En altra època sovintejava l’expressió «el nom no fa la cosa». D’un temps ençà, menys d’una dècada, dia rere dia constatem que allò que menys importa és la cosa i que, en canvi, tota l’energia es concentra a fixar els noms. Quan ja ens semblava que a partir de Linné i Diderot teníem els consensos i les eines per sistematitzar-ho tot i ens en despreocupàvem delegant a les acadèmies de la ciència i de la llengua la resolució de les novetats, hem retornat a l’estadi de l’homínid.

Aquell homínid de Quim Monzó que ‘En un temps llunyà’ a Uf, va dir ell, allargava l’índex per assenyalar «agr gr gr ga arg, ab a arb abr abr arbr re, arbre», i tornava, «cz z ce zce zcel, cel», i continuava, «a ag aig gb a aig gua, aigua», i encara, «Pa pso pacost païco pasio ta, Paaï sos ca atlanns, Països Catalans». I somrient i xiroi continuava el seu camí en aquella matinada blava amb un paisatge de glaceres sense saber quina una n’acabava d’organitzar.

Hem tornat a aquell estadi iniciàtic perquè el nom, havent-ho negat durant tants anys, potser sí que fa la cosa o ens ho sembla i, una vegada això assumit, darrerament breguem per recatalogar-ho tot a pit descobert. Un afany del qual –per mitjà de les noves formes de comunicació, que és el què ha canviat– gairebé tothom vol participar. Una cursa frenètica diària en molts àmbits de la nostra vida, però que trobem de manera descarnada en el de la política.

No és en va, doncs, que la nostra sigui l’època dels «relats» i dels «marcs mentals», ni que la teoria de la metàfora conceptual que en els anys 80 George Lakoff i altres van desenvolupar prengui ara volada. Tampoc que el seu llibre divulgatiu No pensis en un elefant –l’edició original és del 2004–, hagi assolit un èxit majúscul. Al capdavall allò que ha fet el lingüista i científic cognitiu nord-americà és descobrir-nos el truc del mag que, una i altra vegada, ens atrapa traient el conill del barret.

Exili ens remet als camps d’Argelés, Agde, Saint Cyprien, i molts altres, i al mig milió de persones que van deixar enrere el seu país.

Allò que importa, doncs, és com ens expliquem per aconseguir uns objectius determinats. La qüestió és que una vegada començada la dinàmica desaforada –i a l’abast de tothom, vingui d’on vingui, amb les lectures, formació i escrúpols que tingui– hom passa a considerar que de qualsevol cosa se’n pot fer un relat, una història. En ocasions, però, ens topem amb una mena de je ne sais quoi que fa grinyolar la fabricació o la taxonomia.

És el que passa quan parlem, en el marc del procés independentista, dels «exiliats» per referir-nos al president Carles Puigdemont i als consellers i polítics que el darrer cap de setmana d’octubre de 2017 van marxar de Catalunya per establir-se a Bèlgica, Escòcia o, més tard, a Suïssa.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

 

Sí, són exiliats

D’acord amb el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, el DIEC, podem entendre per «exili»: 1) Expatriació, voluntària o forçosa, especialment per motius polítics; 2) Lloc on viu la persona exiliada; 3) Obligació de viure fora d’un lloc, lluny d’una persona, que hom enyora; o 4) Sojorn obligat fora de la pàtria.

D’acord amb l’estricte acarament de la situació del grup de polítics encapçalat per Puigdemont amb aquestes accepcions no hi ha marge de dubte: es tracta d’exiliats. Bé sigui perquè ells i els seus seguidors considerin que compleixen la primera entrada o bé perquè els puguem encabir en la quarta.

El DIEC en les accepcions tercera i quarta parla «d’obligació», sense especificar qui és que obliga, ni qui la determina. En aquest sentit el grup de polítics independentistes es pot considerar tan exiliat com qualsevol català que hagi emigrat per buscar feina a l’estranger. També aquests estan obligats a viure fora d’un lloc –la pàtria, si es vol– perquè no tenen, o almenys així ho consideren, possibilitats materials de sostenir-se quedant-s’hi. Dit d’altra manera, el president Puigdemont és tan exiliat com qualsevol dels nostres emigrants i aquests ho són tan com ell. I, tanmateix, tant en un cas com en un altre hi ha aquest dring que ens alerta que en denominar-los d’aquesta manera, malgrat que el DIEC ens ho permeti, alguna cosa no rutlla.

Rebobinem. L’any 1923 quan Primo de Rivera va fer el seu pronunciament, un  cop d’estat sui generis avalat pel monarca Alfons XIII, els polítics opositors que, com Francesc Macià, van marxar de Catalunya i Espanya es consideraven exiliats, com ho recull Eduardo González Calleja a «Más allà de la Rotonde: los exiliados antiprimorriveristas en París (1923-1930)» a l’obra París, ciudad de acogida: el exilio español durante los siglos XIX y XX, editada per Fernando Martínez López, Jordi Canal y Encarnación Lemus (Marcial Pons, 2010).

