Hi ha dues lectures antagòniques respecte la figura de Steve Bannon. Uns el veuen com la reencarnació d’Ernst Stavro Blofeld, arxienemic de James Bond i cap de l’organització criminal Spectre. Altres el consideren un fanfarró que ha vingut a Europa a la recerca d’atenció després d’haver estat acomiadat de males maneres per Donald Trump. És Bannon un geni malvat amb aspiracions de conquerir el món o senzillament és un empestat que cerca algú que li faci cas? Probablement la veritat es troba a mig camí.

Nascut a Norfolk, Virgínia, el 1953, en el si d’una família catòlica de classe treballadora, Bannon es va enriquir en l’època reaganiana com a banquer d’inversió treballant per a Goldman Sachs, després d’uns anys a la Marina dels Estats Units. Es calcula que la seva fortuna ronda actualment els 44 milions d’euros. A partir dels 90 va dedicarse al món del cinema com a productor i director, centrant-se en els documentals: des d’una hagiografia de la líder del Tea Party, Sarah Palin, a un J’accuse replet de fake news contra els Clinton. L’objectiu de Bannon era convertirse en un antiMichael Moore duent a terme una contraofensiva cultural de dretes amb les eines i el llenguatge de l’agitprop només utilitzats fins aleshores per les esquerres.

El salt el va donar el 2012, quan es va convertir en director de Breitbart News, el mitjà de l’alt-right nord-americana. La victòria de Trump a les presidencials del 2016 va marcar l’auge de Bannon: el tycoon, agraït pel treball realitzat com a cap de campanya, el va nomenar conseller presidencial i estratega en cap. A més li va permetre l’accés al Consell Nacional de Seguretat. A partir d’abril del 2017, no obstant, l’estrella de Bannon va començar a apagarse. A l’agost Trump l’acomiada i al gener del 2018 el titlla de «gos abandonat per tots» a la recerca de treball. La raó va ser la publicació de Foc i fúria, el llibre de Michael Wolff en què apareixien comentaris molt durs de Bannon sobre la filla i el gendre de Trump, Ivanka i Yared Kushner. Aquell mateix mes Bannon va haver de dimitir de president executiu de Breitbart. Aquí comença l’aventura europea de sloppy Steve (Steve el maldestre), per utilitzar les paraules que Trump li va dedicar en un tuit.

 

The Movement, molt soroll per no res

Insultat pel seu excap, qüestionat per les seves capacitats i sense una plataforma mediàtica que li donés visibilitat, Bannon va decidir viatjar a Europa. Al març es va deixar veure per Itàlia on lloà Salvini, després de l’èxit electoral de la Lliga i el Moviment 5 Estrelles, i considerà el país transalpí «el centre del món». Unes setmanes més tard va ser aclamat en el congrés del Front Nacional –ara Reagrupament Nacional– al costat de Marine Le Pen. A mitjan juliol es reuní amb un polític belga desconegut, Mischaël Modrikamen, fundador del minúscul Parti Populaire, gràcies a la intermediació de l’exlíder de l’UKIP, Nigel Farage, vinculat a Bannon des del 2014.

D’aquí neix el projecte de The Movement, una plataforma per a reunir els partits nacionalpopulistes europeus i oferir-los accés gratuït a informació de sondejos especialitzada, anàlisi de dades, assessorament sobre xarxes socials i ajuda en la selecció del candidat. En realitat, The Movement havia nascut al gener del 2017, quan Modrikamen va registrar el nom a Brussel·les animat per la victòria de Trump. Segons els seus estatuts, els objectius de The Movement són els de «promoure el respecte a l’Estat de dret, la lliure empresa, la sobirania de nacions, l’efectivitat de les fronteres nacionals, la consulta popular, la lluita contra l’Islam radical, un enfocament científic i no dogmàtic dels fenòmens climàtics i la defensa d’Israel com un estat sobirà en el seu territori històric». Modrikamen va explicar que «els principis compartits són clars: fronteres, control de la migració i de l’islamisme radical. A partir d’aquí, pots ser més estatalista, com Le Pen, o més liberal, com el meu propi partit o l’AfD a Alemanya. Però hem de parlar del que ens uneix, el sobiranisme». Afegia, a més, els valors occidentals, és a dir el cristianisme i la família.

No obstant això, la que ha estat presentada com la nova Internacional populista sembla no haverse enlairat. De moment, s’hi han sumat només la Lliga de Salvini, Germans d’Itàlia de Giorgia Meloni i, més recentment, Nebojsa Medojevic, líder del partit d’oposició montenegrí Moviment per als Canvis, a més d’Eduardo Bolsonaro, fill del nou president brasiler. No s’ha parlat encara d’una integració dels hongaresos de Fidesz, tot i que Bannon va declarar que assessorarà a Orbán en les pròximes eleccions europees. Per part seva, Le Pen ha agraït la labor de l’exconseller de Trump, però ha preferit posar les coses al seu lloc: en una trobada amb Salvini a Roma va afirmar que «Bannon no és europeu, és nordamericà» i que no pinta res en el Vell Continent. Potser han pesat també els elogis de Bannon cap a Marion Maréchal, que porta una guerra subterrània contra la seva tia Marine dins de la formació francesa.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

