En el seu llibre Nacions i nacionalisme, Ernst Gellner va escriure que a la imaginació moderna se li fa quasi impossible la idea d’una persona sense nació:

«Chamisso, un francès ‘émigré’ a Alemanya, va escriure una convincent novel·la protokafkiana sobre un home que perdia la seva ombra. Per bé que part de la força d’aquesta novel·la radica en la deliberada ambigüitat de la paràbola, resulta difícil evitar pensar que, per a l’autor, “l’Home sense Ombra” és “l’Home sense Nació”. Quan els seus deixebles i amics s’adonen de la seva aberrant carència d’ombra el defugen, perquè “un home sense nació no admet un enquadrament en les categoríes reconegudes i incita al rebuig”».

Adelbert von Chamisso, nascut Louis de Chamissot, era fill d’una família de nobles francesos que emigraren el 1792, després de la detenció de Lluís XVI a Varennes, i acabaren establerts a Berlín. Allà fou patge de la reina als 15 anys, i després militar de l’exèrcit prussià. Del 1815 al 1818 féu la volta al món com a botànic en el vaixell rus Rurik; fou després conservador del Jardí Botànic de Berlín i es dedicà a escriure. Schumann posà música a alguns dels seus poemes. És conegut sobretot per la seva novel·la L’estranya història de Peter Schlemiehl o l’home sense ombra (1814).

Comentant el llibre, Thomas Mann es demanava: «Què significa la manca d’ombra? És una qüestió que ha suscitat moltes elucubracions, s’hi han dedicat tractats i s’ha donat una resposta massa tallant dient que l’home sense ombra és l’home sense pàtria». Era, deia Mann, una interpretació «excessivament concisa». Potser sí. Però Chamisso havia posat el dit a la llaga el 1810, en una carta a Madame de Staël:

«La meva pàtria! Sóc francès a Alemanya i alemany a França, catòlic per als protestants, protestant per als catòlics, lliurepensador per als creients i carca per als que no creuen, ignorant per als savis i pedant per al món, jacobí per als aristòcrates i de l’Antic règim per als demòcrates, etc. No sóc d’enlloc i arreu sóc estranger. Voldria abraçar-ho tot i tot se m’escapa. Em sento desgraciat. Si aquesta nit encara no m’han pres el torn, permeti’m que vagi a llançar-me de cap al riu».

«No sóc d’enlloc i arreu sóc estranger. Voldria abraçar-ho tot i tot se m’escapa. Em sento desgraciat», escrivia Chamisso.

Molts anys després, sense el distanciament autoirònic de Chamisso, un altre desterrat, Max Aub, repetia una lamentació molt similar:

«Quin mal m’ha fet, en el nostre món tancat, el fet de no ser d’enlloc! El fet d’anomenar-me com m’anomeno, amb un nom i un cognom que igual poden ser d’un país o d’un altre… En aquestes hores de nacionalisme tancat, el fet d’haver nascut a París, i de ser espanyol, de tenir pare espanyol nascut a Alemanya i mare parisenca però d’origen també alemany, però de cognom eslau, i de parlar amb aquest accent francès que esqueixa el meu castellà, ¡quin mal m’ha fet! L’agnosticisme dels meus pares –lliurepensadors– en un país catòlic com Espanya, o la seva prosàpia jueva, en un país antisemita com França, ¡quants disgustos, quantes humiliacions m’han portat! ¡Quantes vergonyes! Quelcom de la meva força –de les meves forces– l’he tret de lluitar contra tanta ignomínia».

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

 

La malagradosa visita

Fa cinquanta anys, l’agost de 1969, Max Aub aterrava a l’aeroport del Prat. Venia de Mèxic, on havia anat a raure el 1942, després de tres anys d’infern passats a les presons i camps d’internament de França i Algèria. Va dir als pocs periodistes que l’esperaven: «He vingut, però no he tornat». Sembla una frase meditada: Aub va discutir molt amb ell mateix sobre si havia de fer aquell viatge o no.

En publicà dos anys després la crònica en un llibre desolat i polèmic: La gallina ciega, diario español (1971). Era un balanç d’estranyament total: «Espanya ja no és Espanya (…) En cap moment vaig tenir la sensació de formar part d’aquest nou país que ha usurpat el seu lloc al que hi havia aquí abans (…) Aquests espanyols d’avui es quedaren amb el que aquí hi havia, però són uns altres».

