Les expectatives han mobilitzat els electors, però els resultats, afortunadament, no les han confirmat. L’ascens alarmant de l’extrema dreta, del nacionalisme i del populisme bé que s’ha produït, però menys del que s’esperava. La participació ha augmentat, per primer cop en tota la història de les eleccions al Parlament Europeu, i així ha quedat també desmentit el tòpic del desinterès. Quan s’hi juguen qüestions importants, com era el cas, la gent va a votar, i en aquesta ocasió hi ha anat un 7 % més que l’any 2014, trencant la tendència cada cop més a la baixa iniciada ja en les segones eleccions. Europa és ben viva i la seva democràcia també.

Han estat uns comicis transformadors, que ens han deixat un paisatge nou, però no tenien un caràcter existencial, tal com s’havia temut, en el qual s’hi jugués el futur mateix de la Unió Europea, tot i que els ciutadans han anat en major nombre a les urnes perquè, potser per primer cop, existeix consciència de la precarietat de les institucions democràtiques i també de les europees. La consciència de la finitud és molt important de cara a la responsabilització dels ciutadans. Paul Valéry ho va captar molt bé en acabar la primera gran guerra, quan va assenyalar que ara sabem que les civilitzacions són mortals.

Preocupats per la desafecció política, potser ara entrem en una etapa d’una mica més d’apreci per la democràcia i les seves institucions. El Brexit ha estat un dels elements de l’alarma. Se’n va un dels grans i som un club del qual hi ha qui vol marxar, després de molts anys en què només hi havia candidats a ingressar-hi. L’altre element ha estat la cultura de la detestació cultivada des dels extrems, amb capacitat per donar abundosos fruits electorals. Així ha estat per a l’extrema dreta xenòfoba i antieuropeista, que ha tret prou bons resultats, encara que insuficients per pesar políticament a les institucions de Brusel·les. No ha estat el cas per a l’extrema esquerra, debilitada i gairebé irrellevant, com si el cicle d’ascens començat amb la gran recessió ja s’hagués esgotat.

De la polarització en queda un mapa encara preocupant. Sobretot, per la Itàlia del gran vencedor, Matteo Salvini, encarat a encapçalar directament el govern. També per la Hongria de Viktor Orbán i la Polònia del PiS (Partit de la Llei i la Justícia), enrocades en el seu extremisme hostil a la immigració, però sense capacitat d’acció europea. I no diguem ja per la força d’Alternative für Deutschland a l’Alemanya de Merkel, especialment als länder orientals, i del Rassemblement National de Marine le Pen, vencedor sobre La République en Marche d’Emmanuel Macron.

Tots plegats no arriben al 30 per cent dels eurodiputats que es temia i que podia conduir a la paralització de molts debats i processos de decisió parlamentària. La seva veu serà més potent, però també serà més caòtica. No hi ha manera que tot aquest guirigall extremista aconsegueixi posar-se d’acord en qüestions centrals, com les relacions amb Rússia i amb els Estats Units, l’Estat de benestar, la intervenció de l’Estat a l’economia o la defensa europea. El perill més directe sobre la democràcia és la seva capacitat de controlar l’agenda política i, encara més, la seva incorporació honorable en aliances de govern amb els populars. També això serà més difícil ara, no tan sols pels resultats insuficients, sinó sobretot per la desfeta electoral i política patida a Àustria, on un cas de corrupció a pocs dies de les eleccions ha destruït la coalició que molts volien copiar entre el conservador Sebastian Kurtz com a canceller i l’ultradretà Partit de la Llibertat de Heinz-Christian Strache.

Del terratrèmol electoral en surt també una Europa més verda i més liberal. Els dos partits que han governat durant tota la història les principals Institucions hauran de comptar a partir d’ara amb les dues forces emergents, totes dues molt sintonitzades amb l’electorat més jove. Un dels qui més ha contribuït al canvi ha estat el president francès Emmanuel Macron, tot i que els resultats electorals del seu partit són ambivalents. Dolents a casa, atès que Marine le Pen l’ha superat en vots i escons, però bons a Europa, on ha aconseguit fer-se amb el centre polític i esdevenir fins i tot el líder de la força frontissa entre els conservadors i els socialdemòcrates, una forma de traslladar el seu projecte francès al conjunt de la Unió.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

Els verds s’han convertit en el segon partit a Alemanya, on han superat la socialdemocràcia, i el tercer a França, per damunt dels dos grans partits tradicionals, la dreta clàssica de Les Républicains i el Partit Socialista. La crisi de totes aquests formacions deixarà ferits i morts entre els seus dirigents a banda i banda del Rhin. La gran coalició de Berlin surt molt debilitada de l’envestida i no està clar què pot passar si es trenca. És una passa més en la sortida de Merkel, encara que el relleu ja preparat, la nova presidenta de la CDU Annegret Kramp-Karrenbauer, no està funcionant com s’esperava.

L’última ironia de les eleccions europees és la victòria del partit del Brexit de Nigel Farage, vencedor de llarg en unes eleccions indesitjades i inesperades, acompanyada de la sortida de Theresa May. I l’autèntica sorpresa és la centralitat sobtada del socialisme espanyol, convertit en el primer grup de l’esquerra al Parlament Europeu, i de Pedro Sánchez, amb una capacitat d’aliances i de negociació com no havia tingut ningú a Espanya des del temps de Felipe González i unes expectatives que no mereixen ser decebudes.