Durar és la clau. Allò que consolida el poder personal és la permanència, la seguretat que no hi haurà canvis ni límits en els mandats. Exactament el que pretén evitar la democràcia amb la seva obsessió per l’alternança, la rendició de comptes davant dels electors i la limitació del poder a través de la seva divisió i la seva difusió, gràcies als sistemes de controls i d’equilibris (els checks and balances), a l’Estat de dret, a la sobirania del parlament i a la independència dels jutges.

Hi ha la llarga durada de la monarquia, desposseïda avui dia de les seves atribucions sobiranes gràcies als sistemes parlamentaris, però hi ha també la llarga durada de l’autocràcia, el poder que s’instal·la en un cop d’estat, un cop de sort o un cop revolucionari i que ja no marxa mai més.

Aquest és el cas de Vladímir Putin, anomenat primer ministre per Boris Yeltsin el 1999 en els darrers mesos de la seva presidència caòtica i corrupta i després directament president en funcions, per assegurar la continuïtat de l’Estat, substituint un governant malalt, alcoholitzat i obertament incapaç, i que encara no ha marxat. Ni vol marxar cada cop que vencen els límits dels mandats presidencials, de manera que a aquestes alçades ja s’ha convertit en el governant del Kremlin més longeu després de Josif Stalin.

Si el dictador comunista va mantenir-se al poder durant 31 anys, Putin ja en porta 20, en portarà 24 quan acabi l’actual termini presidencial i ha començat a introduir unes reformes presidencials destinades a mantenir-s’hi més enllà d’aquesta data i encarar la superació de la plusmarca estalinista, que traspassaria l’any 2031, tot just en complir 79 anys. No és el primer cop que ho fa: des de 2008 fins a 2012, quan no va poder presentar-se per tercer cop com a president a unes eleccions sempre perfectament manipulades, es va fer substituir per Dimitri Medvédev i ell es va quedar de primer ministre, encara que com a autèntic president a l’ombra.

Cal la durada per entrar a l’Olimp dels tsars i dels autòcrates de Rússia, on a més de Stalin hi trobem Nicolau I, Caterina, Pere el Gran o més lluny encara Ivan el Terrible. Cal durar i deixar empremta històrica, com vol fer-ho Putin, disposat a recuperar el seu país de la «més gran catàstrofe geopolítica» del segle XX, com va ser la desaparició de la Unió Soviètica, és a dir, de l’extensió imperial russa més gran de la història.

Allò que consolida el poder personal és la permanència, la seguretat que no hi haurà canvis ni límits en els mandats.

Putin ho va anunciar el 15 de gener, aprofitant la cerimònia anual de l’Estat de la Unió, un discurs mimètic del que es fa al Congrés de Washington anualment. El president rus va anunciar tot un seguit de reformes constitucionals, que permetran reforçar el Consell d’Estat, organisme ara consultiu, i sostreure poders al president a partir de 2024, quan caduca l’actual mandat. Tots els observadors ho han interpretat com una maniobra calculada per situar-se ell mateix al front del Consell d’Estat renovat i amb poders recrescuts. El caràcter de la maniobra ha quedat corroborat per la dimissió del primer ministre Dimitri Medvédev per tal de deixar les mans lliures al president, que l’ha substituït immediatament amb un personatge de perfil baix com Mijail Mishustin, fins ara cap de l’Oficina Federal dels Impostos.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

 

Ordre bonapartista

Del discurs de Putin destaca la seva apel·lació al diàleg directe amb els ciutadans i a la consulta plebiscitària de les reformes, tot molt conforme amb el seu ordre bonapartista, on les eleccions corroboren els resultats fixats prèviament des del poder. El president rus té una visió geopolítica i imperial, que ha expressat en la seva preocupació demogràfica i en les pretensions de gran potència per damunt de la legislació i de l’ordre internacionals.

Les seves són unes polítiques identitàries, molt en la línia conservadora que concep la demografia com a destí geopolític i que concentra els seus temors en la «gran substitució» de les poblacions pretesament originals per la massa culturalment i sobretot religiosament al·lògena dels immigrants. El manteniment de l’estatus de Rússia al món, segons la seva visió, no és sostenible en una democràcia parlamentària segons el model occidental, sinó que necessita una república presidencial forta.

Ivan Krastev i Stephen Holmes, al seu llibre La luz que se apaga. Cómo occidente ganó la Guerra Fría pero perdió la paz (Debate, 2019), qualifiquen el model rus com una democràcia merament imitativa, «orientada a desacreditar el sobrevalorat model occidental i a fer que aquelles societats dubtin de la superioritat de les seves pròpies normes i institucions». Segons aquests dos assagistes, el més dramàtic de l’evolució autocràtica russa és que Donald Trump està aconseguint la inversió de papers.

L’imitat imita ara l’imitador, de manera que el país que havia jugat el paper del model democràtic i liberal durant la Guerra Freda s’emmiralla en el model reaccionari rus, guiat pel supremacisme cultural i ètnic, l’autoritarisme i el sobiranisme antiglobalitzadors i superadors de l’ordre liberal internacional. A més d’etern, el tsar és venjatiu i vol revertir la derrota soferta pel sistema soviètic davant dels Estats Units a la guerra freda. I, de moment, ho està aconseguint.