Quan arran dels fets d’octubre del 1934 alguns dels promotors de la subversió fallida del règim republicà integral amb la proclamació de l’Estat Català, com Josep Dencàs, Miquel Badia, Artemí Aiguader, Joaquim de Camps i Arboix i altres van abandonar Catalunya per estalviar-se una presó segura, també es consideraven exiliats. Així ho palesen en les seves cartes conservades al fons de l’Arxiu de la Fundació Carles Pi i Sunyer o escrits del darrer recollits en la biografia que li va dedicar Giovanni C. Cattini (Irla, 2015). I, tanmateix, el règim republicà que havia prevalgut no els considerava com a tals. La periodista Irene Polo els qualificava de «refugiats» en les seves cròniques a L’Instant el febrer i març de 1935.

Si la història de Catalunya i Espanya hagués continuat a partir d’aquell moment per altres viaranys sense entrar en la Guerra Civil, la situació en què es trobarien Puigdemont i els seus companys seria similar. El règim, subvertit o no, no els consideraria exiliats i ells se’n podrien considerar perquè resulta evident que la tipificació depèn del punt des d’on s’observa. La casuística actual, al costat de les d’aquests dos lapses de gairebé vuit anys (1923-1931) i d’any i mig (1934-1936), resistiria la comparació.

 

Govern «a l’exili», no

Tanmateix allò que no depèn de l’autocategorització és la consideració del nucli al voltant de Puigdemont com a «legítim govern de Catalunya a l’exili» tal com es deia la tardor del 2017 –encara que després la denominació va caure en desús–. Segons la literatura acadèmica «un govern a l’exili no és subjecte de dret internacional sinó l’òrgan representatiu d’un Estat». Per tant, no pot existir executiu sense l’existència legal de l’Estat que representa. I la República catalana no existeix. 

No hi pot haver govern a l’exili sense l’existència legal de l’Estat que representa. I la República catalana no existeix.

Així ho consideren, entre altres i tal com vaig recollir a «Legítimo gobierno en el exilio?» (El País, 3 de desembre de 2017) experts com Yossi Shain, professor de ciència política de les universitats de Tel Aviv i Georgetown i autor del clàssic Governments-in-exile in Contemporary World Politics, i Stefan Talmon, director de l’Institut de Dret Internacional Públic de la Universitat de Bonn. Però més enllà d’aquest aspecte, i fins i tot que algú pugui considerar una raresa o una boutade declarar-se exiliat d’un estat democràtic –i Espanya és reconeguda així en l’esfera internacional, malgrat que la seva sigui una democràcia perfectible– hi ha un factor fonamental, d’intuïtiu i espontani que és el que verament ens fa trontollar la tipificació.

Cada vegada que des de Catalunya sentim la paraula «exili» de manera indefugible el nostre subconscient va a parar al Pertús. Es trasllada a les imatges que hem vist una i altra vegada en els informatius, en els documentals, en exposicions, en pel·lícules de la corrua de gent que el gener i febrer del 1939 va creuar la frontera per entrar a França. I encara el mot ens remet als camps de confinament, Argelés, Agde, Saint Cyprien, i molts altres, i al mig milió de persones –al voltant de dues centes mil de les quals catalanes–, que van deixar enrere el seu país. Aproximadament la meitat del total van quedar-s’hi per només poder tornar gairebé quaranta anys després o morir-hi. Una peripècia que s’explica amb escreix al Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera.

 

Patiment en majúscules

Com que una part substancial dels qui van deixar el seu país formaven part de les elits republicanes i van continuar sovint una activitat política a l’estranger i, a més, van deixar un reguer de documentació, periòdics, revistes i, sobretot, memòries, la historiografia catalana i espanyola ha dedicat una notable bibliografia al seu periple. Un percentatge, difícil de quantificar, però elevat respecte als treballs sobre aquells que es van quedar. Aquella fugida per no caure en mans del règim dictatorial va colpir tant els qui el van patir, els descendents i els qui des de l’interior en van sentir a parlar, que va quedar fixat per dècades a venir en l’imaginari col·lectiu català com l’EXILI, en majúscules, empetitint-ne qualsevol d’anterior.

Una vegada començada la dinàmica desaforada hom passa a considerar que de qualsevol cosa se’n pot fer un relat.

Aquest trauma, el tall que va suposar en molts camps –en el de la universitat, per exemple, com va descriure Jaume Claret a El atroz desmoche (Crítica, 2006)– va ser tan dràstic que quan en l’actualitat s’esmenta el mot «exili» el nostre primer pensament inconscient fa que sigui envers aquest. I encara que provem, una i altra vegada, d’obviar-lo, per frustració del professor Lakoff, som incapaços d’aconseguir-ho.

No és que el president Puigdemont i la resta del seu grup de polítics no puguin dir-se «exiliats» –segons el DIEC, poden, és que l’elefant de l’èxode iniciat el 1939 és tan gegantí que no deixa lloc per a res més en l’habitació de l’exili i impedeix la construcció d’un relat entorn aquest mot que no trobem una exageració o que no es vulgui emprar, precisament, per fer passar l’actualitat per una exageració. Malgrat que en la nostra època tot sembli susceptible de ser (re)definit, els noms de vegades no poden fer la cosa per més que els homínids actuals assenyalin Waterloo en un mapa amb el dit i diguin «e, e, ecs, ecs, ex, exi, exili».