Ho explica Carme Riera (Palma de Mallorca, 1948) a la nota que tanca Dins el darrer blau, una novel·la multipremiada, unànimament elogiada per la crítica i els lectors i reeditada ara a Edicions 62, amb un postfaci de Manuel Forcano, per celebrar el 25è aniversari de la seva publicació: els fets històrics que s’hi narren van succeir a Ciutat de Mallorca entre el 1688 i el 1691, quan un grup de jueus conversos van embarcar-se rumb a Liorna, a la Toscana, amb l’objectiu d’escapar dels processos inquisitorials que se’ls podia obrir a conseqüència de les delacions d’un traïdor.

Els fugitius, però, van haver de sofrir una doble mala sort: no van poder salpar perquè les condicions meteorològiques eren adverses i una ronda d’agutzils els van capturar per l’avalot que va ocasionar la parenta boja d’una de les famílies que havien de partir. Els implicats en la fuga frustrada van ser empresonats a la Casa Negra, el palau de la Inquisició, se’ls va confiscar els béns, i les causes obertes no es van tancar fins tres anys després, amb el resultat que trenta-set persones van ser condemnades a la foguera en quatre Actes de Fe.

A la mateixa nota l’autora explica que, a partir de la base històrica, manipula alguns aspectes cronològics per fer més compacta i intensa l’acció, que ha introduït la presència d’una sèrie de personatges creats per la seva imaginació, i que ha canviat «noms, cognoms i malnoms a posta per remarcar que el meu llibre no és d’història, sinó de ficció». I afegeix una observació cabdal per gaudir Dins el darrer blau en tota la seva plenitud: «En els dominis de la història cap material no pot ser manipulable; en el de la novel·la, per molt històrica que sigui, mentre es mantingui la versemblança, la veritat de cohesió, tot és vàlid i es legitima, en conseqüència».

Subscriu-te per veure el contingut complet. Accedeix si ja ets subscriptor.
Subscriure