L’angúnia del present és gasosa. Defuig qualsevol precisió geomètrica, aritmètica o mecànica: ni ara ni mai hem gosat assegurar una percepció fiable dels moviments de fons o les transformacions que sacsegen les societats modernes. L’actualitat defuig la fixació perquè ha estat sempre mòbil i indestriable del punt de vista, la formació i les expectatives de qui l’examina o avalua.

Les velles cabòries d’Eugeni d’Ors en forma de glossa petulant (o irònica) o de José Ortega y Gasset en forma d’articles doctrinals (i sobrats) varen tenir la virtut d’atraure els seus contemporanis quan aspiraven a delimitar el curs del present, les seves fissures o les amenaces latents. Podien encertarla o només divagar sense solta ni volta, però l’ofici de pensar l’aplicaven sovint a la naturalesa dels afers col·lectius complexos. La substancial millora de la formació intel·lectual de la ciutadania, la multiplicació vertiginosa de l’oferta cultural i la dispersió dels canals de comunicació i informació que ha produit l’última revolució tecnològica han excitat necessàriament aquesta meditació sobre el sentit dels canvis i la seva orientació. És possible, però, que el canvi més determinant hagi estat la prevenció cauta de l’intel·lectual en l’exercici de la funció intel·lectual a l’hora d’entendre el significat del present i les seves mutacions.

Qui és exactament l’encarregat d’analitzar aquests canvis? Qui se n’ocupa ara d’explicar com imaginem la realitat filtrada des de les noves xarxes en convivència conflictiva amb les velles –televisió, ràdio, mitjans escrits i pensats per escrit? Cal una preparació específica on convé portar ben llegit Heidegger alhora que Foucault? Potser és preferible haver entès bé Habermas abans de posars’hi, o potser una immersió en el pensament de Rorty és la via òptima per entendre quelcom del que passa més enllà del melic petit dels drames casolans? De qui convé refiar-se, si és que convé refiar-se d’algú?

La virtut de la prosa de ByungChul Han és una barreja de prescripció tova i especulació abstracta i prou flexible per deixar el lector en mans de preguntes difícils i cruïlles sovint intrigants. Però la seva virtut estimulant rau sobretot en la originalitat dels enfocaments i la voluntat de redimir la caòtica naturalesa del present oferint alguna forma de lògica secreta o subterrània a allò que no sembla tenirne. Un dels seus llibres, Hiperculturalidad, l’acabo de llegir en paral·lel amb un quadern d’aspiracions més modestes però finalment convergents en la voluntat d’assenyalar trets rellevants de l’embalum del present. Els dos ofereixen preguntes i respostes de naturalesa dispar i alhora necessària. La tàcita reivindicació de la populosa conversa pública en xarxa de Santiago Gerchunoff, a Ironía on, anima a considerar les virtuts pràctiques i sabotejadores de la ironia en l’àmbit públicpolític. Creu, i jo amb ell, que afavoreixen la incredulitat, la sospita i fins i tot la difussió d’un hierbajo purgante que atura l’“expansió de jactàncies» i d’altres «discursos afirmatius més o menys dogmàtics»: la ironia com a instrument socialment corrosiu.

A Hiperculturalidad, ByungChul Han es proposa una altra cosa. Creu en la necessitat d’un concepte nou per identificar el que està passant en termes culturals a les societats occidentals respecte al consum cultural: la globalització i l’hegemonia de les xarxes han canviat la manera d’aproparse a la creació cultural actual i històrica. Fins ara, dos conceptes teòrics havien tingut un relatiu èxit en l’intent d’explicar els canvis: multiculturalitat n’és un i transculturalitat, l’altre. Cap dels tres termes teòrics, però, tenen una delimitació exacte fora del laboratori d’idees del pensador o del filòsof de la cultura. L’ús que en fa el gremi especialitzat no es correspon amb la identificació immediata que el lector de bona fe en faria només de sentirles.

Designen els tres conceptes formes de la relació amb la cultura diverses, contradictòries, antagòniques, convergents? El propòsit d’Hiperculturalidad és indentificar un nou sistema d’aprenentatge cultural o mera exposició cultural de les societats occidentals, i creu que el resultat, ara, és una hipercultura caracteritzada per ser «cultura desinterioritzada, desarrelada, desespaialitzada». Reprèn el concepte de rizoma de Gilles Deleuze i Félix Guattari , i creu que l’hipercultura «es comporta rizomàticament en aspectes diversos» perquè preval «la conjunció i no la contradicció».

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

El que jo entenc d’un text sovint innecessàriament abstrús és que a l’hipercultura hi predominaria la juxtaposició, la horitzontalitat, el desarrelament i el vagareig turístic. Segons ByungChul Han, aquest concepte és diferent de la multiculturalitat i de la transculturalitat: tots dos resultarien insuficients per identificar el que considera l’accés telemàtic constant a dimensions culturals del passat o del present en qualsevol ordre de la creació. La dinamitació del vell ordre cultural en mans de l’hipercultura rau en el fet que potencia la desnacionalització, el desarrelament, la deslocalització cultural del ciutadà en la mesura que el seu consum no el predefineix ni la pàtria, la llengua o la seva formació.

