Marcos Ordóñez diu en el títol dels seus dietaris que quan s’arriba a una certa edat, la memòria tendeix a ser selectiva, recorda coses que tal vegada no van ser certes però que sí que expliquen una època i el seu context. A la Barcelona predemocràtica, a la Barcelona preolímpica, no se subvencionava la cultura. Més enllà del finançament de les grans institucions o museus, totes, o pràcticament totes les iniciatives, eren privades; sorgien d’associacions, de grups d’amics, de cercles en els quals es conreava una determinada afició —diguem-ho així—, però mai de l’erari públic. Els projectes s’emprenien en funció del desig, es realitzaven i es finançaven sobre la marxa, acumulant deutes, gairebé sempre.

Això no obstant, la creativitat d’aquella època, la de la Barcelona de la dècada dels 70, era extraordinària, tant que encara ens nodrim de moltes de les fonts que es van explorar aleshores. Aquell panorama va canviar quan la democràcia va dotar la ciutadania d’institucions que, d’una manera o una altra, van decidir ocupar-se del fet cultural, sigui per les bones raons o perquè els nous gestors de la cosa pública, és a dir, els polítics, ho consideraven com un cultiu que els podia ser d’utilitat.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.