Una de les novetats més importants de la Constitució Espanyola de 1978 va ser la creació del Tribunal Constitucional. Tot i que durant la Segona República hi va haver un precedent –el Tribunal de Garanties Constitucionals– a Espanya no havia existit una institució judicial que tingués com a funció exclusiva la garantia de la Constitució. No s’havien donat mai les circumstàncies polítiques per acceptar que la Constitució era una norma jurídica vinculant per als poders públics. Per aquest motiu, la voluntat que la Constitució de 1978 fos la principal norma jurídica de l’Estat i que cap poder de l’Estat la pogués vulnerar va impulsar els pares de la Constitució a introduir en el sistema institucional espanyol un Tribunal Constitucional com a garant de la Constitució.

Aquesta institució ja existia en un nombre important de països europeus. De fet, la idea de tenir un Tribunal Constitucional diferenciat dels tribunals ordinaris que tingui com a funció pròpia la defensa de la Constitució va néixer a Europa en el període d’entreguerres i s’havia estès a la major part d’estats europeus després de la Segona Guerra Mundial, quan també es van donar les condicions per tenir constitucions normatives. El constituent espanyol no va ser, doncs, original i es va inspirar sobretot en els tribunals constitucionals d’Alemanya i Itàlia per regular aquesta institució. El precedent de la Segona República va quedar en un segon pla, més aviat per evitar no repetir alguns dels problemes de disseny institucional que es van donar durant la breu experiència del Tribunal de Garanties Constitucionals.

La Constitució Espanyola de 1978 va pretendre crear un Tribunal Constitucional amb competències importants i amb una posició institucional forta. D’entrada, el va regular en un títol propi (el Novè), separat del Poder Judicial i de la resta de poders de l’Estat. Es tractava de simbolitzar que el Tribunal Constitucional se situa al marge i per sobre de tots els poders de l’Estat, els quals poden ser controlats per aquest nou òrgan. La mateixa Constitució també va voler regular directament molts aspectes de la composició i funcionament de la nova jurisdicció constitucional. Així, és la Constitució la que determina que el Tribunal Constitucional es compon de 12 magistrats que no necessàriament han de ser jutges de carrera, però sí juristes de competència reconeguda; que aquests magistrats han de ser independents i no poden ser remoguts del seu càrrec durant els nou anys de mandat; i que el Tribunal Constitucional té una àmplia autonomia, que inclou l’elecció del seu President i la determinació de les seves regles internes de funcionament i del seu pressupost.

Conscients dels problemes de legitimitat que podia tenir un òrgan que controla la resta de poders de l’Estat (inclosos el Govern i la majoria parlamentària) i que no és controlat per cap instància superior, els constituents van dissenyar un sistema d’elecció dels magistrats constitucionals que combina la intervenció de diversos òrgans constitucionals amb uns mandats més llargs que les legislatures (9 anys), la renovació parcial del Tribunal i la impossibilitat de reelecció immediata dels magistrats.

Així, cada 3 anys s’han d’escollir 4 magistrats per a un mandat únic de 9 anys; l’elecció d’aquests 4 magistrats correspon de manera rotatòria al Congrés dels Diputats, al Senat, així com al Govern i al Consell General del Poder Judicial (en aquests dos últims casos, cada institució escull 2 magistrats). A més, per tal que les persones escollides siguin juristes de reconegut prestigi acceptats per més d’una força política, la Constitució preveu que l’elecció de magistrats per part del Congrés dels Diputats i del Senat s’ha de realitzar per majoria de tres cinquenes parts dels seus membres, és a dir, per una majoria qualificada important.

La mateixa Constitució també va regular els aspectes principals de les competències del Tribunal Constitucional. Així, li va atorgar en exclusiva la competència per determinar si una llei aprovada per qualsevol Parlament de l’Estat és contrària a la Constitució o no. La resta de tribunals poden preguntar al Tribunal Constitucional si una llei que han d’aplicar vulnera el text constitucional. Però no poden deixar mai d’aplicar-la amb aquest argument. La Constitució també va atribuir al Tribunal Constitucional la resolució dels conflictes de competències entre l’Estat central i les Comunitats Autònomes. D’aquesta manera, es pretenia que existís una instància judicial per sobre dels dos nivells de govern que resolgués amb criteris exclusivament jurídics les controvèrsies que necessàriament s’havien de produir en un Estat descentralitzat. I la mateixa Constitució també va voler que els ciutadans poguessin reclamar al Tribunal Constitucional la defensa dels seus drets fonamentals davant possibles vulneracions per part de les administracions i dels tribunals de justícia. Així, un cop exhaurides les impugnacions als tribunals ordinaris, qualsevol ciutadà pot plantejar un recurs d’empara davant del Tribunal Constitucional en defensa dels seus drets fonamentals.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

