En contrast amb el que va passar el 1992 amb motiu del cinquè centenari del Descobriment o la Descoberta del Nou Món, quan el govern espanyol va formar part activa d’una infinitat d’actes commemoratius amb un ampli ressò mediàtic i social, la commemoració de l’inici de la conquesta de Mèxic el 1519 semblava que tenia poca rellevància més enllà del món acadèmic. Però tot va canviar radicalment quan el president mexicà López Obrador, en una recent missiva personal al rei d’Espanya i al Papa, els va exigir una disculpa pública pels abusos comesos contra els pobles indígenes de Mèxic durant la conquesta i el període colonial.

Escriptors, polítics, intel·lectuals i fins i tot nombrosos participants a les xarxes socials s’han llançat a alimentar una controvèrsia sobre l’assumpte carregada d’opinions i de condemnes. Potser convé, doncs, projectar críticament la nostra mirada cap al fet històric en si en el seu context polític i cultural, per entendre l’enorme rellevància i les conseqüències decisives que va tenir en l’ordre mundial aquest esdeveniment de primer ordre.

Colom buscava una nova via directa de navegació cap a Orient. La descoberta d’unes illes va ser en el fons una decepció, ja que ni hi havia riqueses ni els seus habitants seminus no s’assemblaven ni de bon tros a les esplèndides i populoses civilitzacions de l’Índia i la Xina. Però l’obstinació de l’Almirall en els seus tres viatges posteriors no va canviar fins a la seva mort, que, ironies de la història, va tenir lloc sense que hagués reconegut que havia descobert res de nou.

 

L’estratega Cortés

Altres autors van dissentir i van començar a considerar que allò era de veritat un Món Nou, curiós i exòtic en el seu primitivisme, però en definitiva la seva importància intrínseca a penes va canviar fins que el 1519 Hernán Cortés va dirigir una expedició de reconeixement des de Cuba cap al que ja es veia com una realitat continental propera. Tot i que era jove i no tenia experiència de comandament, aviat va desplegar una enorme capacitat de lideratge i una estratègia militar, diplomàtica i política notable.

Va unir dues tradicions ancestrals en un gresol de pobles i cultures, marcat pel mestissatge.

Cortés va entendre de seguida que els habitants de Mèxic eren rivals o dependents d’un gran senyor anomenat Moctezuma que presidia un regne enorme, ric i desenvolupat com ningú no havia vist ni imaginat fins llavors, i es va disposar a conquerir-lo per al seu rei i a evangelitzar-lo per a la seva religió.

Mitjançant un embull complex de guerres, aliances, pactes i iniciatives sorprenents, aquest procés, que va començar amb a penes cinc-cents expedicionaris i un grapat de cavalls, va culminar al cap de dos anys, el 1521, després d’haver implicat la col·laboració de nombrosos aliats indígenes, amb la conquesta d’un territori més gran i més poblat que la mateixa Espanya. La conquesta de Mèxic va ser un fet tan ràpid i inesperat com transcendental, ja que va alterar significativament el decurs de la història espanyola, europea i mundial.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

Cortés va ser a més el primer intèrpret i narrador de la conquesta, i així va inaugurar una rica tradició historiogràfica sense parangó en l’època. En les seves cinc llargues Cartas de relación a l’emperador va exposar amb detall i claredat notables la seva visió particular del món indígena, la conquesta i la futura colonització del nou país que va anomenar Nova Espanya, entitat radicalment diferent de l’entorn caribeny per la seva semblança amb Espanya tant per les condicions naturals com per l’alt nivell de civilització dels habitants.

 

Exaltació imperialista

La seva crida a la colonització continental i a l’explotació de recursos va ser la primera formulació d’una expansió ultramarina en tota regla, i va tenir un gran ressò no solament a Espanya sinó a tot Europa, on les seves Cartas van ser traduïdes i publicades. Com a conseqüència vindrien després Nova Anglaterra i la Nova Amsterdam, origen de Nova York, en una competició entre les incipients potències europees per colonitzar Amèrica segons els seus patrons i interessos nacionals.

Aquesta visió d’exaltació imperialista va adquirir forma canònica en la no menys exitosa Historia de l’humanista Francisco López de Gómara (1555), qui ja amb certa perspectiva històrica va situar Espanya com a evangelitzadora del Nou Món i va elevar Cortés a protagonista de la història i digne èmul modern dels antics Cèsar i Alexandre el Gran, la qual cosa no exclou la seva admiració pel món indígena deixant de banda la religió i els sacrificis humans rituals.

Aquesta va ser en general la imatge prevalent a l’Europa d’aleshores, que amb matisos i afegitons importants van compartir també molts altres autors, entre ells el notable soldat cronista Bernal Díaz del Castillo i l’humanista Francisco Cervantes de Salazar, espanyol instal·lat a Mèxic.

