt competitiva en un territori sense cap mena de dubte sobre la seva identitat.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

 

Explosió sobiranista

El PSC gironí va remugar molt sovint del pragmatisme del PSC (PSC-PSOE) en matèria nacional. Raimon Obiols solia definir els socialistes gironins com a «independentistes psicològics», esgotat per les múltiples esmenes congressuals presentades per la federació gironina i els posicionaments crítics alertant de qualsevol renúncia catalanista, com ara la pèrdua del grup parlamentari al Congrés dels Diputats. Les desercions dels mateixos fundadors de CSC es varen produir quan la Loapa i, finalment, el lideratge municipalista també es va esgotar. El patrimoni d’aquesta etapa de govern gironí, caracteritzat per una mena de socialdemocràcia burgesa de fort contingut catalanista, és la sòlida integració social centre-perifèria existent i l’extensió del sentiment nacional, cultural i lingüístic entre els sectors que podien sentir-se’n més allunyats a priori.

L’explosió sobiranista actual s’hauria d’atribuir, doncs, a múltiples factors. Un, l’aportació d’aquell PSC gironí, materialitzada sobre un substrat clarament nacionalista que s’expressava cada quatre anys amb les victòries electorals del pujolisme. Però sense oblidar el fet d’estar davant d’una ciutat molt atenta als senyals del poder local, influenciada especialment per TV3 i el diari més nacionalista de Catalunya, El Punt-Avui (nascut a Girona com a Punt Diari amb l’empenta fundacional del PSC); d’una societat afalagada per la retòrica de la singularitat filla de la geografia dels vells comtats, cofoia de la diferència efusivament lloada amb el «Girona rai» i també, sota tot això, la persistència d’un sentiment de greuge amb el govern llunyà de Madrid, focalitzat en el retard incomprensible del desdoblament de la N-II.

El context local es va encendre amb les circumstàncies generals del país desencadenades per l’escapçament de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional. El triomf de l’estratègia unilateral, de la confrontació i la mobilització com a fórmula d’intentar resoldre el conflicte, han tingut un ressò especial en una ciutat impactada per la violència policial l’1-O. Una de les conseqüències d’aquest cúmul de circumstàncies va ser la decisió del PSC d’afrontar la seva particular crisi política refugiant-se físicament i ideològicament en el castell metropolità; això segurament li va salvar la vida, però una part del preu a pagar varen ser les múltiples desercions arreu del país i, de forma notòria, en el socialisme gironí. La pèrdua de la capacitat del PSC de Girona per entendre i moderar el nacionalisme intrínsec de la ciutat (que ell mateix va ajudar a fomentar) va lliurar la plaça a l’oficialitat independentista proclamada des de l’Ajuntament i la Generalitat.

Girona està molt atenta als senyals del poder local, i molt influenciada per TV3 i el diari català més nacionalista, ‘El Punt-Avui’.

CiU o JxCat no han aconseguit aproximar-se a les majories municipals del PSC, ni en el moment de més força electoral a Girona amb Carles Puigdemont al capdavant. ERC ha tingut sempre un perfil discret. Aleshores, on és el 20 % de l’electorat que han perdut els socialistes? A la CUP, més exactament a la CUP gironina que es diu Guanyem Girona i en la qual participen a més dels anticapitalistes de rigor, la gent del Moviment d’Esquerres (bàsicament els escindits sobiranistes del PSC), a més de descontents republicans, independentistes independents, intel·lectuals sobiranistes i crítics dels Comuns. La coalició semblava una aposta segura per guanyar l’alcaldia. Tanmateix l’inici de la resurrecció del PSC a les darreres municipals ho va impedir, perquè els vots havien de sortir tots d’allà mateix, de l’antic espai del nadalisme.

El Seminari Menor de Girona va ser durant anys la fàbrica de l’església progressista gironina (per als que no anaven al Collell), que sota el mestratge dels dos consiliaris més influents, Modest Prats i Món Marqués, va fornir l’entorn de l’activisme intel·lectual i cultural de la ciutat al voltant de la revista Presència, estructurat més endavant a l’entorn de la Llibreria 22, de la universitat gironina i de l’univers teatral de Temporada Alta, tot plegat impulsat en el moment de màxim esplendor del domini institucional i ciutadà de l’ajuntament socialista.

Puigdemont, líder mundial

Guanyem Girona (GG) és filla, o néta, d’aquest procés. Els noms dels protagonistes de GG no enganyen: Sunyer, Salellas, Pèllach. Els pares varen ser regidors socialistes i els fills protagonistes de la nova esquerra independentista, alguns encara varen tenir temps de ser també regidors d’aquell PSC gironí, abans de fer-se de les CUP a sopluig del moviment escolta o la parròquia de Sant Salvador.

I després, el fenomen Puigdemont. No fa gaire, un professor anglès d’una escola d’idiomes a Girona va preguntar als seus alumnes quin era el seu personatge de referència mundial. La majoria va assenyalar Carles Puigdemont. Puigdemont és un independentista de tota la vida que exercia de periodista al Punt, fins que en creure acabat el seu cicle professional va fer el salt a la política de la mà dels seus padrins a la CDC preindependentista, Josep Maria Matamala, Jordi Xuclà, Joan Bagué. Una carambola el va fer candidat a l’alcaldia en abandonar sobtadament Carles Mascort la candidatura per unes suposades amenaces. La seva gestió com a alcalde es limita a la instal·lació d’un parell de banderes gegantines (una senyera i una estelada), la promoció turística i un discurs reivindicatiu a l’acte d’inauguració de l’AVE presidit per Mariano Rajoy.

És llegendària la sorpresa de la majoria de gironins per la tria de l’alcalde Puigdemont com a successor de Mas.

Una altra carambola va fer Puigdemont president de la Generalitat, per cobrir el buit deixat per Artur Mas, llençat a la paperera per la CUP. És llegendària la sorpresa de la majoria de gironins per la tria del seu alcalde com a successor de Mas, més fonamentada en la seva activitat com a president de l’Associació de Municipis per a la Independència que en la seva acció com a alcalde. La devoció gironina per l’expresident de la Generalitat neix del simple fet de ser gironí (detall essencial) i de la determinació mantinguda durant tot el procés, fugida a Brussel·les inclosa. El Puigdemont del Palau de la Generalitat va resultar ser el mateix Puigdemont de Girona, un independentista enderiat sense por a les conseqüències, i això és prou satisfactori per als gironins com per convertir-lo en un suposat model de líder mundial a seguir.

Girona, doncs, enamora l’independentisme com a ciutat predisposada a manifestar-se tantes vegades com calgui per la República, convocada pel seu ajuntament i seguint l’exemple dels prohoms locals, com ara Joaquim Vidal, propietari de Valvi i del Punt-Avui fins fa uns dies, senador per CDC i exregidor d’UCD a Sant Gregori.

Però no sempre ha estat així de fàcil. L’any 1976, quan els partits impulsors de la primera celebració pública de l’Onze de Setembre varen demanar permís al GEiEG per utilitzar el seu camp d’esports de la Devesa, la junta els va voler dissuadir, exigint-los un dipòsit econòmic. Però van aconseguir els diners i en lliurar el corresponent taló al president de l’entitat, Pere Franch, president de Caixa Girona, aquest el va estripar, tot pregant-los de no dir-ho a ningú: la junta no ho entendria.