En altra època sovintejava l’expressió «el nom no fa la cosa». D’un temps ençà, menys d’una dècada, dia rere dia constatem que allò que menys importa és la cosa i que, en canvi, tota l’energia es concentra a fixar els noms. Quan ja ens semblava que a partir de Linné i Diderot teníem els consensos i les eines per sistematitzar-ho tot i ens en despreocupàvem delegant a les acadèmies de la ciència i de la llengua la resolució de les novetats, hem retornat a l’estadi de l’homínid.

Aquell homínid de Quim Monzó que ‘En un temps llunyà’ a Uf, va dir ell, allargava l’índex per assenyalar «agr gr gr ga arg, ab a arb abr abr arbr re, arbre», i tornava, «cz z ce zce zcel, cel», i continuava, «a ag aig gb a aig gua, aigua», i encara, «Pa pso pacost païco pasio ta, Paaï sos ca atlanns, Països Catalans». I somrient i xiroi continuava el seu camí en aquella matinada blava amb un paisatge de glaceres sense saber quina una n’acabava d’organitzar.

Subscriu-te per veure el contingut complet. Accedeix si ja ets subscriptor.
Subscriure