Però alhora sorgeix un corrent d’opinió radicalment contrari el màxim exponent del qual és la figura no menys extraordinària del pare dominic fra Bartolomé de las Casas, censor implacable de la conquesta de Mèxic i de tota la colonització espanyola en general, de la qual ressalta només els abusos i les crueltats dels conqueridors i els colons contra els indígenes. La seva rellevància va ser també notable, per tal com la seva crítica va ser després ben aprofitada interessadament pels països protestants com a base probatòria de l’anomenada Llegenda Negra, denúncia política no solament contra la política espanyola, sinó contra el catolicisme en general.

Un altre dominic, Francisco de Vitoria, va qüestionar en el seu destacat tractat De Indiis les bases teològiques i polítiques del dret d’un país a conquerir-ne un altre, assentant així les bases del que en el futur seria el dret internacional. Aquesta actitud crítica bé es pot considerar sense precedents i avançada al seu temps.

Però la rica tradició de les Cròniques de Mèxic coneix també altres perspectives encara més innovadores. Els frares evangelitzadors arribats a Mèxic van tenir un paper preeminent en la formació dels indígenes i també en l’estudi a consciència de les llengües i les cultures prehispàniques, entre ells el dominic fra Diego Durán, el jesuïta mestís Juan de Tovar i molt especialment els franciscans fra Toribio Motolinia i Bernardino López de Sahagún.

Aquest últim és autor de la Historia general de las cosas de la Nueva España, obra enciclopèdica monumental sobre el món asteca que estudia sense prejudicis i en profunditat les seves creences, els seus costums i les seves institucions. El llibre XII inclou a més un relat únic en el qual es narra, en llengua nàhuatl i amb plena objectivitat, la conquesta des de la perspectiva dels conquerits, allò que l’historiador mexicà Miguel López Portilla ha anomenat encertadament la visió dels vençuts.

 

Corrents historiogràfics

A tots aquests cal afegir un altre grup no menys notable, constituït per autors mestissos de les generacions següents, com Fernando de Alva Itilixóchitl, Alvarado Tezozomoc i el tlaxcalteca Diego Muñoz Camargo, els quals, en les seves obres històriques, van exposar les contradiccions i les tensions pròpies de la seva doble condició, que tractava de conjugar l’orgull del passat indígena amb el llegat espanyol sense excloure però les crítiques als abusos d’autoritats i encomenderos. La historiografia mexicana del segle XVI comprèn, doncs, un repertori ric i extremament variat d’anàlisis i perspectives sense precedents en la història universal.

Francisco de Vitoria, en el seu destacat tractat ‘De Indiis’, assenta les bases del futur dret internacional.

Amb el temps es pot dir que hi va haver historiadors que ja modernament van tendir a visions contraposades i partidistes, tendència que encara en el segle XX representen Salvador de Madariaga per un costat i Eulalia Guzmán per l’altre. Però alhora es desenvolupa a Mèxic un corrent que s’ocupa de l’anàlisi del passat amb equanimitat i sense partidismes, que culmina en l’insigne historiador mexicà Manuel Orozco y Berra. Del seu llegat n’han format part eminents estudiosos a ambdós costats de l’Atlàntic fins a l’actualitat com Edmundo O’Gorman, José Luis Martínez, John H. Elliott, Hugh Johnson, Enrique Krauze i tants d’altres. El fenomen de la conquesta de Mèxic s’ha de veure en el seu context històric, sense maniqueismes fàcils.

 

Violència i destrucció

Vist així, recordem que Espanya havia estat en gran mesura el resultat d’una invasió i una conquesta per part de l’Imperi Romà, que la sotmet però també l’acull en les seves institucions incorporant-la a la llengua i la cultura llatines, i de les conquestes visigodes i musulmanes subsegüents. Els mexiques eren, per la seva banda, un poble molt bel·licós que havia conquerit la Vall de Mèxic sotmetent diversos grups que s’hi havien establert.

Aquest procés de conquestes contínues, que configura bona part de la història universal, es repeteix amb la conquesta de Mèxic pels espanyols: és un acte que implica violència i destrucció, però que alhora crea una nova realitat històrica, la Nova Espanya, que és un gresol de pobles, cultures, productes i tecnologies caracteritzats pel mestissatge que va unir dues tradicions culturals ancestrals que s’havien desenvolupat sense tenir coneixença mútua durant segles: l’espanyola, hereva de les civilitzacions euroasiàtiques i africanes; i la mesoamericana, que comprenia un grup nombrós d’ètnies indígenes aliades o enemigues de Culua.