 En el seva gira europea són més les portes que Bannon ha trobat tancades que obertes: els Demòcrates de Suècia, els Veritables Finlandesos, el Vlaams Belang i Alternativa per a Alemanya han declinat la invitació. El copresident d’aquesta formació, Alexander Gauland, va ser taxatiu sobre aquest tema: «No som a Amèrica». Una cosa similar ha passat amb els polonesos i els txecs. El seu viatge pels Balcans, on s’ha relacionat amb Milorad Dodik, líder dels serbis de Bòsnia, tampoc no ha fet efecte. Queda per veure què faran Farage i Vox –l’enllaç a Espanya és Rafael Bardají, excol·laborador d’Aznar i molt pròxim al falcó John Bolton, actual conseller de Seguretat Nacional– que es van declarar interessats, però no hi ha dubte que Bannon no ha tingut l’èxit que esperava.

De fet, la presentació oficial de The Movement s’ha postergat repetidament –potser és finalment al març– i la seva activitat a Brussel·les és nul·la, segons declara Modrikamen. A l’octubre Bannon va afirmar haver gastat ja 900.000 euros dels seus propis diners en sondejos i calculava una despesa d’entre 4 i 13 milions fins al mes de maig. De moment, no obstant això, es tracta només de paraules.

 

L’estrella de Bannon comença a apagar-se el 2017. Trump l’acomiada a l’agost i al gener del 2018 el titlla de ‘gos abandonat per tots’.

Itàlia, força motriu

L’única excepció és potser Itàlia, on Bannon apareix sovint en la premsa del país. Encantat amb l’aliança entre Salvini i Di Maio, l’exconseller de Trump considera el país transalpí «la força motriu del nacionalpopulisme» i ha lloat Berlusconi: «un heroi», «Trump abans de Trump», segons les seves paraules. A Roma obrirà a la primavera una escola de populisme –l’Acadèmia per a l’Oest Judeocristià– que el 2020 es traslladarà al monestir de Trisulti. Bannon l’ha definit com «una escola de gladiadors per a guerrers de la cultura» que s’encarregaria de formar joves en història, economia i comprensió dels mitjans i les xarxes socials amb l’objectiu de crear «agents de canvi més tradicionalistes».

 Això de Trisulti resulta interessant ja que mostra la connexió de Bannon amb el tradicionalisme catòlic més reaccionari. És aquí on està buscant finançament. Gestionarà l’escola Benjamin Harnwell, col·laborador de Breitbart News i president de l’Institut Dignitatis Humanae, vinculat amb l’exarquebisbe de St. Louis Raymond Leo Burke que està duent a terme una croada contra el papa Francesc.

Bannon va participar ja el 2014 en una trobada al Vaticà organitzada per Harnwell: aquí va estrènyer llaços amb Burke que recentment es va trobar també amb Salvini. Al ministre de l’Interior italià, Bannon el va conèixer a través de Theodor Malloch –un estatunidenc resident a Londres molt amic de Farage que segons el fiscal Mueller va ser l’enllaç entre l’equip de Trump i Wikileaks– i el periodista sobiranista Marcello Foa, nomenat al setembre president de la televisió pública italiana. Però hi ha més. Dignitatis Humanae va rebre diners provinents de Rússia i l’Azerbaidjan a través de la fundació Novae Terrae de l’exdiputat catòlic Lucca Volonté, que ha finançat durant un lustre un network global integrista per promoure campanyes contra l’avortament, el feminisme i el matrimoni homosexual. És aquí on es mou Bannon.

 

Lenin, Gramsci i Soros

Des del punt de vista ideològic, Bannon es considera un revolucionari i es defineix com a leninista: Lenin, va afirmar, «volia destruir l’Estat i aquest és el meu objectiu també. Vull que tot s’ensorri i destruir tot l’establishment actual» . Creu que el món està oprimit per les «elits globalistes», representades pel partit de Davos, el «departament de propaganda» del qual el conformen el Financial Times, la BBC, The Economist i el Wall Street Journal, i que és necessària una revolució que retorni el poder de decidir als pobles.

Bannon aspira a convertir-se en l’alter ego de Soros. ‘The Movement’ vindria a ser en els seus somnis una ’Open Society’ d’extrema dreta.

L’oposició esquerradreta ja no existeix: ara la lluita és entre qui creu que l’Estat-nació és un obstacle i qui el considera una joia. Així, defensa el «nacionalisme econòmic» i, almenys oficialment, no advoca per una destrucció de la UE, sinó per una «reforma massiva» que converteixi la UE en una «unió d’estats nació individuals amb la seva pròpia cultura i societat». És a dir, més que una unió, una confederació. Un debat que sona molt americà, al cap i a la fi.No hi ha dubte que es tractaria d’un afebliment de la UE molt en línia amb la política defensada per Trump des de la Casa Blanca.

