Encara era fresc el record de la primera vaga general d’estudiants, que havia tingut lloc un any abans, i el duríssim assalt de la policia al Convent dels Caputxins de Sarrià durant l’assemblea constitutiva del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (UB). A Madrid es temia el pitjor: que les associacions clandestines ho deixessin de ser i que les protestes dels estudiants esdevinguessin, també, les dels treballadors i la burgesia. Calia aturar el moviment estudiantil. Aïllar-lo, evitar-ne la propagació. Amb aquesta intenció, el Ministre d’Educació tecnòcrata José Luis Villar Palasí estudia crear dues universitats als afores de Bilbao i Madrid. És el seu germà gran, el catedràtic de bioquímica Vicent Villar Palasí, qui suggereix la fundació d’un tercer centre a Catalunya. Aquest centre, la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), celebra enguany el seu 50è aniversari.

Creades per decret el 6 de juny de 1968, les tres universitats aviat són conegudes amb el nom d’’autònomes’. Aquesta denominació, però, no apareix als documents fundacionals de cap de les tres, perquè el règim volia evitar que el nom del centre de Barcelona coincidís amb l’adoptat per la UB durant els últims anys de la República. Però la UAB ja és l’Autònoma fins i tot abans d’obrir les seves portes a l’alumnat. Vicent Villar Palasí, designat primer rector, ja fa servir aquesta denominació a l’octubre de 1968, durant una ponència en què defensa la decisió de situar la UAB als afores de Barcelona com una mesura destinada a combatre el centralisme en l’educació. Però fins que el campus de Bellaterra no estigui construït, explica el rector, les facultats s’ubicaran provisionalment en edificis separats, a Barcelona i Sant Cugat. L’endemà de la ponència, comencen les classes els alumnes de la que seria la primera promoció de metges i llicenciats en Filosofia i Lletres per la UAB.

La llibertat de què gaudia el professorat per elaborar els plans d’estudis era fruit de la vocació reformista del claustre de la UAB.

El traumatòleg Joaquim Cabot era un d’aquests alumnes. Va començar la carrera a l’Hospital de Sant Pau, seu de la Facultat de Medicina, en un ambient que ja aleshores percebia com a diferent del de la UB. «Fèiem més pràctiques i els grups eren més reduïts», explica el doctor, que destaca, a més, l’altíssim grau de preparació del professorat, la il·lusió amb què van entomar el projecte. «Teníem una relació molt propera amb ells i això, unit al fet que érem pocs per classe, permetia aprofitar molt millor la docència i les pràctiques», explica el doctor. La llibertat de què gaudia el professorat a l’hora d’elaborar els plans d’estudis, senya d’identitat de la UAB, era fruit de la vocació reformista del seu claustre. A les quatre facultats més antigues –Filosofia i Lletres, Medicina, Ciències i Ciències Econòmiques–, bona part de les classes eren en català i, a més, no s’impartien les assignatures de religió, educació física i Formación del Espíritu Nacional.

Atrets per aquest sistema pedagògic, molts professors de la UB van decidir marxar-ne per incorporar-se a la UAB, i molts d’altres hi van fer cap després de ser expulsats de la central per haver participat en la Caputxinada. Això va fer saltar les alarmes de la Jefatura Superior de Policía, que al novembre de 1972 emet un informe alertant que a la UAB hi ha nombrosos professors fills de persones «sobradament» conegudes «per les seves vinculacions antirègim» i «per la seva procedència de l’exili». Com ho recull L’audàcia del coneixement, obra commemorativa del 50è aniversari de la UAB dirigida pels historiadors Carme Molinero i Borja de Riquer, aquesta reputació es va imposar a les veus que acusaven la UAB de ser una universitat protegida per les elits, de ser l’«illa democràtica de papà Villar» o un «muntatge de l’Opus Dei».

 

Bellaterra: mà dura i policia secreta

A la finalitat pedagògica dels grups reduïts, cal afegir-hi l’estratègica: com menys massificades estiguessin les aules, menys probable era que s’hi poguessin gestar grans mobilitzacions. Això no va impedir, però, que l’any 1970 es convoqués la primera vaga d’estudiants de la UAB per protestar contra les polítiques educatives franquistes, ni que un petit grup assaltés el rectorat de Medicina el 1972. Aquell mateix any, poc després del trasllat definitiu a Bellaterra, el govern espanyol s’arroga la facultat de nomenar els rectors de les universitats espanyoles i decreta, en particular, la suspensió dels estatuts de l’Autònoma. S’acostaven anys convulsos per a la UAB, que a més dels estudis amb què havia inaugurat el seu primer curs acadèmic ja oferia les llicenciatures de Dret i Ciències de la Informació.

