Sempre resulta difícil, per a les persones que la vam conèixer, parlar de Maria Aurèlia Capmany tan sols com a autora. Al seu moment ja en vaig parlar com a Donassa, a part del fet que la vaig «retratar», diguem, segurament en el que va ser una de les primeres obres sobre la seva persona i obra. La dificultat és pel caràcter polièdric que la caracteritza: narradora (infants i adults), memorialista, assagista, dona de teatre (autora, directora i, last but not least, intèrpret), traductora i, finalment, política.

Incidentalment, és potser com a intèrpret teatral quan més l’he admirada i encara que, segurament, encara oblido alguna de les seves activitats artístiques! Però les privilegiades (genèric intencionat) que vam veure-la en el personatge de Secundina del Quim Federal espriuà a la inoblidable Ronda de mort a Sinera, de Salvador Espriu/Ricard Salvat no ho oblidarem mai, a desgrat de la magnífica interpretació de Lloll Beltran en el muntatge de l’obra al Teatre Lliure de Montjuïc (2002). Podríem afegir-hi que la Capmany també va ser biògrafa sui generis: Salvador Espriu (1972) i Subirachs o retrat de l’artista com a escultor adult (1969).

Feta aquesta prèvia de pur estil antifranquista (ai, las! tant d’actualitat) tampoc no puc deixar de recordar que el dia de la seva mort (2 d’octubre, 1991), una altra donassa però de Castella, concretament d’Arenas de San Juan, Felisa Ramos, aleshores directora de l’editorial Destino, va recórrer diverses llibreries barcelonines cèntriques per comprar alguna obra de la Capmany, sense èxit! No en va trobar ni una. Avui per avui, a les llibreries segurament podem trobar més obres sobre ella que no pas d’ella. Una prova, creiem, del perill que correm encara ara de ser més personatge que autora. Potser aquest va ser el cas de Maria Aurèlia Capmany.

De tota manera, si vaig conèixer cap al 1955 Maria Aurèlia Capmany és perquè ella era autora publicada ja aleshores i jo poeta inèdita. Ho retrec perquè, segurament, del que més podria parlar pel que fa a la seva obra, és de Pedra de toc (I, 1970; i II, 1974). És a dir, de la Capmany assagista amb tocs historicistes. També recordaré que va ser al 1955 quan va publicar La dona a Catalunya, un assaig eloqüent (i força inèdit a l’època) ja en el títol. Breument: ens vam conèixer a la redacció de la revista setmanal i bilingüe, Presencia. Una redacció que es reunia en un pis barceloní de la Dreta de l’Eixample, cada dissabte. Una publicació pagada per un senyor Bonvehí de Girona i dirigida per Carmen Alcalde. Per acabar-ho d’arrodonir, el pis era d’una néta del mític alcalde Pich i Pont!

Era d’aparició setmanal però hi havia setmanes que no sortia: Madame Censura se n’encarregava. Arran d’aquell consell de redacció i per contar-ho breument, l’Aurèlia em va proposar de viatjar a Madrid per consultar a l’Hemeroteca els diaris del gener de 1939. Tenia un encàrrec d’una editorial de Perpinyà per dur a terme una peculiar (i esgarrifosa) antologia d’articles d’aquell funest mes. Per a més detalls sobre aquella expedició (vam sortir el 26 de desembre del 1967) l’esplèndida biografia d’Agustí Pons, Maria Aurèlia Capmany. L’època d’una dona, que s’ha tornat a publicar aquest any del centenari, en dóna els detalls. Sé perfectament que sense aquella “excursió” no existirien els dos volums de Pedra de toc.

Avui per avui, però, quan ens contemplen els sis volums de l’obra completa de l’autora, en edició a càrrec de Guillem-Jordi Graells, i patrocini de la Diputació de Barcelona, ¿per on començar quan ens encarem amb tot respecte amb la Maria Aurèlia autora? Modestament, suggeriria, en primer lloc, un breu repàs dels títols.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Als anys 40 del segle passat va aparèixer a l’escena literària catalana amb un Necessitem morir, que és la seva primera novel·la escrita en aquells anys, però publicada per primera vegada al 1952, una primera novel·la imprescindible si volem abordar l’exili interior des de la ficció. Per altra banda, adreçant-se als adolescents, Quim/Quima (1971), és un eloqüent homenatge a Virginia Woolf i el seu Orlando (1928), per no parlar del Joyce implícit quan aborda l’escultor Subirachs. Això sí, amb la distància que va de ser filla d’un eminent victorià britànic a ser-ho d’un folklorista català. Això no obstant, em consta que l’androgínia del personatge català està tenint èxit amb adolescents actuals.

Per altra banda, si bé Un lloc entre els morts (1967) és considerada la millor novel·la campmanyiana, al seu moment el manuscrit va voltar per diverses editorials sense èxit de publicació. No hi ha dubte que és la més ambiciosa dins de la seva narrativa i, potser, la menys barcelonina, si recordo bé. És rar que el barcelonisme tradicional de la Maria Aurèlia (considerava que, a partir de la plaça de Catalunya, ja era extramurs!) no l’esperonés a una mena de Plaça del Diamant.

Tot amb tot i hic et nunc, gosaria aconsellar abordar la darrera publicació de la seva quarta novel·la, Betúlia (1956). Em refereixo a l’edició del 2010 amb un excel·lent estudi preliminar d’Isabel Graña. Com és sabut, Betúlia és Badalona, on una jove Capmany va dirigir la part femenina de l’Escola Albéniz. Segurament és la més autobiogràfica de les seves ficcions i una obra notable, al nostre entendre.

Per acabar, diria que amb la perspectiva que ofereix el Centenari Maria Aurèlia Capmany i recordant l’espai que se m’ha concedit en aquesta revista de nom emblemàtic i campmanyià (política & prosa de bracet!) no puc fer altrament que reclamar un millor lloc per a la Maria Aurèlia Capmany autora. La persona, ja ho sabem, era una donassa barcelonina, una donassa catalana, una persona sense la qual no tindríem el que tenim. Amb dificultats, això sí.