L’esforç de fons de ByungChul Han és doble: desculpabilitzar la immersió lliure i explorativa de la xarxa com a oceà sense rutes tiràniques i alhora la defensa del potencial creatiu i civilitzador que propicia la globalització. L’hiperculturalitat actuaria contra qualsevol tensió essencialista d’autenticitat, d’estirp més o menys heideggeriana (en l’obra del qual és especialista) perquè afavoriria una experiència que deslliga, desarrela i germina espontàniament: el «turista hipercultural és a casa seva un turista. Essent aquí es troba allà. No arriba enlloc de manera definitiva».

L’escriptor sudcoreà posa contra les cordes el lector en forçar l’aprovació o la desaprovació d’una conducta cultural que, segons ell, fa el ciutadà més porós i flexible, menys dogmàtic i menys ignorant, més dispers i alhora dúctil o procliu a fondre, fusionar, mixturar realitats culturals. És veritat que hi ha alguna cosa esborronadora en la neutralitat amb què assumeix la dissolució de les jerarquies estètiques i l’anul·lació del temps històric en la mesura que a la xarxa tot és present o tot pot sentirse com un present actiu. Per això entén que l’accés simultani i juxtaposat a qualsevol creació cultural, d’ara o d’abans, comporta la fi de la història «en sentit emfàtic». És un enfocament intimidatori, en la mesura que sembla sancionar l’absència de sentit històric a la creació cultural del passat. La pregunta, però, podria ser si la globalització hipercultural condueix necessàriament a l’anul·lació de la consciència del passat històric i a la mera juxtaposició acrítica d’estímuls culturals. El fet que la cultura «no obeeix al logos» i que sigui «imprevisible, i fins i tot més il·lògica del que un pensa» és part del problema o és part de la virtut històrica, clàssica, congènita de la cultura?

ByungChul Han no diagnostica només el que entén com a nou fenòmen sinó que en ratifica la validesa: el seu objectiu és desacreditar aquells que no entenen aquesta nova forma cultural i la seva potencial creativitat futura dins d’un nou ordre i una nova manera d’entendre el consum i la creació cultural. Si el desordre i la insubordinació al passat ha estat sovint l’impuls de la cultura moderna, per què no hauria de ser aquesta hiperculturalitat una nova forma potent de creació? Per què ara ha de ser estèril, quan les avantguardes varen arribar fa més de cent anys per rebentarho tot sense cap escrúpul i amb una obstinació pròpiament terrorista? Aquesta nova hiperculturalitat prescindeix, segons ell, de nocions judeocristianes inamovibles com ara l’obsessió de la identitat, de l’essència, de la pertinença o la sacralització de la interioritat (com a esperit o com a ànima). El nou món hipercultural rebaixa la influència d’aquests valors en favor de la pluralitat ingent i l’anul·lació dels límits espacials i temporals.

No em sembla cap casualitat que els llibres de Gerchunoff i ByungChul Han apel·lin al concepte d’ironia de Richard Rorty. L’un, vol redimir la conversa pública en xarxa gràcies a la proliferació irònica que propicia, i en valora la capacitat per desemmascarar discursos públics falsaris o demagògics. L’altre, però, identifica Rorty al lloc oposat i el considera antic o demodé en la mesura que la ironia, «la consciència sobre la contingència i la fragilitat”, ja no expressarien «l’experiència del múltiple hiper», del món d’ara i de l’hiperculturalitat. La ironia que defineix Rorty seria un valor antic, modern o postmodern, però ja no actual perquè la ironia no té lloc a l’hiperculturalitat: «quelcom infinit anima l’hipercultura».

Si fos de veritat així, i l’hiperculturalitat que defineix Byung-Chul Han rebutgés la ironia com a eina de coneixement crític, no hi hauria gaires raons per veure amb entusiasme les virtuts que atribueix al món hipercultural. La seva promesa d’infinitud, de pluralitat juxtaposada, d’eufòrica acumulació acrítica i crònica duria dins una carència secreta. L’absència de distància irònica es convertiria en una malformació moral i intel·lectual que hauria de limitar l’adhesió complaent i potser oportunista que expressa l’autor a la globalització cultural. L’hiperculturalitat podria estar fent desaparèixer la intel·ligència irònica, i això no seria cap notícia exactament estimulant.


ByungChul Han, Hiperculturalidad. Cultura y globalización. Herder, 2018. Traducció de Florencia Gaillour

Santiago Gerchunoff, Ironía On. Una defensa de la conversación pública de masas. Anagrama, 2018. Edicions 62, 2018.