Un nou fantasma polític recorre el centre i el nord d’Europa i aquest cop no és l’extrema dreta, que ha experimentat un fort ascens i consolidació. En els darrers anys hem vist com en la majoria de països que conformen l’Europa central i escandinava es produïen diverses mutacions en els seus sistemes polítics que han donat lloc a forts canvis electorals: l’impacte del crash econòmic i financer del 2008, les seves conseqüències socioeconòmiques, la crisi política que va provocar la incapacitat dels Estats-nació per poder fer-hi front amb les eines de què disposaven i la percepció negativa del paper de la UE han alterat la política nacional de molts països en els darrers 10 anys.

Per acabar-ho de complicar, l’arribada d’un gran contingent de refugiats al centre d’Europa va contribuir a tensar-ho tot. El resultat de tot això ha estat l’ascens de formacions d’extrema dreta, de partits nacionalpopulistes, que en alguns casos han arribat al poder de la mà dels conservadors, com a Àustria. El número 5 de política&prosa repassava l’auge d’aquestes formacions polítiques arreu d’Europa i les condicions que l’han fet possible. Això no obstant, aquest fenomen polític n’ha eclipsat un altre no menys important: la consolidació dels anomenats partits verds.

Com si fos l’altra cara de la moneda, en els últims dos anys hem vist com a Àustria, Holanda, Bèlgica i Alemanya, les formacions de l’esquerra verda començaven a despuntar electoralment. L’arribada del candidat verd Alexander Van der Bellen a la segona volta de les eleccions presidencials austríaques, i la seva victòria contra el candidat d’extrema dreta, va obrir el pas a altres èxits electorals: les eleccions legislatives holandeses (Déi Gréng) i les municipals belgues (Ecolo i Groen). Aquests dos comicis mostren els bons resultats dels partits verds. Els verds holandesos van obtenir deu escons més en el parlament i els belgues uns excel·lents resultats a les municipals on van ser la segona força.

Aquest ascens ha tingut el seu colofó en la segona plaça obtinguda als comicis del land de Baviera. En uns comicis on s’esperava que l’extrema dreta irrompés amb força i fos la gran sorpresa de la nit, els verds de Baviera van aconseguir la segona plaça, doblant resultats i enduent-se tot el protagonisme. Aquest resultat els va catapultar a ser la segona força a nivell federal en la majoria d’enquestes que s’han celebrat en els darrers mesos. No podem oblidar tampoc com aquestes formacions tenen una forta implantació electoral als països escandinaus amb percentatges de vot que oscil·len entre el 7 i el 10%. La consolidació d’aquestes formacions en l’Europa central confirma la tesi del politòleg Cas Mudde que afirma que el sistema de partits europeu està patint una gran fragmentació no només en l’espectre ideològic conservador, amb l’ascens de l’extrema dreta, sinó també a l’esquerra amb la irrupció dels verds com a opció electoral competitiva.

 

Vot femení i jove

La irrupció d’aquestes formacions polítiques sembla identificar-les amb opcions noves i recents, però el naixement d’aquests partits se situa en els anys 70 i en les transformacions culturals i socials posteriors al maig del 1968. Els verds no provenen d’una tradició política i ideològica obrerista com els partits comunistes, socialistes o laboristes; el seu origen es troba en els moviments i l’activisme social d’aquestes dècades, basat sobretot en l’ecologisme, el feminisme o el multiculturalisme, els valors postmaterialistes de què parlava Ronald Inglehart.

Les formacions verdes es van fer un forat dins l’esquerra intel·lectual, en les capes intermèdies i progressistes i entre la població amb estudis universitaris, interpel·lant sobretot el vot femení i jove. Un vot allunyat de les clàssiques formacions de matriu socialista que estaven excessivament centrades en qüestions materials i no s’havien adaptat al canvi cultural que s’estava produint: un canvi basat en l’eclosió de la identitat personal, en nous hàbits culturals i de vida i en la defensa de qüestions intangibles. Una elecció marcadament cultural. Tant és així que les darreres anàlisis electorals dels votants d’aquestes formacions dibuixen un perfil marcadament generacional en el seu suport electoral.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Però en l’actual cicle històric aquestes formacions no estan destacant per les seves issues fundacionals: el seu resultat s’explica per un altre motiu de pes. En un moment de fort replegament nacionalista i reaccionari a nivell de valors i moral en molts estats europeus, els verds s’han erigit en els defensors d’una cosmovisió completament oposada. A l’Europa central i nòrdica, a causa de l’evident crisi d’integració europea i de la crisi migratòria dels refugiats, estem veient com un dels principals eixos de batalla política és el que enfronta dues concepcions diferents d’una societat: la d’una visió tancada o una d’oberta. Els partits d’extrema dreta i moltes formacions conservadores aposten per tornar a les essències nacionalistes, tancament de fronteres, proteccionisme, critiques a la globalització i l’europeïtzació i certa regressió moral; davant d’això, els partits verds defensen valors cosmopolites, feministes i multiculturals, un avanç en la integració europea i en les institucions multilaterals, els drets civils i les llibertats públiques i una apertura cultural. És el que es coneix com la disputa entre partits GAL (Green, Alternative, Libertarian) i TAN (Traditionalist, Authoritarian, Nacionalist). Els primers defensen societats plurals, diverses i obertes; els segons un replegament a tots els nivells. Erigir-se en l’alternativa al replegament nacionalista en diversos estats és el que ha permès als partits verds la confrontació directa amb les formacions ultradretanes aconseguint vots a esquerra i dreta de l’espectre ideològic i poder millorar amb força els seus resultats.

Els partits verds defensen valors cosmopolites, feministes i multiculturals, la integració europea i els drets civils.

