En altra època sovintejava l’expressió «el nom no fa la cosa». D’un temps ençà, menys d’una dècada, dia rere dia constatem que allò que menys importa és la cosa i que, en canvi, tota l’energia es concentra a fixar els noms. Quan ja ens semblava que a partir de Linné i Diderot teníem els consensos i les eines per sistematitzar-ho tot i ens en despreocupàvem delegant a les acadèmies de la ciència i de la llengua la resolució de les novetats, hem retornat a l’estadi de l’homínid.

Aquell homínid de Quim Monzó que ‘En un temps llunyà’ a Uf, va dir ell, allargava l’índex per assenyalar «agr gr gr ga arg, ab a arb abr abr arbr re, arbre», i tornava, «cz z ce zce zcel, cel», i continuava, «a ag aig gb a aig gua, aigua», i encara, «Pa pso pacost païco pasio ta, Paaï sos ca atlanns, Països Catalans». I somrient i xiroi continuava el seu camí en aquella matinada blava amb un paisatge de glaceres sense saber quina una n’acabava d’organitzar.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.