La pregunta que aquest article intenta respondre és si els fets ocorreguts a la tardor de 2017, el 6 i 7 de setembre amb les lleis de desconnexió, l’1 d’octubre amb el referèndum per a la independència de Catalunya i la DUI posterior han afectat l’economia de Catalunya, és a dir, si li han fet perdre el ritme de creixement sostingut que mantenia després de la crisis del 2008 i si la comunitat autònoma de Madrid ha incrementat més la distància respecte de Catalunya. Ens fixarem especialment en el sistema financer i en les inversions com a elements predictors.

Val a dir, en termes més prosaics, que podríem preguntar-nos si Catalunya, especialment pel que fa al procés, ha perdut pistonada o ja portava una tendència d’afebliment i el procés ho ha acabat d’evidenciar. Una advertència ha de quedar clara: és materialment impossible en un període de temps tan curt i tan proper extreure conclusions definitives. Com a màxim, podem entreveure tendències que, en qualsevol cas, vénen influenciades en la fase del cicle on ens trobem.

El PIB és l’indicador més comunament utilitzat per comparar el creixement d’uns territoris delimitats. Malgrat que cada dia suscita més crítiques (David Pilling. El delirio del crecimiento. Taurus, 2018), no hi ha, de moment, cap altra eina que sigui acceptada.

 

Creixement del PIB Catalunya-Espanya.

Taxes intertrimestrals:

Catalunya

Espanya

T4 2018.

0,4

0,7

T3 2018.

0,5

0,6

T2 2018.

0,5

0,6

T1 2018.

0,4

0,6

Mitjana

0,45

0,6

T4 2017.

1,0

0,7

T3 2017.

0,8

0,6

Font: Ministerio de Economía.

Dues conclusions es poden treure de les dades publicades. La primera és que Espanya durant el 2018 ha crescut de mitjana una taxa d’un 0,6% trimestral i Catalunya ho ha fet un 0,45%, un 33% menys. I la segona és que l’any passat Catalunya va créixer a taxes de la meitat del que creixia els dos darrers trimestres del 2017.

Al meu entendre, la primera conclusió té més rellevància que la segona perquè aquesta es podria haver degut al fet que es comença a veure un alentiment del cicle econòmic; però la primera és més concloent. En períodes de creixement gairebé mai el conjunt d’Espanya no creixia per sobre de Catalunya. Així doncs cal apuntar la hipòtesi que hi ha d‘haver una causa important –exògena– que afecta el model de creixement i que va adquirint més consistència.

Intentem aprofundir en què ha estat o ha representant el procés en la realitat econòmica catalana. L’acadèmia, els professionals de l’empresa i gent informada reconeixem que qualsevol país, per molt petit que sigui, pot tenir taxes de creixement del PIB molt significatives, i no cal posar l’exemple de Singapur, que em sembla excèntric. Podem mirar Dinamarca, Holanda, etcètera, encara que si no estiguessin a la UE podria ser molt diferent.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

Val a dir que allò en què tothom es posa d’acord és que la transició d’un país que pertany a una unitat econòmica –també política i militar– i decideix sortir-ne pren una decisió cap a una dimensió desconeguda. No en tenim cap evidència, a no ser que el Brexit en sigui una.

Què passarà en el període de transició? Podrem continuar pertanyent a la UE i a l’euro? Quin cost en termes de riquesa i ocupació tindrà? Hi haurà cooperació en aquest període? Què s’hi guanya? Més sobirania? O aquest és un concepte antic quan hi ha un procés generalitzat de concentrar funcions a Brussel·les? Ens ajuda el Brexit a comprendre la situació.? Cal dir que totes aquestes preguntes, i d’altres que hi podríem afegir, ens porten a la incertesa com a element fonamental.

I aquí sí que tenim algunes dades. L’índex d’incertesa.

18.8.17

42

15.10.17

282

15.1.18

123

15.10.18

133

1.1.19

132

1.2.19

100

Font: Policy Uncertainty Index / base 100, octubre del 2017.

Aquest índex ens ho indica de forma clara. La incertesa, que ningú no pot negar, s’ha instal·lat a Catalunya. És més forta en els col·lectius que prenen decisions, els inversors, empresaris, però també afecta, i molt, els estalviadors i consumidors.

Això explica la forta retirada de dipòsits que es va produir als dos bancs catalans. En termes generals, i amb perspectiva de 18 mesos, Catalunya al 2018 va recuperar 11.449 M€ en dipòsits (7,45%), però al 2017 en va perdre 29.000 M€ (-16%), que és una barbaritat. Fins al març del 2018 en va anar perdent. Al març Catalunya tenia 152.190 M€ que comparem amb els 200.000 M€ del 2013.

Vist des d’un altre angle; si mirem els dipòsits per comunitats autònomes, veurem que Catalunya passa del 15,36% del total d’Espanya en el II T del 2017 al 15,06% al III T del 2017 i al 12,70% al IVT, al 12,71% al I T del 2018 i al 12,97% al II T del 2018, i es va recuperant al 13,26% el III T, però lluny del nivell del 2017. Al IV T estava al 13,33%. A la Comunitat de Madrid els dipòsits estan al 28,32% del total espanyol.

Segons relata Íñigo de Barrón, la tensió per la liquiditat a mitjans d’octubre del 2017 va arribar a tal nivell que les dues grans entitats catalanes varen disparar la petició de líquid setmanal al Banc d’Espanya fins als 21.300 M€ per evitar el col·lapse. Normalment la banca europea sol·licita 3.000 M€. Aquestes dades no fan més que reflectir el gran nerviosisme en què es va viure arran dels fets d’octubre del 2017.