El costat més tràgic d’aquest encontre van ser les terribles plagues que van assolar Nova Espanya: la verola, el xarampió i la salmonel·la van delmar una població mancada d’immunitat als seus virus. L’ecosistema americà va canviar per sempre amb la introducció de la flora i la fauna del Vell Món, però el tràfic va ser en tots dos sentits: si d’Espanya van arribar els animals domèstics, la vinya, l’olivera i el blat, Mèxic, per la seva banda, va aportar a la dieta europea el blat de moro, el cacau, el tomàquet, la carabassa, el fesol, el xili, la vainilla i l’alvocat. La feliç confluència d’ambdues tradicions va propiciar una gastronomia i una artesania de singular riquesa i creativitat permanent que encara perdura.

De las Casas va ser un censor implacable de la conquesta i la seva crítica va ser després aprofitada pels protestants com a base de la Llegenda Negra.

Nova Espanya va ser també un centre de cultura amb figures intel·lectuals de la talla de Sor Juana Inés de la Cruz, revalorada avui com una icona del feminisme universal. Convertida després per la Corona en virregnat, Nova Espanya va expandir les seves fronteres incorporant pel sud i l’orient el Yucatán i Chiapas, de cultures maies, i cap al nord una enorme extensió de territori, cosa que li va permetre mantenir una estabilitat que no va tenir mai l’altre virregnat, el del Perú, sempre afligit per revoltes civils intermitents.

Fins a la pèrdua d’una part immensa del seu territori pel tractat de Guadalupe Hidalgo el 1848, quan ja Mèxic era independent, el virregnat va ser la unitat política més extensa i important de les Amèriques.

És lícit així mateix projectar la nostra mirada en mode comparatiu i contrastar la història colonial espanyola amb la d’altres pobles europeus. L’imperi anglès va forçar la seva majoria sobre els indígenes amb una política sistemàtica d’expulsió, confinament i extermini a l’Amèrica del Nord, i en països com l’Índia o Sud-àfrica, de riques cultures urbanes i alta civilització, va imposar el seu domini amb una política d’apartheid social rigorós i economia extractiva que tampoc no va conèixer mai el mestissatge ni la hibridació cultural.

El mateix es podria dir de França a Haití, l’Indoxina i el Magrib. I com han destacat el gran historiador anglès John H. Elliott i altres cal dir que no hi va haver com a Espanya veus dissidents que van denunciar els abusos i les crueltats de la metròpoli, ni lleis i polítiques oficials com les missions i les reduccions espanyoles centrades a millorar la condició general dels pobles indígenes.

Amb la independència de Mèxic a principis del segle XIX sorgeix un nou projecte de modernitat i reforma tant política com social però que curiosament no va incloure cap proposta que continués la tradició lascasiana de defensa dels indígenes. En aquella època predominava l’actitud integradora i unificadora del nou país sobre el que era específic de la condició indígena.

Aquesta actitud canvia ja ben entrat el segle XX després de la Revolució mexicana, un dels fruits ideològics de la qual és l’aparició de l’indigenisme. Es tracta d’un corrent de pensament, artístic i finalment polític, no protagonitzat pels indígenes mateixos sinó per criolls i mestissos que assumeixen una reivindicació dels seus drets i realitzen una enorme diversitat de propostes, incloent-hi l’oficialista defensada pel president Lázaro Cárdenas que defuig el tema ètnic i es concentra en la idea de progrés material per a les minories.

A aquestes s’oposen després altres propostes que defensen la individualitat específica de les ètnies per a les quals es planteja un estatus polític i social diferenciat de la majoria, com es va comprovar en la revolta zapatista recent de Chiapas a finals del segle passat, liderada pel subcomandant Marcos.

 

Populisme de López Obrador

Encara que aquest no pertany tampoc a cap ètnia indígena, altres que sí que ho són s’han constituït en associacions, moviments, etc. que fan seves les reivindicacions contra el govern central i les autoritats. Potser les paraules de López Obrador es poden interpretar més en clau de líder populista d’aquesta tradició, que parla més del passat en comptes d’oferir polítiques actives per als indígenes actuals, com de fet ha estat criticat per això.

Es tractaria, per tant, d’un cas que no representa un corrent d’opinió pública significatiu. En realitat, atès que, com indicava Benedetto Croce, qualsevol anàlisi del passat no és altra cosa que una projecció dels condicionants que dominen el present, cal dir que si hi ha un indigenisme militant en diverses formes i intensitats es deu a l’existència evident encara d’un problema d’integració dels indígenes en la societat actual; discriminació, oblit i silenci que poden i s’han de millorar.

Algunes vegades una obra artística pot tenir un efecte social immens, com l’excel·lent pel·lícula Roma d’Alfonso Cuarón, que per primer cop ha donat veu protagonista a una dona indígena en un barri de classe mitjana alta de la capital. Tant de bo hi hagi més propostes i camins que també condueixin a aquesta Roma.