«He vingut, però no he tornat», va dir Max Aub als pocs periodistes que el van rebre a l’aeroport del Prat el 1969.

Alguns van pensar que Aub exagerava. «¡Quina banal i obstinada lamentació! ¡Quin redundant sentiment d’injustícia el de Max!» va escriure Caballero Bonald, comentant aquella «malagradosa visita», que considerava fruit d’«un error de càlcul». Jaime Salinas digué que en el llibre, que admirava, hi havia «un component, molt maxaubià, per cert, de ficció».

És cert que Aub era una «inesgotable maquinària de faules» (Caballero Bonald), però no ho és menys que en aquest cas no inventà sinó que retratà dramàticament una síndrome fatal: la contradicció entre el temps de l’interior i el de l’exili, el seu venciment inevitable i tràgic. Maria Zambrano n’havia tingut la intuïció, evocant l’«hecatombe» ineluctable dels desterrats, «el sacrifici de tots els que podien portar de forma apreciable i visible un tret d’aquella Espanya a submergir, a abismar per sempre» (Carta sobre el exilio, 1961).

Finalment, entre els exiliats, ha escrit Jordi Gràcia, «quasi tots van entendre que el pacte de lleialtat amb el passat frustrava el futur de la societat espanyola». Aub amb això hi coincidia, almenys políticament; no era un repatani. Isidre Molas i jo vam ser testimonis, a la Barcelona del 1962, de fins a quin punt era un referent fonamental per als fills de l’exili mexicà que, farts dels interminables conflictes caïnites dels seus pares, havien creat l’ME59 i enviaven els seus representants a l’interior.

El lament d’Aub no era sols fruit de la nostàlgia (d’allò que havia estat, d’allò que hauria pogut ser), sinó premonició del preu d’indiferència i oblit que es pagaria amb aquell trencament inevitable: més deprecació que lament, més alerta contra un mal a venir que plor pel passat.

 

Gaos, ‘trasterrat’

A La gallina ciega, Aub es queixà amargament de la manca d’interès pels exiliats: «Ningú no em demanà per Paulino Masip. Ni per Rafael o María Teresa. ¿Qui per Gaos» –que acabava de morir?

És impressionant, pel que sembla tenir de premonitori, que el José Gaos que Aub evocava, hagués començat la seva llarga tasca de traductor (passà al castellà bona part de la gran filosofia alemanya, de Kant a Heidegger) precisament amb L’home sense ombra de Chamisso. Com si fent-ho signés el seu propi destí.

Gaos va ser deixeble predilecte d’Ortega y Gasset; els separà, no la Guerra Civil sinó, abans, el «no es esto» d’Ortega del desembre del 31; una «decepció terriblement prematura, d’una lleugeresa, d’una impaciència històrica incomprensible, per no dir imperdonable» segons Gaos, que afegia resignat: «Ni l’omnipotència divina pot fer que allò que fou no hagi sigut».

Diuen que era introvertit i despistat, amb sentit de l’humor. Un dia Ortega li demanà si era fill únic i respongué: «No: nét únic». Eren 14 germans, i havia viscut a Gijón, a casa d’uns avis «de l’extrema dreta del carlisme». Als 15 anys tornà amb els pares, a València. «Uno es de donde ha hecho el bachillerato» deia Aub, que allà s’hi féu amic.

En un curs del 1953, Gaos explicà als seus deixebles mexicans com havia viscut el 14 d’abril a Saragossa, on era professor:

«Arribà la República. Quins dies d’actes ni abans ni després mai més executats! (…) Aquí on em veuen vostès, jo vaig arengar les masses, bé que per demanar-los calma i ordre, des del sostre d’un cotxe de punt –d’un vell cotxe de punt; sostre que s’enfonsà, i Santiago Pi i Sunyer, professor de la Facultat de Medicina i jo vam caure a l’interior, amb alguna luxació de músculs i esgarrinxades de cutis. Però quines emocions úniques, inoblidables, les d’aquells dies!».

Gaos fou rector de la Universitat de Madrid durant la Guerra Civil i comissari del Pavelló de la República.

