De cop i volta i per obra d’un virus aparegut a la ciutat xinesa de Wuhan el món s’ha vist abocat a una emergència global viscuda en directe. Aquest món ha confirmat la seva malfiança en la ciència mèdica. Ha descobert els riscos d’una economia global que ha demostrat la seva vulnerabilitat. I també ha exposat les seves pors despertant un altre virus sempre latent, en aquest cas el de la xenofòbia. L’origen de l’epidèmica del Covid-19 el trobem en una seqüència d’errors, aparentment independents uns dels altres, però que junts han causat greus impactes sanitaris, psicològics, econòmics i polítics, i són uns impactes que no coneixen fronteres.

De l’origen del virus en sabem poc. Es pot pensar en dues possibilitats. O una mutació espontània en animals que són vectors habituals o bé relacionada amb algun experiment genètic en un laboratori opac. En qualsevol cas, cal cridar l’atenció i reflexionar sobre el maremàgnum ocasionat pel caprici d’un petit fragment d’una molècula d’àcid nucleic.

El segon error és més ample i consisteix en haver menystingut l’alarma inicial donada pel doctor Li Wenliang al desembre del 2019 a qui a més les autoritats sanitàries van acusar d’alarmisme. A aquest desori s’hi ha d’afegir la situació als mercats alimentaris de Wuhan, les imatges dels quals deixen astorats. Quan fa més d’un segle que coneixem la rellevància cabdal de la neteja i la higiene per a la seguretat alimentària, els aparadors de Wuhan recorden els que podien haver existit a l’Edat Mitjana. Un article a la revista científica de referència The Lancet del 30 de gener emetia la hipòtesi que els ratpenats a la venda haurien estat els vectors més probablement implicats en la transmissió del virus.

Un altre error conseqüència del segon és la dilació de les autoritats sanitàries xineses en prendre mesures per tal d’evitar el contagi, la qual cosa va portar a una ràpida difusió del virus. La reacció, tardana, ha estat la més dràstica mai endegada per controlar una malaltia infecciosa: milions de ciutadans en quarantena, restriccions en els desplaçaments, construcció vertiginosa d’hospitals i un llarg etcètera.

Això a la Xina, però el virus ha viatjat i han aparegut casos de persones infectades en molts indrets del món, sent Itàlia, l’Iran i Corea del Sud dels més afectats, però també Catalunya i altres indrets d’Espanya. Amb aquesta facilitat viatgera el Covid-19 ha estès l’alarma en una societat com la nostra tan pròspera com alhora espantadissa davant d’un futur incert.

La sobrecàrrega repetitiva de missatges difosos per uns mitjans irresponsables té la capacitat de generar l’alarma que creix en la feblesa d’aquesta societat que té poca capacitat per destriar els missatges infundats del que és una informació veritable, que està més disposada a viure amb pors que a fer ús del pensament racional, malgrat que tant l’Organització Mundial de la Salut (OMS) com els governs dels països més afectats han intentat evitar alarmismes i han pres les mesures més raonables per a la protecció dels seus ciutadans amb l’objectiu prioritari de restaurar la salut pública.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

Dels molts efectes d’aquesta crisi, els econòmics i comercials poden ser de llarga durada. La suspensió del Mobile World Congress que s’havia de fer a Barcelona va ser un primer senyal. La Xina és el gran fabricant i comerciant mundial. El Covid-19 ha fet tancar fàbriques allà i de retruc, en aquest món interconnectat, ha afectat la producció de molts altres països en sectors com el tèxtil, l’automòbil o la tecnologia. Les borses també hi han dit la seva reaccionant a la baixa. La mobilitat de béns i persones n’és doncs una altra de les víctimes amb efectes negatius en el turisme, el transport i el consum.

La crisi ha arribat també en un moment de reordenació del poder internacional i enmig d’una dura guerra tecnològico-empresarial entre els Estats Units i la Xina. Només cal recordar que el 2003, quan hi va haver la crisi sanitària del SARS també a aquell país i no hi havia l’efecte multiplicador de les xarxes socials, el seu PIB era el 4% del mundial. Avui representa el 18%.

S’ha dit que el coronavirus pot ser el Txernòbil xinès, el factor inesperat que empenyi a l’obertura política del règim d’autoritarisme tecnocràtic que ara comanda Xi Jinping. Però si el règim no va saber aturar l’expansió del virus en els seus inicis, sí que l’ha controlat aconseguint la reducció del número d’infectats, mentre altres països sense aquella capacitat de control els hi costa molt més deturar la seva expansió.

D’això no se’n poden treure conclusions accelerades o errònies. La crisi sanitària pot ser vista com un test d’estrès per a les democràcies i sens dubte ho és, però la informació veraç, el combat contra els alarmismes, el fre a la manipulació amb objectius polítics i la coordinació europea són les eines que han d’acompanyar la difícil feina sanitària en una crisi d’abast global com ho és la del Covid-19.