El 40è aniversari de la Constitució ha estat enguany objecte de commemoracions, celebracions i tot tipus d’esdeveniments institucionals arreu d’Espanya, però gairebé ha passat desapercebut a Catalunya. També ha donat lloc a nombrosos actes en el món acadèmic, alguns a l’estranger, i a moltes publicacions, però a Catalunya gairebé no ha tingut ressò. Certament, el desinterès català per l’efemèride constitucional no és nou, però el d’aquest any és sens dubte diferent. La Carta Magna compleix quatre dècades de vigència ininterrompuda sota la crisi constitucional més greu que s’ha viscut des de la transició. És la Constitució democràtica que més temps ha durat a la història d’Espanya, i la que ha donat a Catalunya l’etapa més llarga d’autonomia. Però és també la que ha estat objecte de l’atac més perillós des de Catalunya amb l’intent de secessió unilateral per part de les institucions de la Generalitat. És clar que qualsevol anàlisi feta en aquests moments sobre la Constitució de 1978 estarà tenyida per la qüestió catalana, però a l’hora de fer un balanç de la seva aplicació i traçar les perspectives de futur s’haurien de tenir en compte altres circumstàncies que concorren en aquest aniversari.

La primera afecta el significat històric del text del 1978, que avui és objecte de revisió. Fins fa poc havíem coincidit que l’actual Constitució va trencar amb alguns trets negatius de la història constitucional espanyola: la inestabilitat (8 textos en un segle), la imposició de successives normes partidistes (el «trágala»), i el predomini dels períodes conservadors (1834, 1845 i 1876) sobre els liberal-democràtics (1812, 1837, 1869, 1931). D’aquí la feblesa de la nostra cultura constitucional, que ha perdurat fins avui. La perspectiva històrica permet doncs entendre millor el valor d’una Constitució que fou per primer cop resultat d’un ampli consens social i polític, i que ha permès viure el període democràtic més llarg de la història d’Espanya.

El text del 1978 enllaçava en molts aspectes amb la breu Constitució de 1931, però sorgí en un context molt diferent al de la convulsa i radicalitzada República que acabà fatídicament amb la Guerra Civil. Aquella va néixer de la ruptura amb la Monarquia conservadora de la Restauració, mentre que la del 1978 va ser el producte final del procés de transició política que va permetre passar del règim franquista a una democràcia liberal homologable a la dels països europeus avançats. Amb la nova Carta Magna, Espanya s’incorporava al constitucionalisme europeu de la segona postguerra, i per aquesta raó contenia poques novetats ja que s’inspirava directament en moltes de les fórmules i institucions de les democràcies liberals: l’Estat social i democràtic de Dret de la Llei fonamental de Bonn, l’Estat regional de la Constitució italiana, les Monarquies parlamentàries dels països nòrdics, els drets socials de la Carta portuguesa, o les lleis orgàniques de la V República francesa. La homologació d’Espanya amb el constitucionalisme democràtic era una condició sine qua non per a la integració a la Comunitat Econòmica Europea (1986) i la incorporació al Conveni Europeu de Drets Humans (1979), signat al si del Consell d’Europa, dues institucions regides per sengles normes de Dret internacional, que tanmateix assentarien els fonaments d’un nou pluralisme constitucional. També per a Catalunya la Constitució adquiria un significat històric. La recuperació de la Generalitat provisional l’any 1977 i el retorn del president Tarradellas enllaçava amb l’autonomia republicana truncada pel règim franquista. Les forces catalanistes incidirien en el pacte constituent i tindrien una veu rellevant a l’hora de dissenyar una organització territorial que facilitaria l’accés de Catalunya a l’autonomia política i el seu reconeixement com a nacionalitat.

Constitucionalisme democràtic a Espanya, integració europea, autogovern per a Catalunya: heus aquí tres idees a l’hora de pensar en el significat de la Constitució de 1978, i tres motius per valorar-la positivament ara que compleix quatre dècades de vigència. Tanmateix, no són poques les veus que avui propugnen una revisió d’aquest significat, i ofereixen un enfocament alternatiu que qüestiona tant el procediment com el resultat del procés constituent viscut a l’Espanya de la transició. Efectivament, ja fa temps que s’ha estès una mirada negativa sobre la transició política i el consens que la va presidir, per posar l’accent en les hipoteques del franquisme, les restriccions democràtiques i els condicionants socioeconòmics, més que no pas en l’èxit que va suposar la transformació pacífica d’una dictadura de 40 anys, instaurada després d’una tràgica Guerra Civil, en una democràcia acceptada al món. La impugnació de la transició va acompanyada de la desacreditació del procés constituent sui generis, que s’hauria dut a terme per les forces i amb els instruments jurídics de la dictadura (la Llei per a la Reforma Política aprovada per les Corts franquistes), i no pas a través d’un «moment constitucional» que suposés una clara ruptura amb el règim dictatorial al qual succeí una Monarquia imposada. La desacreditació d’aquell procés porta a la desqualificació del seu resultat: l’anomenat «règim del 78», mer continuador de l’anterior. I la desqualificació del règim, al seu torn, condueix a la deslegitimació de la Constitució que el va instaurar. Aquesta és doncs una primera circumstància que concorre als quaranta anys de la Constitució: una part de la societat espanyola, i una part segurament més gran de la societat catalana, qüestiona la seva legitimitat d’origen i això comporta un primer risc per a la seva vigència.