Fou rector de la Universitat de Madrid durant la Guerra Civil, i comissari del Pavelló de la República a l’Exposició Universal de París del 1937. Amb Aub feren possible el pavelló de Josep Lluís Sert i hi posaren El poble espanyol té un camí que condueix a una estrella, d’Alberto Snchez; la Montserrat, de Juli Gonzlez; la font de mercuri d’Almadén, de Calder; el desaparegut Segador de Miri el Guernica, de Picasso. Quasi res.

En el Madrid del 1942, un editor volia publicar les Meditacions cartesianes de Husserl, i la censura franquista observà que hi figurava un «Traducido por José Gaos». Prohibit el llibre, l’editor alegà que era imprès i s’arribà a un compromís: el nom de Gaos fou tapat amb una gran esborradura negra («un enorme tachón negro», segons José Luis Abellán). El franquisme va voler esborrar, doncs, la seva ombra. Morí a Mèxic l’any 1969, trasterrat, com es descrivia amb un terme que creà.

 

Aub, l’empatia

Aub morí tres anys després, el 1972. El diari Excélsior titulà: «Un paro cardiaco causó la muerte a Max Aub, autor de Jusep Torres Campalans». Aquest llibre, que és considerat una de les millors obres d’Aub, junt amb les novel·les del Laberinto mágico, és la narració de la vida d’un pintor català, coetani i amic de Picasso, que Aub hauria trobat a Chiapas el 1955, molts anys després de la seva misteriosa desaparició a París.

La llista dels amics catalans d’Aub no s’acaba: Montanyà, Díaz-Plaja, Claveria, Masoliver, Gasch, Janés, López Picó, Riba…

Hi ha un aspecte lligat a aquella esplèndida broma literària (que fou arrodonida amb els quadres i dibuixos pertinents), que té interès en l’actual període marcat pel procés. La grafia «Jusep» podria fer pensar que els coneixements d’Aub sobre Catalunya eren aproximatius. És tot el contrari. Com digué Aub: «Torres Campalans va escriure sempre el seu nom amb u, –Jusep, no Josep, com ho demana la seva llengua–, basant-se en l’oïda i en la seva real gana».

Aub coneixia Catalunya d’una manera que només podia sorgir del sentiment. Unes paraules que posa en boca de Torres Campalans podrien ser seves: «He vist bastantes coses. Però com Catalunya a principi de segle, cap. Era una altra cosa. Un afany de saber que desbordava per tot arreu. Bullia. Tots volíem aprendre. Els obrers principalment. Els ateneus es multiplicaven. De totes classes: obrers, culturals, esportius. El catalanisme ajudava molt».

Per contra Aub es lamentà, a La gallina ciega, dramatitzant, que a la Barcelona del 1969 tothom «parlava espanyol com si tal cosa», i augurava: «Potser passi aquí com a Israel i els nens hauran de tornar a aprendre l’idioma oblidat pels pares».

El meu pare, que en fou amic, recordava aquell jove d’ulleres de cul de got, tafaner, enriolat i xerraire, que parlava un català més que potable, après de gran, i que semblava passar-s’ho pipa a la Barcelona efervescent dels anys 20 i 30 del segle passat, anant de penya en penya (Cafè Lyon, Colón, Continental). La llista dels seus amics catalans no s’acaba: Montanyà, Díaz-Plaja, Claveria, Masoliver, Gasch, Janés, López Picó, Riba i tants altres; fins i tot falangistes com Luys Santa Marina o Xavier de Salas, que retratà a Campo cerrado. Escrivia aleshores teatre i el seu Desconfiado prodigioso es representà, en versió catalana de Millàs-Raurell, a Vilafranca del Penedès («la única vez que una de esas piececillas asomó nariz en escenario español»).

Ara, jo em pregunto: aquella sintonia, consideració, simpatia, empatia, o digueu-ne com vulgueu, amb Catalunya, no deu tenir a veure amb el fet que Aub era, justament, un «home sense ombra»?

A més del de Ridruejo, tan especial, quants casos similars es podrien invocar d’intel·lectuals o polítics, d’aquella època, o de l’actual?

Si la qüestió Catalunya-Espanya planteja el repte d’un mínim de reconeixement, respecte i empatia, em sembla que avui les persones «sense ombra» es troben terriblement a faltar.