La confluència de tradicions va propiciar una gastronomia i una artesania de singular riquesa i creativitat que encara perdura.

Això no és obstacle perquè en la consciència mexicana hi hagi encara un caliu d’animositat contra la conquesta. A alguns espanyols els pot semblar estrany que a Mèxic no hi hagi cap record monumental de Cortés, però això no hauria d’estranyar tant. Tampoc no hi ha a França res que s’hi assembli amb la figura de Juli César, conqueridor de la Gàl·lia, i sí, en canvi, una glorificació dels gals heroics que van resistir-se a la invasió.

El mateix es pot dir d’Espanya, on sempre s’ha exaltat, fins i tot per Cervantes, la figura de l’heroi Viriat i els numantins com a resistència extrema davant l’invasor, lliurant-se a la immolació col·lectiva abans d’acceptar el jou romà. La qual cosa no exclou, tanmateix, que aquests mateixos espanyols o francesos se sentin alhora hereus fidels del llegat romà, de la seva llengua, la seva cultura i les seves institucions. S’entén, per tant, que hi hagi una filiació emocional amb el passat gloriós del Mèxic prehispànic i amb la seva tràgica desaparició, especialment durant èpoques revolucionàries de nacionalisme exacerbat.

 

Ànima dual

Però els mateixos mexicans que alaben justament el seu llegat prehispànic exhibeixen amb orgull manifest les meravelles colonials de Guanajuato, Pátzcuaro o Taxco, que senten tan seves com les tensions i les complexitats que els proporciona aquest doble llegat, de la mateixa manera que en la consciència col·lectiva de l’Egipte actual hi conviuen el passat remot dels faraons i el llegat grecoromà posterior amb l’Islam que va reformular definitivament la seva essència cultural.

El fenomen de la conquesta de Mèxic s’ha de veure en el seu context històric, sense maniqueismes fàcils.

La commemoració de la conquesta de Mèxic no pot ni hauria de ser, doncs, causa de desacords ni hostilitats. Hi sobren els triomfalismes desfasats i les condemnes fàcils del passat, i cal insistir en la tradició historiogràfica ja assenyalada. En els últims cinquanta anys hem assistit a un interès creixent per la història i les cròniques de Mèxic, que han estat estudiades en assajos i edicions crítiques a ambdós costats de l’Atlàntic, amb participació notable, per cert, d’investigadors catalans. Aquest va ser indubtablement un fruit noble i profitós de la commemoració colombina del 1992, que va atraure també l’atenció d’intel·lectuals com Tzvetan Todorov i molts altres a aquest camp d’estudi.

Gràcies a ells el debat sobre els fets i el significat últim de la conquesta s’ha estès universalment, i s’ha enriquit amb aportacions de les òptiques més diverses, des de l’antropologia fins a la crítica literària, la filologia, l’art i la història, i d’acord amb tota mena de referències, fins i tot del postcolonialisme, els estudis culturals, el feminisme i la desconstrucció. Aquesta realitat polièdrica contribueix a una comprensió més rica i profunda de la conquesta i la colònia.

 

Octavio Paz, mestís mexicà

En dos congressos internacionals recents que van tenir lloc, respectivament, a Medellín, ciutat natal de Cortés, i a Tlaxcala, enclavament de la conquesta, investigadors d’Espanya, Mèxic i altres països van exposar anàlisis crítiques des de perspectives molt diverses sobre Cortés i el llegat colonial d’una conquesta que, com tots els fets significatius de la història, i aquest ho és en alt grau, serà sempre polèmic. Però els ponents van raonar els seus arguments i van debatre els seus punts de vista amb interès i respecte mutu. La polarització creixent de la política, a Espanya i arreu del món, que sembla envair totes les àrees de l’activitat humana, incloent-hi la intel·lectual, representa certament l’exemple contrari que cal evitar costi el que costi.

De fet, la relació actual entre Espanya i Mèxic és sense cap mena de dubte molt positiva. L’acollida receptiva que Mèxic va brindar als nombrosos intel·lectuals espanyols refugiats de la Guerra Civil va enriquir el contacte mutu. Des d’aleshores fins als nostres dies l’intercanvi cultural, econòmic i en tots els àmbits ha crescut notablement i no ha estat mai millor.

Mèxic, que organitza cada any a Guadalajara la fira del llibre més importat de l’àmbit hispanoparlant, és a més un membre destacat del món que parla i escriu la llengua castellana, potser en definitiva el llegat més important i positiu de la conquesta, ja que és la casa comuna d’una comunitat enorme i diversa l’intel·lectual més destacat de la qual en la nostra història recent és precisament el mestís mexicà Octavio Paz.

 

Traducció de Glòria Bohigas Arnau.