Una segona circumstància que avui cal tenir en compte és que la percepció negativa de la Constitució no es limita al procés constituent sinó que s’estén als principis fonamentals i al disseny institucional que aquella va establir. És ben sabut que la Constitució de 1978 va haver de fer front als principals problemes que deixaven irresolts dos segles d’història constitucional espanyola, i als quals s’havia de trobar sortida després del llarg parèntesi de la dictadura de Franco. En podríem esmentar alguns. El protagonisme polític de la Monarquia, que es convertí en un obstacle real a la implantació del constitucionalisme liberal, retornava amb la seva restauració a la mort de Franco; l’intervencionisme de l’Exèrcit en la vida institucional a través d’insurreccions i pronunciaments es mantenia pel poder que havia assolit durant el règim, com es va comprovar en l’intent de cop del 1981; les conflictives relacions entre l’Església catòlica i l’Estat, sobre el que va exercir una gran influència, continuava amb els Acords amb la Santa Seu paral·lels a la Constitució; l’organització territorial, que la República havia tractat de canalitzar amb l’Estat integral, va ser substituïda pel franquisme per una estructura autoritària i centralista, repressora dels nacionalismes perifèrics que a la mort del dictador tornaven a aixecar la veu.

A totes aquestes qüestions va intentar respondre la Constitució del 78 amb una sèrie d’opcions fonamentals que definien el nou sistema polític i suposaven una ruptura amb l’Estat franquista: la definició de l’Estat com a social i democràtic de Dret, la forma de govern configurada com a Monarquia parlamentària, els principis d’unitat i autonomia per endegar una profunda descentralització de l’organització territorial, la aconfessionalitat de l’Estat, el sotmetiment de les Forces Armades al Govern, o la mateixa concepció de la Constitució com a norma suprema de l’ordenament garantida per un Tribunal Constitucional. Totes aquestes decisions varen ser resultat d’un procés de deliberació i mobilització col·lectiva d’especial intensitat, i d’un gran pacte entre els partits polítics de la transició, els agents socials, i finalment els ciutadans espanyols que hi varen donar un suport majoritari, també a Catalunya, en un referèndum celebrat amb totes les garanties. La Constitució de 1978, per la seva elaboració, el seu contingut, i la seva aplicació ha esdevingut la norma fonamental de l’Espanya democràtica àmpliament acceptada durant quatre dècades.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Tanmateix, moltes de les institucions, normes i valors que va instaurar són avui contestats per una part de les forces polítiques, l’opinió pública i la ciutadania. La Monarquia, qüestionada en el seu origen, va obtenir una notable acceptació però el desprestigi que portà a l’abdicació del rei Joan Carles I no sembla remuntar amb el seu successor. El règim parlamentari ha derivat en una pèrdua de centralitat del parlament, i darrerament en una inestabilitat governamental insòlita fins avui. Els partits polítics, principals instruments de participació, s’han convertit en màquines electorals consagrades a acaparar les institucions públiques.

Convertida en bandera, la Constitució deixa de ser un marc de coincidències acceptat per una societat plural.

Pràcticament tots els òrgans constitucionals han patit un deteriorament imparable, que afecta peces clau de l’Estat de Dret, especialment els òrgans de control, com el Tribunal Constitucional o el Poder Judicial. Els drets dels ciutadans s’han vist amenaçats o reduïts, en particular alguns drets socials que s’havien considerat irreversibles, malgrat la seva protecció internacional. I el desenvolupament de l’Estat de les autonomies ha mostrat notables disfuncions sense encarrilar satisfactòriament la qüestió nacional.

Certament, l’evolució negativa del disseny constitucional només en part es pot atribuir a la mateixa Constitució. Algunes institucions varen ser mal concebudes (el Consell General del Poder Judicial), o van seguir la inèrcia de la transició (Senat, sistema electoral, Poder Judicial), però d’altres s’han anat deteriorant per causes alienes al nou ordre constitucional, i fins i a tot al mateix sistema polític espanyol. Malauradament, la Constitució ha arribat als seus 40 anys en un moment de gran complexitat, enmig d’una conjuntura plena d’incerteses i perills, molts d’ells d’abast global. L’esclat de la crisi econòmica al 2008 ha tingut conseqüències nefastes per al benestar de moltes persones i ha generat una reacció de descontentament que es va posar de manifest en el moviment del 15-M i les seves protestes antisistema. La crisi de la democràcia representativa ha conduït a un allunyament de molts ciutadans d’uns partits ineficaços i corruptes, i ha provocat el sorgiment de nombrosos moviments socials alternatius que progressivament han arribat a les institucions. Arreu del món han aparegut forces i líders autoritaris, que utilitzen de forma populista els mecanismes constitucionals per qüestionar els seus principis i institucions: les amenaces a la democràcia ja no venen dels cops d’Estat sinó de les urnes, que porten a autèntiques regressions constitucionals. A Europa assistim a una conjunció de factors que recorden els que van conduir a la crisi del constitucionalisme dels anys trenta, acompanyada avui per la crisi de la mateixa Unió Europea. Les xarxes socials han transformat la forma de fer política i podrien amenaçar la democràcia.