Per altra banda, la construcció del campus de Bellaterra tampoc no estava sent fàcil. El terreny era tan poc adequat per a edificar-hi que alguns plànols es van haver de refer per evitar que les estructures s’esfondressin, com va passar amb una de les bigues de la biblioteca. A més, el campus estava mal comunicat. Els busos que el connectaven amb l’estació de tren de Bellaterra passaven amb tan poca freqüència que molts estudiants, cansats d’esperar, optaven per fer a peu el camí fins a les aules, travessant esbarzers, tolls de fang i canyissars. Una de les dreceres va fer fortuna i va acabar sent coneguda com la ruta Ho Chi Minh, nom del conegut guerriller del Vietnam.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

El punt d’inflexió es produeix l’any 1973, quan l’almirall Carrero Blanco arriba a la presidència del govern i decideix engegar una política de mà dura per a contenir una joventut que considerava «entregada a la droga, l’ateisme i l’anarquisme», com va defensar en algun dels seus discursos. Primer destitueix el ministre José Luis Villar Palasí; després, ordena el cessament del seu germà com a rector de la UAB. L’acció repressiva iniciada per l’almirall, que no s’atura amb la seva mort, agreuja les protestes contra les polítiques educatives del govern d’Espanya. Els estudiants s’organitzen, se sindiquen, es reuneixen en assemblea. A poc a poc, Bellaterra es converteix en punt de trobada dels moviments progressistes sota l’atenta mirada de la policia secreta. A l’octubre de 1974, Raimon hi ofereix un concert al qual hi assisteixen uns 6.000 estudiants. «La reunió va discórrer en un ordre plausible», escriu el periodista Rafael Wirth a La Vanguardia dos dies després. «Era un pacte entre estudiants i un cantant (…). El més important és que l’esdeveniment ha servit per demostrar que existeix un profund desig d’arribar a una convivència pacífica. I Raimon i els sis mil de Bellaterra en són un exemple». Aquesta exemplaritat, però, no va impedir que la policia emprengués el que l’escriptor Gabriel Martínez Surinyac, que l’any 1975 va començar Periodisme a la UAB i actualment n’és professor, recorda com «una autèntica cacera a l’estudiant pels carrers de Sabadell». I afegeix que «si rebies cops o ferides no anaves a l’hospital, perquè et podien localitzar».

Francisco Rico feia seminaris fora de l’horari lectiu i portava cada setmana a classe escriptors com Montalbán o Marsé.

Pel març d’aquell any, quan es compleixen 20 mesos de la suspensió dels estatuts, la comunitat universitària diu ‘prou’. Del claustre extraordinari convocat per abordar la situació en surt una declaració institucional on queda palès el compromís de la UAB amb la llibertat, el catalanisme i la democràcia: el Manifest de Bellaterra. Aprovat amb el vot favorable de 70 dels 90 membres del claustre, el manifest defensa una «Universitat nacional catalana» al servei d’una «democràcia econòmica, política i social». Amb la mort del dictador al novembre de 1975, fer efectiu el manifest sembla per fi possible. «Aquell curs va ser especialment virulent per l’onada de paralitzacions de la vida acadèmica per reivindicar una plena democràcia», explica Martínez Surinyac. «Recordo els interminables passadissos dels edificis centrals bloquejats per les barricades formades pels llavors pupitres llargs, pesats i no fixats a terra que només es podien moure amb la força de molts estudiants». Va ser l’habitual fins a les primeres eleccions. Quan els alumnes van tornar a les aules, moltes coses havien canviat (entre les quals el mobiliari, qui sap si per «impedir barricades tan consistents», apunta l’escriptor).

