El 14 d’octubre la Sala Segona del Tribunal Suprem va dictar la Sentència derivada del judici dels líders independentistes catalans pels fets que van tenir lloc durant els mesos de setembre i octubre del 2017.

Sense perjudici de la lectura que s’ha imposat des de cada un dels pols del conflicte, al meu entendre la resolució ofereix una lectura alternativa. La concreció d’aquest propòsit es durà a terme per mitjà de quatre qüestions.

 

Conflicte polític subjacent

Una de les raons principals sobre les quals descansa la frustració col·lectiva que ha generat la Sentència és la confiança infundada que la resolució incidiria en el problema polític. Una de les claus per a la seva comprensió implica admetre que el Tribunal Suprem ha d’analitzar els fets de manera retrospectiva sense més vocació que la d’enjudiciar uns fets concrets. La Sala fa un pas endavant i constata l’existència d’un problema polític «molt arrelat històricament».

«No ens pertoca oferir —ni tan sols suggerir o insinuar— solucions polítiques a un problema amb profundes arrels històriques. […] La nostra aproximació valorativa a aquests fets s’ha de limitar a examinar si els processats que van impulsar una declaració unilateral d’independència […] han infringit els valors constitucionals subjectes a protecció penal.»

Des de la perspectiva que imposa aquesta constatació, la Sentència no s’ha de considerar el final d’un procés, sinó precisament el punt d’inici des del qual ha de partir l’abordatge de la solució a un problema col·lectiu que continua sense ser jutjat i s’ha de convertir en el pas previ per al disseny de solucions eficaces.

Al meu entendre, la resolució del Tribunal Suprem identifica un dels vicis atàvics del constitucionalisme clàssic: la visió estàtica dels textos fonamentals. Aquest problema ha estat identificat per diverses escoles doctrinals en advertir la necessitat d’emprendre qualsevol procés constituent amb una filosofia «newtoniana», però amb vocació «darwiniana», en el sentit que el desig d’estabilitat no es pot confondre amb una immanència i una rigidesa contrària, precisament, a aquesta voluntat de permanència.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

El Tribunal valora les declaracions dels acusats i les relaciona amb la rigidesa excessiva amb la qual en el nostre context s’ha interpretat i aplicat la Constitució, definint la desobediència civil com el mecanisme legítim per demanar l’adaptació de l’ordenament jurídic a la realitat social imperant.

Dit això, el Tribunal planteja una reflexió sobre aquest tema al fil de l’experiència comparada de Canadà en la identificació d’una pauta metodològica imprescindible per a l’abordatge de la qüestió que exigeix aproximar-se a la realitat social des d’una visió flexible però rigorosa del text constitucional. La solidesa i la idoneïtat de la Constitució espanyola en el seu propòsit d’ordenar la transició i d’assentar les bases d’un estat social i democràtic de dret és tan evident que amb prou feines mereix discussió.

 

Pla secessionista no violent

Tot i això, l’obsolescència i la necessitat d’adaptació social d’algun dels seus fonaments no ofereixen tampoc cap dubte. El divorci entre la realitat social i el text constitucional és una evidència que podria ser conseqüència d’una crisi basada en la interpretació estàtica i immanent del text constitucional, per la qual cosa cal concebre’n i acceptar-ne una interpretació evolutiva i flexible.

Des de l’òptica que imposa la durada de les penes imposades, el pronunciament de la Sala es pot considerar sever, sense que calgui concloure que hi ha hagut cap indici d’injustícia ni d’arbitrarietat en la determinació d’unes penes circumscrites dins dels límits dels preceptes que les preveuen.

El Parlament va facilitar la creació d’un cos legislatiu paral·lel que precediria la declaració unilateral d’independència.

Convé destacar una consideració que vertebra la resolució i que està cridada a projectar els seus efectes en el moment de valorar la concessió eventual de permisos o de beneficis penitenciaris: el caràcter no violent del pla secessionista.

En diversos passatges de la resolució, la Sala considera que en la definició del seu projecte polític, els condemnats no van estimar cap risc substancial per a la integritat física dels ciutadans. Els actes de violència que es van produir durant el període ni tenien l’entitat suficient per lesionar el bé jurídic protegit pels preceptes penals ni van ser anticipats o afavorits pels líders polítics i socials jutjats, fet que relativitza la necessitat de retribució penal.

La presència o absència de violència no solament repercuteix en la selecció del precepte penal pel qual han estat condemnats, sinó que s’ha de projectar en la valoració col·lectiva del que va succeir. El caràcter pacífic del pla secessionista també permet desvalorar la reacció ciutadana a través de la qual s’ha convertit en violent el que en origen era delictiu però pacífic.

 

Incolumitat dels drets fonamentals

Una de les qüestions que ha emprat part d’un sector de l’opinió pública és que la resolució limita el contorn dels drets fonamentals invocats. Per contra, el Tribunal identifica de manera explícita tres motius pels quals considera que la conducta dels acusats no es pot considerar la legítima expressió de cap d’aquests.
El primer al·ludeix a la transgressió deliberada de les vies procedimentals disposades per a la formació de la voluntat col·lectiva. La legitimitat democràtica de qualsevol acord no es deriva necessàriament de la seva perfecció formal, però sí que depèn de l’observança escrupolosa dels drets de les minories. La infracció dels límits formals implica una indesitjada «tirania de la majoria» (sic) en la mesura que s’imposa una voluntat majoritària encunyada fora de les vies de formació de la voluntat col·lectiva.

Sobre aquesta consideració pivota el retret penal de la presidenta de la Taula del Parlament, Molt Honorable Sra. Carme Forcadell, que apareix com la persona que necessàriament va facilitar la creació d’un cos legislatiu paral·lel que precediria la declaració unilateral d’independència.

El segon motiu respon a una qüestió de caràcter subjectiu. En paraules del mateix tribunal, «la desobediència […] no és un vehicle perquè els líders polítics que ostenten el poder en l’estructura autonòmica de l’Estat esgrimeixin una actitud de desobediència demolidora enfront de les bases constitucionals del sistema, de les quals, cal no oblidar, es deriva la seva mateixa legitimitat democràtica». El Tribunal sembla definir una mena de «relació d’especial subjecció» als valors constitucionals per part dels qui exerceixen un poder constitucional sense que calgui admetre la legitimitat de la subversió d’aquests poders per infringir els valors dels quals aquests emanen.

El retret penal dels líders polítics gira a l’entorn d’aquesta consideració, atès que són considerats per la Sala els promotors del procés conduent a la declaració unilateral d’independència. També serveix per exonerar de responsabilitat els ciutadans que van participar en els actes objecte d’enjudiciament, en la mesura que no concorre en ells aquest plus de responsabilitat.

Finalment, el tercer argument permet compatibilitzar el pronunciament condemnatori amb la plena vigència dels drets fonamentals invocats: el desbordament de les facultats que preveuen aquests drets. L’exercici de qualsevol dret s’ha de circumscriure al feix de facultats que el defineix. La vulneració dels límits converteix el seu titular en responsable de les conseqüències d’aquests excessos.

En síntesi conclusiva, la Sala subratlla la plena vigència d’aquests drets fonamentals i ho fa, precisament, delimitant amb més precisió el context dins del qual es poden exercir amb seguretat jurídica.

Com a conseqüència de la lectura de la resolució, extrec la convicció que la Sentència és la culminació d’un procediment que s’ha tramitat amb totes les garanties i supera folgadament els estàndards d’elaboració dogmàtica i conceptual que imposa el dret a la tutela judicial efectiva de les parts contendents.