Una majoria folgada de l’opinió pública espanyola es manifesta favorable a un gran acord polític i social per afrontar les conseqüències adverses de l’epidèmia del coronavirus. Aquest clima d’opinió es correspon amb l’instint de supervivència de la societat que -aguditzat pel temor a un futur desconegut i incert- demanda a la política que contribueixi positivament a recuperar la confiança col·lectiva necessària per superar aquesta crisi.

De ben segur que aquesta opinió majoritària és el principal – però no l’únic- incentiu que tenen les forces polítiques per treballar seriosament per assolir una entesa fructífera. La mateixa ciutadania és, però, molt escèptica sobre les possibilitats que aquesta entesa es produeixi. A hores d’ara, aquest incentiu positiu es veu torpedinat per un cúmul de factors de diversa índole, entre els que destaquen els relacionats amb el clima polític que arrosseguem des de fa massa anys.

És un clima polític enrarit provocat pel trencament dels vells equilibris nascuts de la transició sense que s’hagi assolit una nova estabilitat. La fragmentació electoral que ha empetitit la força dels dos grans partits de l’anomenat bipartidisme imperfecte, en lloc de facilitar una més gran flexibilitat política, ha accentuat una polarització entre blocs que allunya qualsevol expectativa de diàleg transversal. L’aparició de nous actors polítics que qüestionen el pacte fundacional del 1978 ha erosionat el mínim comú denominador del sistema. I l’embat de l’independentisme català ha actuat com un element disruptiu que ha alterat el seu funcionament normal. En definitiva, la confiança política i la lleialtat institucional estan sota mínims.

Paral·lelament i interactuant amb el sistema polític, s’ha produït una mutació del sistema comunicacional, molt més plural certament, però també més atomitzat, especialment amb l’impacte contundent de les xarxes socials. Com a conseqüència d’aquest impacte s’ha produït un replegament individualista i s’ha incrementat la desconfiança social, s’ha accentuat el descrèdit de la política i s’ha difuminat la frontera entre els fets i les opinions.

Altres factors afegeixen dificultats a l’objectiu de construir un pacte, entre els que destaca la complexa arquitectura institucional del nostre Estat, inserit en el marc supranacional de la Unió Europea, d’una banda, i descentralitzat en les comunitats autònomes, de l’altra. Es tracta d’una realitat estimulant i condicionant a l’hora.

És en aquest context, molt diferent al de 1977, que s’haurà de treballar per un gran acord transversal. Però se’ns presenten algunes preguntes incòmodes: És possible avançar si es dubta de la legitimitat del president del Govern per convocar els actors polítics i socials? O si alguna de les parts s’autoatribueix un poder de veto? O si no hi ha manera d’establir, amb les aportacions tècniques més solvents,   un diagnòstic rigorós de la situació que pugui ser compartit transversalment?

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

Aclarir aquestes qüestions contribuiria a poder començar amb perspectives d’arribar a bon port. Primer de tot, és exigible que tots els actors es comprometin a actuar amb el mínim de bona fe que permeti el reconeixement recíproc i descarti els vetos apriorístics. En segon lloc, és imprescindible l’esforç de dotar-se d’un diagnòstic el més precís i rigorós possible que serveixi de punt de partida, convocant els millors exponents del coneixement social del país, perquè no hi solucions si abans no s’han entès i plantejat correctament els problemes.

Aquestes dues condicions són unes de les lliçons més útils que podem aprendre dels Pactes de La Moncloa de 1977. Uns pactes -recordem-ho- que no van impedir a l’oposició seguir amb la seva obligació de controlar el govern i de presentar les seves propostes alternatives. No es tracta d’una “unió sagrada” que silenciï el pluralisme, sinó d’una corresponsabilització de tots els que creguin que tenim un futur a compartir en l’orientació de la reconstrucció econòmica, social i institucional del país.

Un pacte obert a tots els actors polítics i socials que tinguin la voluntat d’explorar-lo i basat en un realisme exigent sobre la situació són condicions necessàries però no suficients per avançar. A la vista dels molts factors que hi juguen en contra, és prudent adoptar una estratègia gradualista que permeti anar vorejant els obstacles i anar recuperant paulatinament la confiança perduda. Així, pot ser més útil fixar-se primer objectius modestos, realitzables i verificables a curt termini, com pot ser el cas de les mesures urgents que es venen adoptant per parar el cop. I, en base a la mínima confiança recuperada, seguir avançant amb objectius més ambiciosos, com podria ser un acord pressupostari, que podria ser considerat com la primera pedra de la transformació del nostre model econòmic i social a la que aquesta crisi ens aboca. Perquè els acords parcials que puguin assolir-se si no s’insereixen en una perspectiva àmplia i a llarg termini no passaran de ser pedaços a un sistema que fa massa temps que demana reformes profundes.

De la mateixa manera que els Pactes de La Moncloa de 1977 van generar la confiança política necessària que va fer possible mesos després el pacte constitucional, avui els pactes per afrontar l’emergència sanitària, econòmica i social i per orientar la reconstrucció poden originar el cabal de confiança i lleialtat que serà imprescindible a mig termini per resoldre la crisi institucional que fins ara ni ha estat possible plantejar-se. Encara que els obstacles ens semblin insuperables, el desafiament es massa gran per deixar passar l’oportunitat.