En els darrers mesos, fruit dels resultats de les passades eleccions europees, però també d’altres comicis, o com a resultat de preguntar quines són les principals preocupacions de la ciutadania –especialment entre els més joves–, s’ha pogut observar l’aparició d’un valor polític en auge. Es tracta de l’ecologisme, o totes les propostes d’inspiració «verda», en pro del medi ambient i amb una voluntat clara de frenar els –cada vegada més– irreversibles efectes del canvi climàtic.

En alguns països com Alemanya, des de la segona meitat del segle passat les propostes i agrupacions polítiques d’aquest àmbit gaudeixen d’una presència notable en la política i la societat. Tot i això, recentment el que podríem anomenar «consciència verda» s’ha estès arreu de les societats occidentals, amb diverses particularitats, però constituint en tots els casos un espai polític potencialment substitut dels partits socialdemòcrates.

Aquests, es troben en hores baixes a la majoria de països europeus i perpetuen la seva existència gràcies al paper històric que han tingut o a les grans coalicions que els permeten mantenir cert pes en els governs nacionals o regionals. Enfront seu, aquesta incipient i atractiva opció política no atura el seu creixement electoral, i comença a veure’s capaç no només d’exigir a l’executiu i exercir d’oposició, sinó també de legislar i prendre part des d’una posició activa en la lluita per la protecció del planeta. A més, els partits verds han deixat progressivament l’etiqueta de partits monotemàtics, oferint propostes assenyades i responsables en altres àmbits de la política.

 

Divendres per al Futur

Si en un futur la tendència ascendent dels partits nítidament «verds» es confirma, ho farà recolzant-se en dos punts clau. En primer lloc, són els joves els qui pensen més en clau ecològica, i en aquest sentit participen en reivindicacions del que sens dubte és el seu futur. En són exemples clars els moviments juvenils, principalment Fridays for Future (Divendres per al Futur), iniciat per l’adolescent sueca Greta Thunberg, la tasca principal del qual és demanar cada divendres a les institucions propostes per aturar el canvi climàtic, convocant vagues estudiantils de manera periòdica; Joventut pel Clima, una altra plataforma que impulsa accions ciutadanes destinades a cuidar el medi ambient o conscienciar la població dels efectes del canvi climàtic; o la creixent sensibilització que trobem actualment en l’àmbit universitari i l’adhesió consegüent a agrupacions joves de partits marcadament verds.

En segon lloc, els partits ecologistes –com a mínim, allà on són vistos per la ciutadania com a opcions serioses a les quals votar perquè treballin seriosament des dels governs i no només com a mers altaveus reivindicatius en contra de tota acció governamental– tenen un avantatge respecte als tradicionals partits socialdemòcrates. Les reivindicacions verdes solen representar un sector molt ampli de la població, aquests partits són espais plurals, on hi tenen cabuda des de sectors anticapitalistes fins a plataformes liberals amb una gran sensibilitat ecologista. Així, no només són partits que poden tenir més predisposició que d’altres al pacte, en certa mesura perquè les condicions que exigeixen per a pactar també contribuiran a la bona imatge de l’altre signant, sinó que el seu electorat pot estar conformat per un espectre ideològic molt ampli de votants.

Quantitativament, la protecció del medi ambient no és, en les diferents enquestes que s’han realitzat recentment, la preocupació número u dels ciutadans del món occidental. Si tot i els esforços realitzats pels partits polítics tradicionals i les institucions d’incloure qüestions verdes en l’agenda política, segueixen augmentant les demandes de legislació contra el canvi climàtic podem afirmar que qualitativament, la protecció del planeta està esdevenint la principal preocupació de la ciutadania en les societats democràtiques.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

En aquest sentit, la resposta a aquesta preocupació, no procedeix únicament dels partits marcadament ecologistes. Al final de la passada legislatura, el Parlament Europeu va aprovar una sèrie de mesures prohibint els plàstics d’un sol ús i amb objectius de reciclatge més ambiciosos, amb 560 vots a favor, 35 en contra i 28 abstencions. A més, la recentment escollida presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ministra en diferents carteres dels governs d’Angela Merkel, durant la presentació del seu programa davant l’Eurocambra va establir com una de les seves prioritats la lluita per frenar el canvi climàtic i avançar cap a la sostenibilitat des de les institucions europees.