Aquests i molts altres fenòmens contribueixen avui, directa o indirectament, a qüestionar la mateixa democràcia constitucional arreu del món, i es tradueix al nostre país en una deslegitimació de la Constitució de 1978, ja no pel seu origen sinó pels resultats de la seva aplicació. D’aquí que s’alcin veus reclamant directament la seva derogació i la substitució per una nova Constitució fruit d’un procés constituent que faci tabula rasa amb el règim del 78. Enfront d’aquestes propostes rupturistes, la defensa de la Constitució queda en mans dels anomenats partits «constitucionalistes», que amb la seva apropiació contribueixen contradictòriament a la seva debilitació. Convertida en bandera, la Constitució deixa de ser un marc de coincidències acceptat per una societat plural. Heus aquí una segona circumstància que concorre en aquest aniversari: el risc que la Constitució del 78 ja no pugui seguir essent la norma fonamental que regeix la vida política i social de tots els ciutadans espanyols.

Les xarxes socials han transformat la forma de fer política i podrien amenaçar la democràcia.

A les dues circumstàncies esmentades cal afegir-hi la tercera, pròpia del particular moment que es viu avui a Espanya, i que sens dubte comporta el risc més gran per a la Constitució actual, tal com dèiem al començament. L’intent de secessió unilateral a Catalunya ha generat la major crisi constitucional viscuda des lesde la transició perquè ha posat en risc ja no la vigència de la Constitució sinó la mateixa continuïtat de l’Estat fundat per aquella. El procés d’insurgència preparat i executat per les institucions de la Generalitat en concertació amb les associacions sobiranistes va fracassar, però és bo recordar el que succeí ara fa un any: durant uns dies Catalunya va viure amb unes lleis del Parlament que derogaven la Constitució, i es va proclamar una singular declaració d’independència per crear un nou Estat en forma de República. L’Estat espanyol ha desplegat, tard i malament, els mecanismes de defensa de la Constitució, inclòs l’article 155 i el Dret Penal, però és clar que cap d’ells per si sol no podrà reconduir un problema polític de tal magnitud que avui no s’hi veu cap solució «constitucional». És ben sabut que gairebé cap Constitució del món conté previsions perquè un territori pugui separar-se de l’Estat i formar-ne un de nou. Secessió i Constitució no han lligat mai des dels mateixos orígens del constitucionalisme. La Carta Magna es pot defensar del atacs antidemocràtics, però no pot impedir que una majoria de ciutadans de Catalunya s’inclinin per abandonar Espanya. I si aquesta majoria es manifesta democràticament de manera clara i constant al llarg del temps, cap Constitució podrà ignorar-ho. Aquest és el gran risc: la crisi constitucional creada pel procés català probablement no podrà ser resolta per la Constitució, al menys a curt termini, i amb el temps el procés pot portar a la seva destrucció.

Deslegitimació del poder constituent, contestació del règim del 78, atac a l’Estat constitucional: tres circumstàncies que situen en zona de risc la Constitució actual. Davant d’aquest panorama, hi ha qui proposa una ruptura constitucional i l’obertura d’un procés constituent perquè no veuen viable un reforma constitucional: no tant sols per la rigidesa dels procediments sinó per la impossibilitat d’assolir el consens polític que requereix la seva revisió. Es tracta d’una operació que generaria més fractura, inestabilitat i un resultat absolutament incert.

La proposta alternativa és el manteniment inalterat de la Constitució actual, però aquesta és també una opció arriscada. Les constitucions no poden viure molt temps sense la seva legitimació per part de les generacions vives, i per això precisament preveuen la seva pròpia reforma. En aquest punt, cal recordar que les resistències a la seva modificació podrien fer que acabés com totes les anteriors. L’alternativa és doncs ruptura o reforma. És imprescindible renovar el pacte constituent del 78 mitjançant l’obertura d’un temps de reformes constitucionals i estatutàries, començant per l’Estat autonòmic, tal com hem proposat un grup de Professors de Dret Públic de tot Espanya (Ideas para una reforma de la constitución, novembre 2017). No per a resoldre definitivament tots els problemes polítics i socials, ni tampoc la profunda crisi de Catalunya, sinó per continuar vivint algunes dècades més en una democràcia constitucional. La fragmentació política i la manca de consens no poden ser una excusa per no iniciar la reforma constitucional que, malgrat totes les seves dificultats i incerteses, és avui l’opció menys arriscada per a la continuïtat de la Constitució.