Situacions com la crisi sanitària actual no són possibles de preveure, com tampoc encara no en podem calcular l’abast ni en termes de salut ni en els seus efectes socioeconòmics. En el món globalitzat, els fenòmens prenen ràpidament un abast planetari gairebé immediat, cosa que dificulta encara més enfrontar-los. Com va escriure fa uns anys el sociòleg alemany Ulrich Beck, en molts aspectes la mundialització no ens fa més forts, sinó més fràgils. Per això parlava de la «societat del risc global». Ja res no és local, res no té ja una cadència. Tot esdevé universal i immediat.

Quan les coses van mal dades els ciutadans es giren cap a l’Estat i esperen que la xarxa de proteccions públiques sigui suficient i funcioni. Malgrat que en els darrers trenta anys amplis sectors polítics i una part important de l’economia acadèmica han maldat per empetitir el paper públic en l’economia i disminuir al mínim les prestacions de l’Estat de benestar en nom d’una dubtosa major eficiència, apel·lant al caràcter «desincentivador» de l’esforç que cal per a l’assistència i les seguretats col·lectives, la realitat és que només el que és públic i universal, i molt especialment en situacions crítiques, pot afrontar els problemes de manera tècnicament adequada i socialment justa.

És el sistema de salut pública el que ens haurà de resoldre el problema, a pesar del maltractament rebut en pressupostos i recursos des de ja fa anys, com és també el sistema de recerca mèdica i científica, pagada amb fons públics, la que haurà d’aportar la innovació i el coneixement per treure’ns de la foscor i de les pors actuals.

Sense els efectes de les polítiques neoliberals d’ajust fiscal, la resposta a la pandèmia actual hauria pogut ser més ràpida i eficient. Potser és hora de recordar que són els llaços, vinculacions i solidaritats col·lectives els que fan forts els individus particulars, que creen les condicions perquè puguin desenvolupar el seu projecte de vida, i donen sentit a la noció de societat.

Per a construir societats raonablement segures, pròsperes i cohesionades cal un sistema de governança que equilibri, gestioni i, quan calgui, prengui decisions en nom del bé comú. La suma d’egoismes individuals no ha construït mai cap col·lectivitat ni assegura el benestar bàsic de les persones. Com estableix la Declaració dels Drets Humans de les Nacions Unides o bé l’Organització Mundial de la Salut, el dret a la salut és el més fonamental i bàsic, un dret que ha de ser universal, ja que la malaltia s’accentua amb la desigualtat i la pobresa. La salut ve determinada socialment.

Potser seria hora d’abandonar la ficció individualista que alguns doctrinaris ens han anat repetint durant molt temps i que assumíssim que no és el Mercat qui ens resoldrà els grans problemes socials perquè no és una institució condicionada per criteris ètics ni morals.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

Ben al contrari de la visió que ha impulsat les polítiques del govern de la Generalitat dels darrers deu anys, en salut tots som responsables de tots. És una perversió allò que va dir el conseller de les grans retallades sanitàries, Boi Ruiz: «la salut és un bé privat que depèn d’un mateix, no de l’Estat…, no existeix un dret a la salut». Cal una major responsabilitat col·lectiva i calen recursos fiscals no només per fer front a la situació excepcional d’ara, sinó per fer possible un futur més segur, solidari i cohesionador.

Avui dia, no és possible encara calcular els efectes de la pandèmia en termes de salut, ni en termes econòmics. Restablir l’activitat econòmica i recuperar una situació de normalitat tardarà molt de temps. S’han perdut llocs de treball que costarà molt de recuperar, com també han deixat de produir petites empreses i autònoms, molts dels quals no es refaran fàcilment. Augmentaran notablement les desigualtats i es degradarà la cohesió social i la confiança. Caldrà, sens dubte, reconstruir el contracte social.

S’hauran d’establir nous acords i noves prioritats. S’haurà de prendre mesures econòmiques i socials de gran calat per tal de minimitzar els efectes demolidors que està tenint i tindrà la pandèmia. Caldrà deixar de prioritzar el dèficit, el deute i les constrictives polítiques d’austeritat. Serà necessari tornar a un cert keynesianisme, és a dir, admetre el caràcter benefactor i multiplicador d’una despesa pública ben orientada, la funció justa i equilibradora d’uns serveis públics suficientment dotats i d’una fiscalitat progressiva i suficient. El futur haurà de ser diferent.