 

Retirada de dipòsits

Val a recordar que normalment la gent no retira els seus dipòsits dels bancs si no els veuen en perill. Sobre aquest fenomen es poden fer totes les consideracions: que no n’hi havia per tant, que es va desfermar un grau d’histerisme desproporcionat, etcètera, però la realitat és que amb l’ajut que significa fer un clic varen sortir de Catalunya. La Vanguardia parla de 30.000 M€ (10.000 en una setmana, de l’1 al 6 d octubre).

El BCE va posar en marxa una estreta vigilància sobre CaixaBank i Sabadell, advertint-los que si l’independentisme seguia amb el seu propòsit, suposaria perdre l’accés a la liquiditat i que fora de l’euro no tindrien finançament. Sobre aquest aspecte, ningú al bàndol independentista era conscient del perill en què es va incórrer.

Els dos bancs catalans, el Sabadell el 5 d’octubre, i CaixaBank un dia després, no els va quedar més remei que traslladar les seus fora de Catalunya. Així es donava garantia als clients que no perdrien el paraigües de la UE i del BCE. Els bancs catalans varen complementar amb els «comptes miralls» el canvi de seu i amb una intensa política d’informació als clients per part del personal bancari. Amb aquestes mesures, no es va arribar al pànic, a l’estampida, que és allò que més temen les entitats financeres, ni a l’anomenat corralito. El nerviosisme i la sensació que es podria perdre la seguretat jurídica van ser els detonants d’un episodi que hagués pogut acabar molt malament. Tan malament que ara, amb una certa perspectiva, comencem a ser conscients del perill a què va arribar l’economia a Catalunya (i, per contagi, a tota la resta d’Espanya).

Donades les especials característiques del sistema bancari, no sembla que els bancs catalans tinguessin cap altra alternativa que canviar de seu, és a dir, anar-se’n de Catalunya, i ho varen fer amb celeritat. Fins i tot CaixaBank va haver de demanar al Consell de Ministres del PP un decret ad hoc en el qual poder emparar-se per poder anar a la Comunitat Valenciana.

Cal recordar que CaixaBank més el Sabadell representen el 35-40% del sistema financer a Catalunya, i són el banc principal de la majoria dels habitants. Als dos bancs no els agrada recordar aquell episodi. I és comprensible. Els dos han anat recuperant la major part dels dipòsits a mesura que el procés ha anat perdent la possibilitat fàctica i que les temptatives de retirada de dipòsits, en aquest cas per organitzacions independentistes, no han tingut cap incidència.

La incertesa s’ha instal·lat a Catalunya i afecta els inversors, empresaris, però també, i molt, els estalviadors i consumidors.

Un altre aspecte que cal mirar són les inversions que vénen de fora de Catalunya. Són un bon indicador de la confiança que mereix per part dels inversors estrangers, de com d’atractiu és un país. Aquesta variable ve composta per un seguit d’atributs que li assignen els altres, entre els quals el més important és la confiança. La confiança en la seriositat, el fer honor als compromisos, a l’experiència anterior, en la seguretat jurídica. A més, per descomptat, de les fortaleses de tipus més econòmic, com és el cas de la formació de la mà d’obra, dels directius, d’un seguit d’indústries auxiliars i d’unes bones institucions.

 

Pèrdua de capital polític

Per això, des d’aquesta perspectiva, no hauria d’estranyar ni sorprendre que Catalunya hagi perdut, als ulls dels inversors estrangers, una part d’aquest capital polític. L’ambient que es va respirar pel fets d’octubre del 2017, sobretot per part dels inversors, era de canvi de règim, tant des del punt de vista de la seguretat jurídica com si es tenia en compte la fugida d’empreses fora de Catalunya (més de 4.000, que aviat està dit), especialment les regulades i de mida més gran. La pèrdua de la seu de l’Agència Europea de Medicaments (EMA) va ser un toc d’atenció significatiu.

Per acabar, només un esbós complementari de teoria econòmica. L’efecte frontera estudia el comerç bilateral entre dos estats. De fet, el restringeix. Una àrea d’integració com la UE redueix els obstacles per al comerç entre estats i afavoreix els fluxos comercials. Val a recordar, però, que malgrat l’auge de la UE els estats nació continuen tenint un pes notable en termes comercials. De vegades són qüestions legals; de vegades, l’idioma, els costums, la regulació tova… Posaré un exemple: una empresa gallega pot exportar més a Catalunya que no pas al nord de Portugal. Sembla que també s’han trobat alguns exemples en la frontera entre els Estats Units i el Canadà: hi ha més comerç entre estats dels Estats Units que no pas entre estats (federals) al nord dels grans llacs i la frontera dels estats que donen al sud dels llacs.

També s’ha estudiat el cas d’Eslovàquia i Txèquia. Segons s’ha publicat, quatre anys després de la separació els eslovacs venien a Txèquia un 65% menys. Al 2010 només el 15% de les vendes d’Eslovàquia anaven a Txèquia, i el 9% de les vendes a l’exterior de Txèquia anaven al país veí. És cert que l’efecte frontera no és l’única explicació d’aquests fluxos i, de ben segur, existeixen altres motius, però sembla estrany que entre països de la UE –sense fronteres– es doni també aquest fenomen.

Perquè, comptat i debatut, no sembla que hi hagi cap dubte que el procés ha afectat l’economia catalana. Aquí no hem fet cap esment de les polítiques –o les no polítiques– concretes que ha dut a terme el Govern de la Generalitat aquest darrer any i mig, ni com ha interactuat amb el Govern central, però al meu entendre queda clar que la situació general, malgrat el constant creixement del PIB, ha empitjorat. El que els economistes en diem “animal spirits” són desfavorables.