Totes les persones necessitem que el nostre habitatge i la ciutat que l’envolta conformin un bon espai de qualitat de vida. L’anomenat «dret a la ciutat» va ser descrit pel filòsof francès Henri Lefebvre l’any 1968 i des d’aleshores ha tingut un enorme desenvolupament conceptual. Consisteix essencialment en el dret a gaudir en plenitud de la vida urbana, dels seus serveis i beneficis, participant en la gestió pública de la comunitat (la ciutat com a espai d’exercici dels nostres drets i deures). Tenim moltíssima teoria, doctrina i també pronunciaments judicials que ens faciliten la defensa del dret de les persones a l’habitatge i a la ciutat al segle XXI.

Però a nivell pràctic tot és més complex.Avui tenim un món urbà que creix a velocitat accelerada. Més del 50% de la població mundial viu en ciutats de més de 300.000 habitants, i el percentatge arriba al 82% als Estats Units o al 75% a Europa. El dinamisme econòmic també s’està concentrant en zones urbanes. La globalització està influint notablement en la forma de vida més quotidiana a les ciutats, amb l’aparició de fenòmens inexistents en el nostre imaginari fa uns anys.

Les classes mitjanes han de poder gaudir d’un sostre digne pagat amb una proporció raonable dels ingressos del seu treball.

Un exemple clar és l’abaratiment del transport aeri i la proliferació de les plataformes comercialitzadores d’allotjament, que generen pressió turística i faciliten canvis de residència de sectors professionals amb elevada capacitat econòmica, que arriben a les nostres ciutats per gaudir de l’oferta de serveis i qualitat de vida que s’hi genera. Això és en part una bona notícia i alhora suposa que les persones i llars treballadores quedin desplaçades d’aquests espais, en no poder competir amb els preus que els «nous usuaris de la ciutat» estan disposats a pagar. A més, l’habitatge s’ha convertit en un producte financer d’elevat rendiment en un món global en el qual altres béns tenen baixa rendibilitat. Tot plegat genera uns barris que creixen i es disparen de preu, mentre d’altres es marginalitzen.

En aquest context, les polítiques públiques apareixen com a imprescindibles per poder atendre les necessitats d’habitatge de tota la població, doncs ja sabem que el mercat lliure per si mateix actua de forma desigual i amb tendència a l’exclusió de les capes socials més fràgils. És cert que a Espanya i Catalunya no vam aprofitar els primers anys de democràcia per posar-nos a nivell en aquesta matèria, i encara avui dia arrosseguem unes polítiques d’habitatge raquítiques si les comparem amb països socialment més avançats.

 

Habitatges suficients a preu assequible

El dèficit sembla inqüestionable, però ja no seria el moment d’insistir en diagnòstics sinó d’atrevir-nos a actuar, i de forma ben perceptible. Algunes administracions han adoptat mesures per fer front a la crisi social de les persones i famílies en risc o que han perdut l’habitatge en l’etapa posterior a l’esclat de la bombolla immobiliària (2007), però també hem caigut en un cert assistencialisme que, si no vigilem, ens condueix a una política poc transformadora en la mesura que queda només centrada a atendre realitats límit, puntuals, urgents.

Si de mesures estructurals es tracta, l’acció més potent a treballar al nostre país seria la consecució d’un parc suficient d’habitatges a preu assequible, ja siguin nous o de segona mà, sempre barrejats i evitant guetos, al servei de les persones que aspiren a tenir un sostre amb el fruit del seu treball. Les classes mitjanes han de poder gaudir d’un sostre digne pagat amb una proporció raonable dels ingressos del seu treball, però en canvi el desajust que patim entre preu dels habitatges i salaris és alarmant i s’agreuja dia a dia.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

En el nostre sistema hi ha mecanismes per incrementar l’exigu parc d’habitatges a preu assequible actual, amb mesures urbanístiques, de política fiscal, econòmica i específica d’habitatge. Ens manca un bagatge i experiència consolidats, certament, però no cal partir de zero. També podem importar idees d’altres ciutats per incorporar noves tècniques. És complex però es pot fer.