Rússia no és per a Bannon una amenaça, sinó un «aliat natural» perquè és blanca, antiislàmica i pertany al món euroamericà que s’enfronta a la Xina, l’Iran i Turquia. Aquestes són, des del punt de vista geopolític, les veritables amenaces per a Bannon, fill de la teoria del xoc de civilitzacions de Huntington. Per la Xina té una obsessió especial. No és casualitat que recentment hagi entaulat una estreta relació amb el multimillionari xinès Guo Wengui, buscat per les autoritats de Pequín per corrupcció i blanqueig de diners.

Ideològicament, no hi ha només una mena de leninisme d’extrema dreta, sinó també una revisió ultra del pensament de Gramsci. Bannon no ha inventat res. Senzillament ha comprat el que la Nouvelle Droite d’Alain de Benoist ve plantejant des de fa quatre dècades: adaptar als nous temps el concepte d’hegemonia cultural desenvolupat per l’intel·lectual comunista sard amb l’ajuda de les xarxes socials. D’aquí ve la seva batalla contra la correcció política, el feminisme, la política d’esquerra i l’anomenat «marxisme cultural».

De França, Bannon ha pres també la teoria de la gran substitució, divulgada per Renaud Camus: la idea que les elits mundialistes estan desenvolupant un pla per a substituir la població europea, blanca i catòlica, amb immigrants d’altres continents. Una teoria del complot que es connecta directament amb el fantomàtic pla Kalergi que pretesament vol destruir la raça blanca i que s’inspira en El campament dels sants, la novel·la de Jean Raspail de 1973 en què França és envaïda per masses de desheretats africans. Tot això es concreta en la figura de Georges Soros, considerat el prohom de les elits globalistes. En realitat, Bannon aspira a convertirse en el seu alter ego. The Movement vindria a ser en els seus somnis una mena d’Open Society d’extrema dreta.

 

Dades i xarxes socials

El projecte de Bannon és una incògnita. A més del fracàs de la seva gira europea, té també problemes legals: les lleis electorals de nou dels tretze països europeus en els quals vol intervenir prohibeixen els serveis professionals de pagament oferts per fonts estrangeres. Bannon nega que la seva sigui una interferència i ha declarat que regalarà als mitjans els seus sondejos. Ja ho veurem.El que és cert és que l’exconseller de Trump ha reculat en els últims mesos: parla de si mateix com d’un simple intermediari, «la infraestructura global del moviment populista», i s’ha involucrat una altra vegada en la política nordamericana, entre les eleccions de midterm i la campanya per a la construcció del mur a la frontera amb Mèxic.

Mentrestant, Modrikamen defineix The Movement només com un «club de networking i discussió» que intenta posar en contacte les formacions nacionalpopulistes. L’entusiasme ja és menor que l’estiu passat. També perquè un dels objectius que s’havia posat l’exconseller de Trump era el d’unificar l’extrema dreta europea, a partir dels grups al Parlament Europeu. No obstant això, Orbán no té intenció d’abandonar el PPE, els polonesos de Llei i Justícia, aliats fins ara dels tories britànics, prefereixen anar per lliure, així com els Veritables Finlandesos i el Partit Popular Danès. L’extrema dreta ha estat sempre una gàbia de grills i no un bloc unificat: és difícil que Bannon aconsegueixi canviar les coses ara. A més, qui ha tingut èxit és conscient que no necessita l’exgurú de Trump i la posició de Bannon respecte a la Rússia de Putin no li genera gaire simpaties a l’Est.

Dit això, no hem de menystenir l’exdirector de Breitbart. Té coneixements en xarxes socials, tècniques de comunicació i anàlisi de dades. I té diners, a més de bons contactes entre multimilionaris ultraconservadors de tot el món. No oblidem que va ser vicepresident de Cambridge Analytica, la companyia propietat d’un d’aquests multimilionaris, Robert Mercer, involucrada en l’escàndol de la perfilació de milions d’usuaris de Facebook en el referèndum sobre el Brexit i les eleccions nordamericanes del 2016.

Bannon pot oferir als partits d’extrema dreta el seu know-how posantse com a objectiu la que Esteban Hernández ha dit «política de fons activista» («El inquietante plan Bannon para Europa», Magazine de La Vanguardia, 27 de gener del 2019). No lluites per prendre el poder, sinó per forçar canvis en la direcció de l’empresa. En el cas de la política, es tracta de portar cap a posicions d’extrema dreta les formacions liberals i conservadores tradicionals, alguna cosa que està passant gairebé arreu, començant per Espanya.

El que les nostres democràcies han de fer és tenir sota estret control el que fa Bannon, evitar que es violin les lleis dels diferents països europeus i investigar d’on venen i a on van els diners. Al mateix temps, el que no s’ha de fer és donar-li massa visibilitat i convertirlo en el que Soros és per a l’extrema dreta: el geni del mal, el responsable de tot el que passa. És el que Bannon cerca i vol. No li fem aquest regal. No convertim l’sloppy Steve en un geni o un nou Rasputin del segle XXI. Si ho fem, haurà guanyat.