window.dataLayer = window.dataLayer || []; function gtag(){dataLayer.push(arguments);} gtag('js', new Date()); gtag('config', 'UA-123062154-1');

Un teatre massa desconegut

Núm. 0

Cultura

Un teatre massa desconegut

Tomàs Delclós
Tomàs Delclós
| 18 set. 2018
Falsestuff. La muerte entre las musas. © May Zircus / TNC.

L’octubre de 2014 es difonia una foto de José Palazón on es veuen en primer pla uns golfistes a Melilla gaudint d’un camp inaugurat l’any 2008 i que va costar dos milions d’euros, un 80% pagats amb fons Feder. Al darrere d’aquesta idíl·lica escena es poden contemplar 11 subsaharians enfilats a la palissada que separa el Marroc d’Espanya. Dos grups teatrals catalans, a dues produccions que estan ben vives, mostren aquesta imatge.

L’Agrupación Señor Serrano la fa servir com un dels leitmotiv visuals del seu Birdie. La gent del Sr. Serrano treballa sobre un espai que recrea la gespa del camp on, com fan habitualment, hi belluguen miniatures (2.000 animals), maquetes… en un entorn sonor i audiovisual amb una altra imatge molt present, aquesta vegada metafòrica: els ocells de Hitchcock. I es pregunten, si és impossible parar un electró, ¿quin sentit té aixecar tanques per aturar voliors d’ocells?

Birdie. Agrupación Señor Serrano. © Ariane Cuminale.

L’obra la van treballar a workshops a Itàlia i Bèlgica i es va estrenar al Grec, on han tornat aquest estiu amb un altre muntatge. La vaig veure a Terrassa Noves Tendències… Però tant que presumim d’oberts i moderns encara sembla que fan por propostes radicalment diferents a les convencions més clàssiques del teatre, de risc, amb barreja de llenguatges que alhora són perfectament llegidors, interpretables i, també, emocionants. De fet, el 90% de la feina d’aquest grup teatral la tenen a l’estranger. Birdie, un cas, aquest any haurà anat a Polònia, Estats Units, Portugal, Alemanya, França, Itàlia, Noruega… Santander i Madrid. El catàleg d’interessos de l’Agrupación és obert. A House in Asia és un western en miniatura sobre Gerónimo-Bin Laden on l’acció es belluga entre la casa on va ser mort al Pakistan, la còpia de la construcció que van fer servir els navy seals per entrenar-se abans de l’atac i la que es va aixecar per rodar el film sobre aquest episodi. BBBB construeix un doble biopic sobre Sir John Brickman qui, segons la gent del Señor Serrano, va ser l’inspirador del sistema hipotecari, i Marlon Brando, un actor «salvatge en busca d’una llar», també, intèrpret d’El Padrino, cap de colla d’una màfia tribal i tràgicament lírica. Sempre creuant de manera magnífica i suggeridora imatges, clixés i tècniques (per exemple, el mapping sobre una caseta… hipotecada) amb ironia demolidora. Katastrophe és una «faula idiota» sobre les catàstrofes naturals i les que produeix l’home -on hi entra el concepte de responsabilitat- que emplena l’escenari de tota mena de destruccions.

Tant que presumim d’oberts i moderns encara fan por propostes radicalment diferents a les convencions més clàssiques del teatre, de risc, amb barreja de llenguatges que alhora són perfectament llegidors, interpretables i, també, emocionants.

Teatre compromès en explicar la modernitat però sense sermonejos

¿Per què, a casa, encara no són prou coneguts? El parnàs domèstic és massa immutable i escarransit. I això que, com explica la companyia, a més de «l’immerescut» Lleó de Plata de la Biennal de Venècia 2015, han rebut altres premis «per error». El més nou: el Ciutat de Barcelona de Teatre 2017. Ells mateixos es defineixen com una companyia amb base a Barcelona que crea originals produccions sobre discordants aspectes de l’experiència humana contemporània. I ho fan amb un ús artesanal de la tecnologia audiovisual i presentant uns adults que juguen, manipulen, fan viure, una multitud de miniatures barrejant la maduresa de l’edat amb la creació de fantasies aparentment infantils.  Barreja de formats, lligams argumentals tan impossibles com entenedors… aquí són encara una delicatessen massa exclusiva. Ho explicava Àlex Serrano des de Múrcia (eldiario.es) on l’any passat van participar en un festival de titelles, reivindicant amb la seva participació un combat contra determinades etiquetes de la modernor. L’any 2017 va ser excepcional perquè van actuar 10 vegades a Catalunya de les 70 que ho van fer per tot el món. «La realitat és que hem actuat més a Brasil que a Espanya». I això crea un efecte paradoxal, les minses ajudes que reben de l’Estat o de la Generalitat serveixen perquè portuguesos, francesos o brasilers puguin veure els seus muntatges. Unes ajudes, per altra banda, menors que els impostos que paga la companyia. O sigui que aporten al PIB espanyol.

