Començo aquest article divendres 18 d’octubre, mentre les televisions emeten imatges amb les massives marxes populars cap a Barcelona, tot just a punt de confluir totes al centre de la ciutat. La munió de gent és aclaparadora, com si la punxada de l’11 de setembre trobés ara la seva explicació: havíem d’haver previst aquesta mena d’ajornament en conèixer, des del 3 de setembre, la creació d’un Tsunami Democràtic que seguiria en stand by fins a la publicació de la sentència.

Ara fa cinc o sis dies que la coneixem, incloses les filigranes per justificar la sedició –en algun moment ampliada conceptualment fins a la mobilització social reivindicativa, i alhora sense gaires detalls sobre la idoneïtat o no de la desobediència com a tipus delictiu pel cas. Fa l’efecte que els fets de setembre i octubre del 2017 varen saber eludir un tipus penal clar, de manera que la insatisfacció fos el resultat necessari de la sentència: ni una sedició inequívoca ni una mera desobediència, que trivialitzaria els greus actes liderats pel poder polític des del 6 de setembre fins al maleït 27 d’octubre.

Subscriu-te per veure el contingut complet. Accedeix si ja ets subscriptor.
Subscriure