Les eleccions de Baviera, amb uns verds defensant una Baviera oberta, diversa, multicultural i tolerant, van convertir aquesta formació en l’oposició a una CDU que va adoptar el discurs de l’extrema dreta per taponar les seves fuites cap a l’AfD. L’aposta per programes generalistes, que no generen rebuig en grans segments de la població, i la defensa de valors propis del segle XXI han permès als partits verds sortir del compartiment ecologista on molts electors l’ubicaven i els han transformat en una opció més competitiva que la que eren fins ara.

La confrontació entre aquestes dues concepcions radicalment oposades es materialitzarà en el Parlament Europeu que sorgeixi de les eleccions de maig. El xoc entre el grup dels Verds europeus i l’extrema dreta no només es produirà en matèries relacionades amb el cosmopolitisme, la defensa de la multiculturalitat o dels drets de les minores sexuals, ètniques o culturals, sinó que també es donarà al voltant de la integració europea.

 

‘New Green Deal’ europeu

Europa es troba en una cruïlla històrica en la qual es decidirà si avança en el seu procés d’integració política i econòmica o si inicia un camí que ens porta a un replegament nacional que trenqui els avenços fets fins al moment en aquest àmbit. Els verds seran un dels principals actors que defensin anar més enllà en la integració europea i impulsaran la seva aposta per un New Green Deal europeu, creació d’impostos i un gran pressupost comunitari, polítiques públiques d’abast europeu com un salari mínim o un subsidi d’atur comunitari, una millora del sistema d’asil i una política energètica comuna que permeti al continent revertir els efectes del canvi climàtic que ja estem patint. Una agenda de mesures per avançar en una major integració.

Davant d’això, els eurogrups que conformin l’extrema dreta i les formacions nacionalistes apostaran per trencar la institució comunitària des de dins plantejant un enduriment de la política migratòria i el trencament d’acords com el de Schengen, la renacionalització de competències comunitàries o l’abandonament de diversos tractats. Més o menys Europa, aquesta serà una de les confrontacions que veurem entre verds i grups d’extrema dreta al llarg de la propera legislatura europea. No obstant això, la forta irrupció d’aquestes formacions en diferents països no ens pot fer oblidar alguns dels problemes que pateixen: la majoria d’enquestes sobre les eleccions europees del proper maig els situen en resultats pitjors dels que van treure fa 5 anys, on van assolir 50 diputats, per 43 que li atorguen la mitjana d’enquestes.

La força amb què haurien entrat en alguns països no es trasllada al seu resultat a l’arena comunitària, i per tant la seva capacitat d’influència es redueix dràsticament. A més, aquestes formacions polítiques tenen dificultats d’implantació en el sud d’Europa on l’esquerra dels socialdemòcrates l’ocupen partits d’esquerra radical, la majoria dels quals euroescèptics. En societats on la desigualtat és més alta, és a dir, on la batalla política gira al voltant de qüestions més materials com la redistribució de la riquesa, els partits verds hi són absents o tenen problemes seriosos per implantar-s’hi políticament i electoralment.

El cas d’Espanya és un bon exemple. Excepte a Catalunya, una de les autonomies amb més nivell de renda, de benestar i amb forts valors europeus i cosmopolites, on ICV ha ocupat aquest espai verd, en el conjunt de l’Estat no hi ha hagut un partit verd fort. La presència d’aquesta família ideològica a Espanya no ha tingut mai la força amb què es va implantar a Europa. L’existència d’una opció d’esquerres radical d’origen comunista a l’esquerra del PSOE, ja sigui IU o Podemos, ha trencat aquesta possibilitat. A més, aquests partits van saber establir relacions i assumir part del programa de les formacions verdes que existien a Espanya formant coalicions electorals. Los Verdes anaven coaligats amb IU i actualment és Equo, de la mà d’Unidas Podemos, qui ocupa aquest espai.

Finalment, aquests partits tenen electorats molt volàtils i el seu ascens molts cops és fruit d’una conjuntura política determinada que té en la desfeta dels partits socialdemòcrates una de les seves principals causes. Les dades ens mostren que els verds estan buidant uns partits socialdemòcrates de l’Europa central en crisi i que fins i tot són capaços d’aglutinar els sectors més moderats o liberals de partits conservadors.

És una coalició de votants que defensen aquests valors de tolerància enfront del replegament identitari al qual estem assistint a Europa. El seu èxit electoral futur passarà per saber mantenir aquesta coalició que estan obtenint en les darreres convocatòries.

 

Canvi climàtic en l’agenda

Tanmateix, és necessari acabar aquest article esmentant una qüestió que pot suposar un fort impuls per a les formacions verdes i els pot donar un major protagonisme en aquells indrets on encara no tenen prou força o són socis menors de diferents coalicions: l’entrada del canvi climàtic en l’agenda política arreu d’Europa. Aquesta qüestió està directament vinculada amb un dels seus pilars fundacionals: l’ecologisme.

Les darreres setmanes estem veient com els més joves s’estan organitzant i mobilitzant arreu d’Europa organitzant marxes, trobades i concentracions pel clima. Sota el lema Joventut pel Clima defensen un missatge clar: el planeta es troba en una situació límit i les institucions han de respondre i evitar el desastre. Les mobilitzacions pel clima estan situant aquest tema a l’agenda política i mediàtica dels diferents països europeus fet que pot suposar que els partits verds, percebuts com els referents en aquest tema i com els partits amb més capacitats per gestionar-lo, vegin incrementades les seves expectatives electorals. És possible, doncs, que la suma de la defensa de les societats obertes i de la justícia ambiental catapulti els verds a una consolidació definitiva? El proper cicle electoral ens treurà de dubtes.