Tenint en compte les circumstàncies que es van donar poc abans de la coalició de Junts pel sí, l’any 2015, la vaga idea de la independència que aquesta coalició portava al programa electoral era una possibilitat tan remota que només se la podien creure els il·luminats. Però la sorpresa va ser que la coalició va tenir molts vots. Segurament hi havia fets concrets que van fer que una bona part de la població s’hi anés decantant a favor. En primer lloc, els resultats de la crisi econòmica i la promesa dels polítics que deien que, un cop independents, seríem tots molt rics. En segon lloc, el fet que hi hagués dirigents imputats que tenien al cap la il·lusió que la independència els alliberaria de les imputacions, i, per tant, en feien una intensa propaganda interessada. I en tercer lloc, hem de tenir en compte una raó subjacent: a partir més o menys dels anys 70 del segle passat, l’abandonament progressiu de la fe cristiana havia anat deixant un buit que, amb el pas del temps, reclamava que s’omplís amb alguna altra fe col·lectiva més tangible.

No són poques les persones que necessiten comptar amb alguna creença que doni sentit a la seva vida, i la fe en la independència els va anar ocupant clarament aquest buit, bàsicament a partir de la manifestació del 2006 i sobretot com a conseqüència de la reacció de Mas a les protestes de l’any 2011 davant del Parlament. Ara bé, segurament res d’això no hauria tingut lloc si el pujolisme no hagués preparat el terreny per a fer-ho possible.

És evident que Jordi Pujol amb les seves influències ideològiques (Emmanuel Mounier, Charles Péguy, Antoine de Saint-Exupery, Prat de la Riba, Francesc Galí, i segurament ningú més) va ser el primer a impulsar el patriotisme cristià.

‘Coriolà’ no és una obra popular, sobretot perquè posa sota judici les creences de la massa.

La seva immensa astúcia li va permetre molts anys de poder sobre Catalunya. De fet, va ser ell qui va inocular el tipus de patriotisme, que, com va dir Samuel Johnson (i va repetir Gore Vidal), és l’últim refugi dels pocavergonyes. Jo afegiria a aquesta excel·lent afirmació que és també l’últim refugi dels que, incapaços de donar un sentit personal a la seva vida, en necessiten un de col·lectiu. Però en tot cas, el pujolisme és a la mateixa arrel del moviment independentista.

 

Catàstrofe i carambola

Després, la mala sort va fer que vingués Artur Mas, el funest motor de totes les desgràcies que ens han anat arribant després: l’anomenat procés, la destrucció de Convergència, la desaparició d’Unió, i, la pitjor catàstrofe: el fet que ens encolomés l’il·luminat megalòman fugat a Waterloo, i, com a carambola posterior, l’arribada al poder del president més inútil de la història de la política mundial: el propagandista de la ratafia. També ha estat Mas el responsable d’altres desgràcies menors, com, per no posar més que un exemple, la imposició a TV3 de la fanàtica i constant propagandista Pilar Rahola, amb un sou més que generós, segurament com a premi per l’hagiografia que li va escriure.

El patriotisme impulsat per Jordi Pujol es presentava amb el nom de nacionalisme, però el seu vessant cristià havia deixat de tenir força per prosperar; l’agnosticisme, que ja s’havia generalitzat molt, ho va impedir. El que sí va prosperar enormement, sobretot en els pobles més petits, d’on sortien els vots, va ser l’artera incitació a l’egoisme col·lectiu. La propaganda estava farcida de frases com «Hem de votar els de casa!» (amb una astuta primera persona del plural). Sense que el país se n’adonés gaire, s’anava adobant a poc a poc, el terreny per a l’independentisme que va venir després i que ha causat fuga d’empreses, fractura social, enemistats, conflictes als carrers, etc.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Naturalment, el fet que es descobrís fins a quin punt Jordi Pujol va facilitar la lladreria de la seva família, així com la corrupció del 3 % (que a vegades es multiplicava per dos i per tres) va ser la causa del seu descrèdit personal, però, curiosament, no va perjudicar gaire la doctrina nacionalista. És per això que penso que, si bé els mals de la dictadura, que van ser molts, la democràcia els ha anat guarint, els mals del pujolisme i el postpujolisme, en canvi, costaran molt més d’esborrar. Si no, temps al temps.

 

Patriotisme estúpid i immoral

No pocs escriptors han escrit sobre aquest tema. Tolstoi, per exemple, afirmava que tant el patriotisme com el nacionalisme eren posicions estúpides i immorals. Estúpides perquè mantenen que el propi país és el millor de tots o bé que és millor que els països veïns. I és immoral perquè imposa col·locar els interessos del país per sobre dels interessos dels altres. A més a més, la història ens demostra que, a aquesta ideologia, no li costa gens de desencadenar violència, perquè sovint predica que hauríem d’estar preparats per morir i matar per amor a la pàtria. Alguns independentistes catalans ja han afirmat que no es pot assolir la independència sense morts. (Jo tinc una enorme curiositat per saber a qui voldran matar primer). D’altra banda, el patriotisme no és la suma dels interessos dels individus, sinó una abstracció composta d’ingredients imaginaris. És, per tant, una malaltia de la imaginació del poder.

El general romà té aversió al sistema que governa la ciutat, però el poder el titlla de traïdor a la pàtria.