En definitiva, la Constitució va voler dotar el Tribunal Constitucional d’unes competències àmplies amb un doble objectiu: d’una banda, fer possible que qualsevol actuació dels poders públics contrària a la Constitució es pogués impugnar davant del Tribunal Constitucional de forma directa o subsidiària; i de l’altra, que a través de la resolució d’aquestes impugnacions el Tribunal Constitucional no es limités a resoldre casos concrets, sinó que interpretés la Constitució de manera vinculant per a la resta dels poders públics i, en particular, per a tots els tribunals de justícia. És per aquest motiu que totes les sentències del Tribunal Constitucional es publiquen oficialment i tenen efectes generals. En definitiva, el Tribunal Constitucional no es limita a resoldre conflictes jurídics, sinó que interpreta i concreta el contingut normatiu de la Constitució.

Els partits majoritaris no han buscat consensuar els noms de juristes de prestigi, sinó que han preferit repartir-se per quotes els membres a escollir.

La voluntat del constituent de crear un Tribunal Constitucional amb aquestes competències i funcions tan importants va contribuir que ràpidament s’aprovés la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional, que és la que regula el contingut concret de la jurisdicció constitucional espanyola. Aquesta Llei Orgànica va ser la segona aprovada per les Corts Generals i el Tribunal Constitucional va començar a actuar a principis de l’any 1980.

Durant aquests 38 anys d’exercici de la jurisdicció constitucional 60 juristes de diverses procedències han exercit com a magistrats constitucionals. S’han plantejat desenes de milers d’impugnacions i el Tribunal Constitucional ha dictat milers de sentències i resolucions generals. Mitjançant totes aquestes resolucions no només s’han resolt milers de conflictes que afectaven la Constitució, sinó que s’ha desenvolupat una jurisprudència que ha interpretat i concretat gairebé totes les normes de la Constitució. El Dret Constitucional vigent a Espanya no es pot entendre, doncs, sense la doctrina creada pel Tribunal Constitucional durant tots aquests anys.

Com succeeix a tots els països que tenen òrgans similars, la legitimitat i els límits del Tribunal Constitucional són objecte de debat de manera recurrent. Normalment en ocasió de sentències concretes que tenen repercussió política es qüestiona l’actuació i l’existència mateix d’aquest òrgan referint-se a la seva politització, a la impossibilitat de separar el dret de la política o a l’ús de criteris no jurídics per resoldre impugnacions concretes. Si el Tribunal Constitucional actua amb criteris polítics, quina legitimitat –es diu amb raó– tenen els magistrats constitucionals per resoldre conflictes constitucionals i, fins i tot, per anul·lar lleis aprovades pel Parlament?

Aquest debat (que cal insistir que es dóna a tots els països que tenen Tribunal Constitucional) ha estat especialment intens en els darrers anys en el cas d’Espanya arran de la sentència sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Però més enllà d’aquest cas, que realment va ser molt especial pel fet d’afectar una norma que havia estat aprovada per dos parlaments i per la ciutadania de Catalunya, la legitimitat del Tribunal Constitucional s’ha posat en dubte abans i després d’aquesta sentència a partir de casos concrets. Aquest fet és consubstancial a la mateixala existència de la jurisdicció constitucional, en la mesura en què habitualment ha de donar resposta a conflictes difícils a partir de la interpretació de normes jurídiques constitucionals que acostumen a ser més indeterminades i obertes que en altres àmbits del dret. El problema que s’ha donat a Espanya és que aquest debat ha estat recorrent, ha tingut una dimensió especial en el cas de l’Estatut de Catalunya, s’ha volgut magnificar per part d’alguns sectors en el marc d’una estratègia general de deslegitimació del sistema constitucional espanyol i, sobretot, no ha estat contrarestat per les forces polítiques majoritàries ni pel mateix Tribunal Constitucional amb comportaments adequats des d’un punt de vista institucional.

Un exemple en aquest sentit és l’elecció dels membres del Tribunal Constitucional. Les normes descrites anteriorment que pretenien garantir la despolitització d’aquest òrgan amb l’elecció de persones de prestigi reconegut que en el cas de l’elecció per part del Congrés del Diputats i del Senat comptessin amb el suport d’una àmplia majoria, s’han aplicat generalment d’una manera que s’allunya molt de l’esperit constitucional. Els partits polítics majoritaris no han buscat consensuar els noms de persones d’indubtable prestigi, sinó que han preferit repartir-se per quotes els membres a escollir a canvi de votar favorablement als candidats proposats per les altres forces majoritàries.