L’actual rectora de la UAB, la doctora Margarita Arboix, també recorda l’etapa com a complicada. Arboix va arribar a l’Autònoma l’any 1976, després de renunciar a un sou que triplicava el que rebria a la universitat com a becària. Aleshores corria el rumor que el govern d’Arias Navarro estava a punt de decretar la dissolució de la UAB. «No solament ho vaig viure, sinó que, com molts, m’hi vaig mobilitzar en contra», afirma la rectora, que ja com a estudiant era de les que participava en totes les manifestacions. Les tancades al rectorat i les contínues manifestacions evidenciaven que l’Autònoma era «una universitat amb una estructura diferent», en paraules d’Arboix, amb una consciència democràtica transversal i present a tots els estaments de la comunitat universitària. Les protestes reivindicaven l’autonomia universitària –finalment proclamada com un principi constitucional l’any 1978– , però també tenien com a blanc la precarietat laboral dels professors no funcionaris. Als voltants dels anys 80 la UAB va anar un pas més enllà, boicotejant les oposicions que es convocaven des de Madrid. «La universitat no donava la plaça a les persones que les havien guanyat, no acceptava els seleccionats», explica Arboix. El 1985 els professors no numeraris guanyen el pols al govern, que per fi accedeix a fer-los funcionaris de ple dret.

 

Un campus, una comunitat

La coincidència entre les reivindicacions dels estudiants i del professorat va contribuir enormement a cohesionar la comunitat universitària. A aquests dos col·lectius cal afegir-n’hi un tercer: el personal administratiu. Junts, viuen l’entrada en vigor de la Llei d’Ordenació Universitària d’Aznar –declarat persona non grata pel Claustre–, la introducció del Pla Bolonya i les dràstiques retallades al pressupost universitari durant la crisi. Els anys anteriors a la recessió, però, la UAB s’havia consolidat com una universitat capdavantera en recerca, reconeguda mundialment per la qualitat de la seva docència. Els duríssims estralls de la crisi en la innovació no impedeixen que al novembre de 2009 la UAB rebi la distinció de campus d’excel·lència internacional.

Els tres col·lectius han estat presents als actes de celebració institucional de l’aniversari. «Amb aquests actes, hem volgut recordar d’on venim i cap on anem, sempre des de la diversitat», explica Carlos Sánchez, vicerector de relacions institucionals i catedràtic de Llengua espanyola. La universitat ha organitzat, entre d’altres, col·loquis amb participació de representants de la comunitat universitària d’edats diverses o l’acte de presentació del llibre commemoratiu L’audàcia del coneixement amb la participació de l’activista del Maig francès Henri Weber. També prepara el nomenament de cinc doctors honoris causa i el llançament del segon volum de la col·lecció ‘50 anys d’experiències UAB’, que recull el testimoni de quatre professores il·lustres de la universitat (el primer volum va donar la veu a quatre homes). El catedràtic Sánchez, també exalumne, celebra que la universitat hagi mantingut el seu caràcter obert i compromès amb la qualitat de l’ensenyament. Ell va ser alumne de l’acadèmic Francisco Rico. Gràcies a la llibertat pedagògica que el sistema de la UAB donava als professors, Rico «feia seminaris fora de l’horari lectiu i ens portava cada setmana a classe escriptors com Montalbán o Marsé», explica l’ara catedràtic.

En els anys 80 la UAB va boicotejar les oposicions que es convocaven des de Madrid.

Aquest entusiasme és en bona mesura compartit pels actuals estudiants. Jordi Sorolla, membre de l’Associació d’Estudiants Progressistes de la UAB (AEPUAB), assenyala la qualitat de la docència i l’activitat del moviment associatiu com el millor de la universitat. «Però des de l’AEP estem preocupades per la situació de les professores associades i per la poca paritat en el nombre de professores», explica Sorolla, que estudia el doble grau de Polítiques i Dret. La poca flexibilitat que el marc legal actual dóna a la universitat per a millorar les condicions laborals del professorat i la congelació del pressupost també amoïnen la rectora Arboix. «En aquestes condicions», adverteix, «és complicat poder retenir talent i fer polítiques d’universitat, i això afecta la nostra autonomia». Una autonomia que és essencial perquè la UAB pugui celebrar els seu centenari lloant el que Margarita Arboix considera el llegat del primer mig segle d’existència de l’Autònoma. «La UAB ha posat el coneixement en mans de la ciutadania sense donar l’esquena als reptes socials. Gràcies a això, la societat és més culta, més rica, més lliure», afirma la rectora.