Altres actors del món polític, però, recorren al greenwashing, o pseudoecologisme, una estratègia cada vegada més estesa, consistent a proposar poques polítiques ecologistes, però treure’n molt partit. Tanmateix, no s’ha de mirar amb recel aquesta pràctica, ja que pot ser un bon instrument per dur a terme polítiques ecologistes en societats que encara no estan del tot immerses en la consciència verda, però a les quals convé projectar una imatge eco-friendly.

Si bé a Europa es pot comprovar una tendència creixent de les plataformes i partits ecologistes, a la resta del món la situació és variada.

En altres països com Nova Zelanda o el Canadà (per cert, el lema del Partit Verd del Canadà és not left, not right) els moviments ecologistes tenen certa implantació social, similar a la de molts estats europeus. I als Estats Units, malgrat tenir un president obertament negacionista, en un futur no gaire llunyà es podria revertir la situació si triomfen candidatures demòcrates amb sensibilitat pel medi ambient, o s’implanten les polítiques proposades al

Green New Deal, que encapçala actualment Alexandria Ocasio-Cortez.

El Green New Deal, emulant el New Deal implantat als Estats Units als anys 30 del segle passat, té com a objectiu no només assenyalar quines són les polítiques que s’han de dur a terme per frenar les activitats nocives per al medi ambient, sinó també dissenyar la societat que en resulti, que haurà de ser justa i reduir les conseqüències del canvi a la mínima expressió.

 

Ecofeixisme

Sobre l’ecologisme, però, plana una allargada ombra que és el negacionisme, un corrent polític patrimonialitzat pels moviments populistes i que inclou una tendència dins l’ultradreta coneguda com a «ecofeixisme», consistent en l’enaltiment de la natura com a estat pur de les coses, o la barreja d’ecologisme i xenofòbia, que es poden trobar a gairebé totes les societats occidentals, abanderant un negacionisme actiu i sense embuts.

Altres moviments polítics poden ser considerats negacionistes passius o encoberts, ja que promouen polítiques que ometen la qüestió del medi ambient, o per raons partidistes –com és el cas de la recent polèmica de Madrid Central–, desfan la feina feta anteriorment en clau verda. També es podrien incloure en aquest grup tots aquells actors polítics que no han fet prou per obtenir condicions més restrictives en acords o tractats, o que no han aplicat allò acordat en les múltiples conferències o cimeres sobre canvi climàtic.

Amb tot, si aquesta etapa de creixement «verd» s’acaba confirmant i proliferen a tots els països partits ecologistes amb voluntat i capacitat de governar, les actituds negacionistes acabaran més aviat convertides en residuals. Previsiblement, i de la mateixa manera que ha passat a Alemanya, la irrupció en l’escena política d’una opció verda que amenaça prendre electors als altres partits, provocarà que aquests incorporin notablement més mesures en relació al medi ambient.

Sobre l’ecologisme plana l’ombra del negacionisme, un corrent polític patrimonialitzat pels moviments populistes.

A l’estat espanyol, la reeixida del PSOE amb el lideratge de Pedro Sánchez i el fet que el principal partit verd, Equo, no és capaç de desprendre’s de les candidatures proposades per Podemos i presentar-se en solitari, endarrereixen l’adveniment d’una opció de govern amb un marcat signe verd. Això provoca que siguin la resta de partits els qui apliquin progressivament iniciatives ecologistes.

Malgrat que per part de molts actors polítics s’ha anat ajornant indefinidament la implantació de polítiques de caire ecologista, el reconeixement de la urgència a actuar és cada cop més inevitable. Si aquesta assumpció no es produeix, la resposta electoral serà, com en certa mesura comença a passar, en forma de vot cap als partits verds o amb més sensibilitat en aquesta qüestió.

Sembla que molts camins porten a l’ecologisme. Tanmateix, tot i que s’auguren bons temps per al moviment verd, no s’ha d’oblidar que en l’àmbit del canvi climàtic la regressió és molt més fàcil que el progrés, de manera que tot allò que s’impulsi ha de ser rebut amb bons ulls.