La divergència entre paraules i fets és cada cop més accentuada en el món de l’independentisme. No és estrany el cansament creixent de la ciutadania en general i fins i tot dels ciutadans independentistes en particular. Diguem-n’hi relat o diguem-n’hi més toscament mentides, la qüestió és que cada cop és més gran la diferència entre la fraseologia retòrica i solemne de les promeses i més clara l’autèntica disputa dins mateix de l’independentisme. És pel poder, per la perpetuació d’un règim, per l’hegemonia i, més concretament, pel protagonisme en el diàleg, la negociació i el pacte que indefectiblement s’havia de produir i que ja ha començat amb la mesa reunida a la Moncloa la passada setmana amb la participació dels governs de la Generalitat i d’Espanya.

Si calia una mica de llum per tal d’aclarir l’escenari, el míting electoral de Junts per Catalunya celebrat a Perpinyà el dissabte l’ha acabat d’aportar. Sota la retòrica independentista dels uns i dels altres hi ha un objectiu idèntic: fer-se amb el protagonisme en la negociació amb el govern de l’Estat i fer-ho, naturalment, amb la màxima força política a les mans. Tothom sap, fins i tot el més abrandat, que no hi haurà independència, ni tampoc amnistia i encara menys reconeixement de cap mena de dret a l’autodeterminació.

Ho saben Torra i Puigdemont i ho saben Junqueras i Aragonès. Encara ho sap més i millor Artur Mas, que calladament aspira a recuperar, a més del lideratge del món post convergent, el seu paper de negociador natural entre les classes dirigents de Barcelona i de Madrid, tot i que sigui fent-se pregar, de forma que se l’exclogui de tota humiliant competència interna entre candidats del seu espai polític.

Si fins ara el procés fingia el combat irredempt per la independència, ara s’està convertint en una competència ferotge, que finalment serà electoral, per dirigir la negociació sobre l’ampliació de l’autogovern. Ara cal dissimular-la, negar-la inclús, fins i tot oposar-s’hi com ha fet Clara Ponsatí des de la tribuna de Perpinyà. Però aquest és el objectiu i aquesta és la disputa: saber qui dirigirà la negociació des de la banda catalana i qui en traurà profit en termes de poder. I això no s’aclarirà fins que no hi hagi eleccions a Catalunya, de manera que la mesa de negociació ara constituïda s’ha de convertir necessàriament i des d’ara mateix en un terreny de joc de la campanya electoral dins de l’independentisme.

Aquesta és la raó de l’evolució de Torra i Puigdemont, reticents al començament, disposats a posar tots els pals a la roda, i fins i tot a propugnar el boicot imposant condicions inassolibles, i disposats ara a barallar-se pel protagonisme en la negociació, avançant-se així als ocults i autèntics objectius de l’independentisme.

Aquesta disposició prou favorable és tot un èxit de Pedro Sánchez, que veu compensades les notables dosis de paciència amb les quals ha d’aguantar la insofrible retòrica pseudorevolucionària del processisme, tot i que en rebi valuoses rendes parlamentàries que li permetran aprovar els pressupostos i el convertiran en l’artífex d’una restauració de la imatge democràtica i dialogant d’Espanya, deteriorada pels ineptes i tossuts reflexes vinculats a la mística autoritària de la llei i l’ordre exhibits pel govern de Rajoy. En bona correspondència l’èxit de la mesa és també tot un fracàs del PP de Pablo Casado, enganxat encara a la gestió inepta i tossuda del procés i incapaç de formular una sola idea per tal de desfer un embolic del qual el seu partit en té tanta responsabilitat.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

Si ha començat a minvar la subhasta independentista entre Esquerra i Junts per Catalunya, transformada en competència per encapçalar la negociació, encara es manté inflamada la subhasta simètrica de radicalitat nacionalista espanyola entre PP i C’s, amb la inestimable contribució de Vox. Fins que no minvi aquesta darrera, ambdues subhastes s’alimenten mútuament. De forma que res contribuiria tant a la definitiva clausura de l’etapa del procés com una treva al menys retòrica per part de la dreta espanyola.

Desgraciadament, no és el que es pot esperar dels actuals dirigents de la dreta, amb el perill addicional de que la ressonància entre les retòriques nacionalistes dels uns i dels altres arribi a posar en perill les aliances i l’estabilitat del Govern. Aquest és finalment l’objectiu d’una dreta parlamentària sense vots, sense projecte i sense capacitat per fer una oposició amb sentit d’Estat.