El compliment formal del sistema d’elecció establert a la Constitució s’ha allunyat, doncs, de la voluntat del constituent. Si a aquest fet s’hi afegeix que l’elecció material dels diversos membres s’ha produït sense cap transparència per part de les cúpules dels partits i que aquests no han tingut cap problema a bloquejar l’elecció dels magistrats durant mesos incomplint d’aquesta manera el mandat constitucional de renovar un terç dels magistrats cada tres anys, no és estrany que la imatge de politització dels magistrats s’hagi estès en molts casos entre l’opinió pública.

La realitat d’aquesta politització és, finalment, molt menor que no es pensa. La immensa majoria de les sentències del Tribunal Constitucional són aprovades per unanimitat pels magistrats constitucionals. I quan no és aquest el cas i els magistrats dissidents expressen els motius del seu desacord, es posa en relleu que les teòriques adscripcions ideològiques dels magistrats no sempre es confirmen a la pràctica. En tot cas, cal recordar que per a la independència dels magistrats no només són importants els comportaments subjectius, sinó la imatge d’imparcialitat que es projecta. I és evident que la manera en què es produeix l’elecció dels magistrats contribueix a reforçar la imatge de politització del Tribunal.

En altres ocasions és el mateix Tribunal Constitucional qui no té un comportament adequat a allò que caldria esperar d’un òrgan constitucional amb un elevat sentit institucional. La pràctica, per exemple, de no administrar amb transparència el moment en què es resoldran els casos polèmics, de no acumular tots els procediments contra una mateixa llei per tal de no alterar els ponents de cada sentència o de mantenir una forma de deliberació que és molt lenta i contribueix a retardar la presa de decisions en el cas del control de les lleis no contribueixen, en efecte, a exercir la jurisdicció constitucional des d’una posició de força institucional. Com tampoc no ho fa la tendència d’alguns magistrats a interpretar la Constitució amb criteris de legalitat o de justícia material del cas i no a partir de principis d’interpretació constitucional i de raonaments sòlids, susceptibles de ser controlats pels juristes i la ciutadania.

Aquesta politització és molt menor del que es pensa: la immensa majoria de les sentències del TC són aprovades per unanimitat.

La jurisdicció constitucional és un bé escàs que s’ha d’administrar amb un sentit institucional elevat per part de tots els actors –inclòs el mateix Tribunal– i que també requereix uns mitjans adequats. Els mitjans personals i materials que han estat al servei del Tribunal Constitucional durant tots aquests anys han estat molts i molt superiors als dels tribunals ordinaris. Tractant-se d’un òrgan constitucional nou amb unes funcions tan importants, aquest fet era necessari. Com també ho era dotar el Tribunal Constitucional d’una regulació dels processos que són de la seva competència que fos adequada per exercir la jurisdicció constitucional de manera eficaç.

En aquest àmbit, l’experiència de tots aquests anys posa en relleu que habitualment no s’ha donat una resposta ràpida als conflictes plantejats. Lleis o normes analitzades anys després de ser aprovades (i fins i tot un cop ja s’havien derogat), sentències de tribunals ordinaris anul·lades molt després de ser dictades i molts més anys després que es produís la vulneració de la Constitució posen en relleu que la jurisdicció constitucional espanyola no és ràpida. En els darrers anys s’ha produït una millora considerable en aquest sentit fruit de la reforma del recurs d’empara, que de llarg és el procediment més freqüent, perquè és l’únic que pot ser activitat pels ciutadans.

En essència, aquesta reforma ha restringit l’accés al Tribunal Constitucional al requerir que tots els recursos d’empara tinguin especial transcendència constitucional i no es limitin a impugnar la vulneració d’un dret fonamental. De la interpretació d’aquest requisit depèn molt, doncs, el futur d’aquest procediment i, en definitiva, el paper del Tribunal Constitucional com a garant dels drets fonamentals. Però com en la qüestió de la politització del Tribunal Constitucional, el més important no és la regulació aplicable, sinó com aquesta regulació és interpretada i aplicada per part dels diferents actors i del mateix Tribunal Constitucional. L’experiència dels darrers 40 anys demostra que l’administració d’un bé escàs com la jurisdicció constitucional requereix que totes les institucions se la prenguin seriosament i que el mateix Tribunal Constitucional també ho faci.