Evidentment serà necessari un important i clar compromís pressupostari (fiscalitat i despesa directa). Però en aquesta reflexió voldria centrar-me en obstacles menys tangibles, relacionats amb esquemes de pensament que ens poden encotillar si efectivament volem canviar les coses. Mentrestant cal reconèixer que en els últims anys hi ha hagut una major valentia en la denúncia d’anomalies en matèria d’habitatge, han aflorat discursos en favor dels més desfavorits i es diagnostiquen de forma encertada les injustícies del sistema, hi ha també alguns paràmetres d’anàlisi que, al meu entendre, poden dificultar la concreció d’accions pràctiques efectivament transformadores. Ho resumiré fent referència a tres qüestions:

a) Cal destacar la importància de les polítiques i dels poders públics en les nostres vides, però el valor d’allò que és públic no consistiria en justificar despesa pública si aquesta és ineficient i, per tant, l’eficiència i l’actuació rigorosa són imprescindibles. Ens trobem en un moment de clar desfasament i inadequació de les estructures administratives, que exigeix d’una vegada per totes l’efectiva reforma del sector públic i que abasta totes les administracions. Actuar des del sector públic sense planificació i priorització, tapant forats, resolent emergències i responent a allò que crema dia a dia, posa en tensió i esgota els equips de treball; i alhora la població amb necessitats no troba canals d’interlocució clara amb els poders públics.

b) És exigible un canvi en el model de negoci del sector immobiliari tradicional, i són inacceptables les tècniques insensibles de concrets fons d’inversió que actuen de forma depredadora. Però equiparar a especulació tota acció que no suposi un compromís directe de l’Administració i dels pressupostos públics ens fa mal. Podem i hem d’exigir rendiment social a la inversió privada, sotmetre-la a regles, fins i tot malfiar perquè no es cometin perversions, però equiparar tota inversió econòmica a especulació ens condueix a una política assistencial i a la mirada curta.

Hi ha massa feina per fer com per imaginar que els milers d’habitatges assequibles que necessitem es podran proveir des del sector públic, i alhora hi ha persones i entitats que estan interessades en una «inversió implicada» i no poden ésser tractades com a especuladores. Per aconseguir donar un tomb i que es pugui crear un ampli sector d’inversió social en la provisió d’habitatge assequible caldrà doncs una aposta seriosa i un missatge clar des dels poders públics, però incorporar alhora mecanismes que generin confiança econòmica i seguretat jurídica (que no ens passi com amb les energies renovables!); en cas contrari les iniciatives de possible inversió social es desviaran cap a altres camins.

c) La major part dels habitatges al nostre país són de titularitat privada, i hi ha una acceptació generalitzada que l’actual fragmentació de la propietat dels immobles en milers de petits propietaris és positiva. Però seria bo reconèixer que aquest fet és un inconvenient de cara a obtenir i gestionar una bona i variada oferta d’habitatges assequibles. El rebuig a l’actuació general de les entitats financeres en la greu crisi de l’habitatge que hem patit i continuem patint és comprensible, però la denúncia d’aquesta realitat ha de ser compatible amb l’acceptació que no es podran fer veritables polítiques d’habitatge sense un sector professionalitzat i especialitzat que pugui dialogar amb els poders públics i que avui per avui no existeix com a tal.

En definitiva, quan pensem en ciutat i habitatge en el nostre context, val la pena que ens interroguem sobre on estem disposats a arribar per satisfer les necessitats d’una població desatesa cada cop més àmplia. I les dificultats per endegar noves polítiques també es poden trobar en les maneres de mirar. Salvar-les requereix un esforç per centrar-nos en les autèntiques necessitats de les persones que han de ser receptores de les polítiques més que en cap altra perspectiva. Si aquest esforç no s’enfronta s’aguditzarà el retard en l’emancipació de nois i noies, hi haurà més amuntegament en pisos sense condicions, s’incrementarà la inseguretat i angoixa i també els casos de pèrdua d’habitatge, fins i tot en el cas de persones amb feina i ingressos. Ja ho estem vivint. I ja sabem que les classes treballadores honrades que se sentin excloses poden acabar donant cops de peu al sistema. Val la pena vigilar.