Shakespeare no va deixar el tema del patriotisme al tinter. A part de les obres històriques, on l’eix principal és l’ambició i els interessos contraposats de diferents nobles, va escriure dues obres totalment centrades en la política: Juli Cèsar i Coriolà. Parlaré d’aquesta segona perquè és més pertinent al tema que ens ocupa.

 

Traïdors a la pàtria

Els ideòlegs sovint han interpretat Coriolà com un mer conflicte polític entre el poble i un Coriolà intransigent a les seves demandes. I, com que dels ideòlegs es pot esperar tot, també s’ha arribat a dir que, amb aquesta obra, Shakespeare demostra que odiava els anglesos de classe baixa, i que per això va crear el personatge de Coriolà. És fascinant veure com funcionen els ideòlegs que fan crítica literària: en aquest cas confonen el millor dramaturg de la història amb un mediocre constructor de paràboles.

En aquesta obra, Shakespeare presenta molts temes. Un dels principals és el lligam de Coriolà amb la seva mare, incloent-hi totes les fatals conseqüències polítiques que això li comporta. Però el que ara ens interessa més és el fet que un general romà, noble i valerós com ell, decideixi ajuntar-se amb els volscos per presentar batalla a Roma. Si es dóna el cas que la gent, sigui del país que sigui, està acostumada a sentir prèdiques patriòtiques i nacionalistes (sempre destinades, en temps de pau, a fer que els predicadors s’omplin les butxaques), el resultat és que no ens costi gens d’entendre que una persona maltractada pel seu país pugui decidir de girar-s‘hi en contra. És clar que cal especificar que girarse contra el país significa bàsicament girarse contra els seus governants. No és que Coriolà tingui cap aversió a Roma; la té al sistema que governa la ciutat. Ara bé: al poder li interessava dir que era un traïdor a la pàtria.

Els països governats per tirans o simplement els països mal governats, com és el cas de Roma en aquella època, i de Catalunya en el moment present, no tenen dret a esperar fidelitat per part dels que, havent dedicat la vida o el treball al país, han estat menyspreats o fins i tot maltractats. Una de les vergonyes de Catalunya és la manera com, des de sempre, el poder ha tractat els intel·lectuals i els escriptors, des de Verdaguer a Ferrater, per no posar exemples més recents. I no podem oblidar el moviment contrari: la concessió de càrrecs altament remunerats als inútils que només tenen la qualitat de ser addictes al règim. Algun dia se n’hauria de publicar una llista completa.

Els catalans més sensats hem de renegar de la Catalunya que ens imposen els que manen.

És més aviat una qualitat i no un error, doncs, que Coriolà es passi de bàndol, per més que això li comporti l’error de confiar en un brètol com Aufidi, cosa que li causarà la mort. Per aquesta i altres raons, Coriolà no és una obra popular, sobretot perquè justament posa sota judici les creences de la massa. Ara bé, el que Coriolà pot il·luminar sobre la situació de Catalunya és el seu desig de veritat, la seva convicció sobre el que ha de ser un país i sobretot sobre el que no ha de ser. Coriolà renega de la seva pàtria perquè veu clarament quins són els interessos dels seus patriotes (és a dir: dels seus canalles), encarnats pels tribuns i els senadors, que tenien el poder.

 

Llacet dintre el cervell

Aquí, els patriotes estan encarnats en primer lloc pels partidaris de Puigdemont, Mas i Torra, i, en segon lloc, pels independentistes menys insensats, però no per això mancats de fanatisme. No són aquests els que ens han de dictar la conducta, sinó que hem de ser nosaltres, com a individus amb la capacitat de pensar, els que hem de decidir les nostres accions. Dit d’una manera més clara: els catalans més sensats hem de ser traïdors a la Catalunya que ens imposen els desaprensius que manen. Aquí podríem recordar que si Suárez i Gutiérrez Mellado no haguessin traït els seus, no hauríem tingut la democràcia.

El que Coriolà (o més ben dit: el que la saviesa de Shakespeare) pot ensenyar als independentistes és a reflexionar sobre la seva presa de posició, a no combregar amb rodes de molí, a fer l’esforç de pensar sempre una mica més, a adonar-se que quan el poder polític és tan patètic com el que en Torra, un patriota, declaradament racista, ens imposa, l’obligació d’una persona lliure és la de pensar per si mateixa i lluitar contra aquest tipus de follia i d’incompetència. I sobretot no deixar-se enganyar pel llenguatge del poder, no deixar de creure que no hi ha democràcia ni llibertat sense complir les lleis.

Abans que res més, doncs, recomanaria als que porten el llacet (tant si és a la solapa com a dintre el cervell) que facin una bona lectura de Coriolà, perquè els pot ajudar a evitar que el poder els encadeni la ment i els encarcari l’esperit. De fet, una bona lectura de Coriolà és un alliberament moral, i això és un regal extraordinari. Ara bé: aquesta obra, com totes les grans obres literàries, no es pot llegir de la manera que ho fan els ideòlegs. S’ha de llegir amb l’esperit obert a les reflexions que genera. Però, com que els independentistes són, en primer lloc, uns ideòlegs, tinc la vaga convicció que el meu consell serà del tot inútil. En tot cas, seria bo que la lectura no els fes més mal del que ja pateixen sense saber-ho gaire.