Començo aquest article divendres 18 d’octubre, mentre les televisions emeten imatges amb les massives marxes populars cap a Barcelona, tot just a punt de confluir totes al centre de la ciutat. La munió de gent és aclaparadora, com si la punxada de l’11 de setembre trobés ara la seva explicació: havíem d’haver previst aquesta mena d’ajornament en conèixer, des del 3 de setembre, la creació d’un Tsunami Democràtic que seguiria en stand by fins a la publicació de la sentència.

Ara fa cinc o sis dies que la coneixem, incloses les filigranes per justificar la sedició –en algun moment ampliada conceptualment fins a la mobilització social reivindicativa, i alhora sense gaires detalls sobre la idoneïtat o no de la desobediència com a tipus delictiu pel cas. Fa l’efecte que els fets de setembre i octubre del 2017 varen saber eludir un tipus penal clar, de manera que la insatisfacció fos el resultat necessari de la sentència: ni una sedició inequívoca ni una mera desobediència, que trivialitzaria els greus actes liderats pel poder polític des del 6 de setembre fins al maleït 27 d’octubre.

El Tribunal indica que malgrat que la «consumació» del delicte no va arribar al seu ple objectiu («eso entraría ya en la fase de agotamiento, más allá de la consumación»), tampoc no feia falta, ni va estar en perill, ni abans ni després, l’aplicació de la llei: pel delicte de sedició «basta», diu la sentència, «que se busque obstruir o dificultar» la seva aplicació. Per això alguns han remugat, i entre ells persones tan assenyades com Joaquim Bosch a eldiario.es, que podria estendre’s el delicte a d’altres mobilitzacions com ara les organitzades per la PAH.

En l’1 d’octubre no conflueixen les condicions per reconèixer un referèndum democràtic sinó una refrendació del resultat desitjat.

La patata calenta de l’1 d’octubre és al mig per acabar d’embolicar la troca. Per a uns és la font de legitimitat imperativa per tal de culminar un procés d’independència i per als altres la invocació de l’1 d’octubre recorda bàsicament l’exclusió flagrant i descarnada de dos milions i escaig de catalans que usualment participem a cada convocatòria local, autonòmica, general o europea. Menys aquesta. Escoltar de boca de rellevants polítics i intel·lectuals que l’1 d’octubre ratifica la massiva adhesió del país a la independència evidencia de forma molt crua la indiferència profunda i la pura inexistència que ens reserven a aquells dos milions i pico que no vàrem anar a votar, tan humiliats i escandalitzats com els que sí varen anar-hi per la repressió policial, no del tot previsible però políticament inacceptable. Cap al migdia de l’1 d’octubre es varen acabar les càrregues i accions policials perquè algú (cal imaginar que algun responsable polític) va entendre la inviabilitat de cumplir el mandat judicial contra la votació sense malmetre béns superiors.

Potser no en tots els seus ets i uts però globalment imagino que la majoria dels col·laboradors del llibre que acaba d’editar Josep Ramoneda poden acceptar una narració del fets com aquesta: Marina Subirats, J.M. Ruiz Simon, Jordi Amat, Francesc Serés, Enric Puig, X.M. Núñez Seixas, Santiago Alba Rico, Josep M. Vallès, Adrià Alcoverro, Josep M. Muñoz, Lucía Méndez, Javier Pérez Royo, Borja de Riquer, Luisa-Elena Delgado, Ramon Villares, Javier Moreno Luzón, Jordi Muñoz.

 

Ànim propositiu

Gairebé no hi ha plana del llibre que no estigui lligada a la voluntat de conèixer i analitzar honestament un conflicte greu i molt difícil de resoldre. Això vol dir també que cada col·laborador tendeix a l’ànim propositiu, sense arbitrisme de baratillo i sense màgiques solucions sempre diabòliques. Del recull d’articles –tots apareguts a La Maleta de Portbou, sense que se’n precisin les dates (i hauria estat convenient fer-ho)– em quedo amb els dos de Marina Subirats per l’obertura del seu marc mental i la inserció del conflicte en coordenades politicoideològiques més amples. Recorda certeses que sembla que hem oblidat, com que «l’objetiu independentista no sorgeix del Govern català del moment [Artur Mas, 2011], sinó que aquest hi és arrossegat per evitar la crítica generalitzada pel deteriorament de les condicions de vida».

L’efecte immediat de l’hegemonia del conflicte català a la vida política espanyola ha estat la marginació, la invisibilitat o la neutralització de dos debats crucials: el dels efectes desoladors de la crisi del 2008 i la persistència d’una crisi d’Estat per erosió, per falta de manteniment, per deixadesa política i càlculs d’interès partidista, sense que cap partit hagi ressuscitat la urgència de reformar alguns dels seus aparells centrals amb voluntat d’adaptar la legislació a la societat actual i no la societat a una legislació forjada (bàsicament ben forjada) amb l’alè de la dictadura al clatell, quaranta anys enrere.

D’altra banda, però, també hi ha punts de vista que susciten alguna inquietud. Ramoneda assenyala al seu pròleg que «l’aparell ideològic del bloc contrari a la independència» ha donat per mort el procés i aquesta mateixa «pressa per enterrar el mort» delata la incapacitat per assumir «la dimensió i arrelament del problema». No ho entenc: qui són els membres d’aquest «bloc contrari a la independència»? Ho és Ada Colau, que no n’és partidària? Ho és Iceta, o Pedro Sánchez? Ho és Errejón, que no ha entès encara la magnitud del problema? Hi ha un «aparell ideològic» antiindependència identificable i homologat? El ventall de votants a Catalunya –al voltant de dos terços del cens– que a les enquestes s’inclinen per opcions diferents a la independència és molt ample i no comparteixen, com a «bloc ideològico», gairebé res més, o no en tot cas finançar escoles de l’Opus Dei, o reduir els ajuts als menjadors socials.

 

Solució en clau federal

Alhora, però, és ben interessant l’article de Jordi Muñoz, de perfil independentista, i convençut que un referèndum és una solució possible i, a més, plausible. Jordi Muñoz raona la seva conveniència renunciant a un «plantejament tancat» i comença recordant que un referèndum en democràcia «no predetermina el resultat». Caldrà deduir que en l’1 d’octubre no conflueixen les condicions per reconèixer un referèndum democràtic sinó una refrendació del resultat desitjat. Si no hi ha «res intrínsec en el mecanisme» del referèndum que predetermini el resultat, aquest és el primer argument per desautoritzar l’1 d’octubre com a font de legitimitat del procés, un i altre cop invocat per la immensa majoria de l’independentisme.

Jo m’inclino per desestimar un referèndum de sí o no a la independència perquè em situo en el camp dels profundament recelosos de falses solucions que deixin vençuts, vençuts i guanyadors, guanyadors. Em sembla que Jordi Muñoz també, si més no quan accepta que hi pugui haver «una solució intermèdia concreta i viable, que demostrés que pot reduir significativament el descontentament» sense conformar plenament, ni disgustar plenament, uns o altres.

Possiblement existeix aquesta solució en clau federal, i podria atraure, amb una campanya llarga, institucionalment neutra i curosament pactada, una part dels votants indepes i no indepes, a més dels que ja la trobem una sortida plausible. Sí, té raó Jordi Muñoz, i això obligaria a un «gir significatiu en la doctrina dominant en l’independentisme, però sembla inevitable si es vol construir una solució democràtica».

Josep Ramoneda, ed., Cataluña-España: ¿qué nos ha pasado?, Barcelona: Galaxia Gutenberg, 2019, 280 pp.