Ofertes crítiques, intel·ligents, gens recargolades que diuen sobre les misèries de la nostra modernitat i de les quals s’hauria de parlar més. No cal estar-se tot el dia fatigosament enfeinats en la mateixa cosa.

Curiosament, aquets juny s’ha estrenat al TNC Falsestuff. La muerte de las musas, de Nao Albet i Marcel Borràs, on es fa un homenatge-plagi, entre d’altres, a l’estètica juganera del Señor Serrano en un muntatge imaginatiu, divertit, amb un poti-poti d’elements (des d’un col·loqui entre els actors a un musical del Far West) sobre… la falsificació, no solament de la pintura, també dels muntatges teatrals. Un espectacle sobre la còpia, on la mescla arriba als idiomes que s’hi parlen més o menys: castellà, català, xinès, alemany, flamenc i particularment anglès.

Falsestuff. La muerte entre las musas. © May Zircus / TNC.

Per la seva banda, l’equip de Mos Maiorum (estrenat al Grec 2018) va viatjar a Melilla, Nador, Tànger i Ceuta, així com a Barcelona i Màlaga per recollir tota mena de testimonis sobre el drama que diàriament es viu a la frontera espanyola amb el Marroc. Amb aquest material han aixecat un artefacte teatral aparentment simple però amb molta intel·ligència al darrere. Fa poc el van representar a l’off-Villarroel però tenen un calendari viu de gira. Mos Maiorum (el costum dels avantpassats) pren el títol del nom que va tenir un operatiu policial l’any 2014 de control de fronteres impulsat pel Consell Europeu i aparentment pensat solament per fer un mapa de les migracions i de les rutes mafioses.

Mos Maiorum (el costum dels avantpassats) pren el títol del nom que va tenir un operatiu policial de control de fronteres impulsat pel Consell Europeu l’any 2014 i aparentment pensat solament per fer un mapa de les migracions i de les rutes mafioses.

A l’obra, tres actors (Ireneu Tranis, Mariona Naudin i Alba Valldaura) reprodueixen els testimonis verbals respectant l’idioma, els entrebancs oratoris, les pauses, les incorreccions. Aquesta tècnica (verbatim) reforça l’origen documental de la peça, però al mateix temps introdueix una distància teatral, en el millor sentit de la paraula, perquè són uns actors els que ens fan arribar allò que ells van escoltar, hi ha una intermediació, una recreació encara que vulgui acostar-se al grau zero. A més s’hi barregen des de testimonis professionals que transmeten les dades del problema a, sobretot, el plor i l’angúnia de les víctimes. S’hi sent parlar català, castellà, francès i anglès. Els actors habiten diferents llocs d’un espai igualment ocupat pel públic, a peu dret, que s’ha de bellugar per seguir o no entorpir l’acció –limitada al canvi d’ubicació dels oradors. Uns espectadors que construeixen un espai que pot ser entorpidor o solidari.

Ofertes crítiques, intel·ligents, gens recargolades que diuen sobre les misèries de la nostra modernitat i de les quals s’hauria de parlar més. No cal estar-se tot el dia fatigosament enfeinats en la mateixa cosa.

2018-12-03T13:46:36+00:00Per |

Sobre l'Autor/a:

Tomàs Delclós
Fundadors subscriptors
Aquest web utilitza cookies pròpies i de tercers, amb fins tècnics, de personalització de la navegació de l'usuari i d'anàlisi del trànsit de la web. Per a més informació sobre que són les galetes, quines utilitzem i la manera de canviar la seva configuració, pot accedir a la nostra Política de cookies mitjançant aquest enllaç o el que apareix al peu de pàgina. Hi estic d'acord