Ho explica Carme Riera (Palma de Mallorca, 1948) a la nota que tanca Dins el darrer blau, una novel·la multipremiada, unànimament elogiada per la crítica i els lectors i reeditada ara a Edicions 62, amb un postfaci de Manuel Forcano, per celebrar el 25è aniversari de la seva publicació: els fets històrics que s’hi narren van succeir a Ciutat de Mallorca entre el 1688 i el 1691, quan un grup de jueus conversos van embarcar-se rumb a Liorna, a la Toscana, amb l’objectiu d’escapar dels processos inquisitorials que se’ls podia obrir a conseqüència de les delacions d’un traïdor.

Els fugitius, però, van haver de sofrir una doble mala sort: no van poder salpar perquè les condicions meteorològiques eren adverses i una ronda d’agutzils els van capturar per l’avalot que va ocasionar la parenta boja d’una de les famílies que havien de partir. Els implicats en la fuga frustrada van ser empresonats a la Casa Negra, el palau de la Inquisició, se’ls va confiscar els béns, i les causes obertes no es van tancar fins tres anys després, amb el resultat que trenta-set persones van ser condemnades a la foguera en quatre Actes de Fe.

A la mateixa nota l’autora explica que, a partir de la base històrica, manipula alguns aspectes cronològics per fer més compacta i intensa l’acció, que ha introduït la presència d’una sèrie de personatges creats per la seva imaginació, i que ha canviat «noms, cognoms i malnoms a posta per remarcar que el meu llibre no és d’història, sinó de ficció». I afegeix una observació cabdal per gaudir Dins el darrer blau en tota la seva plenitud: «En els dominis de la història cap material no pot ser manipulable; en el de la novel·la, per molt històrica que sigui, mentre es mantingui la versemblança, la veritat de cohesió, tot és vàlid i es legitima, en conseqüència».

Domina la reconstrucció històrica, els usos amorosos, costums civils, militars i eclesiàstics de la Mallorca del segle XVII.

És cert, doncs, que pot haver-hi qui s’enfronti a Dins el darrer blau amb la voluntat d’assistir a una lliçó d’Història, de documentar-se, per exemple, sobre la pompa, l’egoisme i la solemnitat de l’aristocràcia local; o d’il·lustrar-se sobre els mecanismes de la Santa Inquisició i la manera d’operar del poder eclesiàstic, cobdiciós i materialista; o conèixer fidedignament la persecució dels jueus mallorquins –no exempts dels set pecats capitals— que van decidir convertir-se al cristianisme i que, en seguir regentant les seves botigues i els seus negocis de sempre al mateix barri i amb els mateixos costums heretats, van cometre un error de càlcul colossal; o d’informar-se, en fi, sobre les relacions socialment pernicioses i tràgiques que es van anar covant entre els tres actors.

Els partidaris d’aquesta opció de lectura no en sortiran decebuts perquè Carme Riera domina amb mà poderosa la reconstrucció històrica, els usos amorosos i els costums civils, militars i eclesiàstics de la Mallorca a finals del segle XVII: descriu amb fermesa precisa la vestimenta de la gent, el que es menjava, com es feien les compres i les vendes, la gestió dels negocis, quins eren els protocols que havia de seguir un virrei que viatgés a les Corts de Madrid, la vida quotidiana, el benestar de les classes poderoses i les revoltes de les menys afavorides.

A Dins el darrer blau la Història en majúscula i la història anònima es belluguen sense cessar, i el lector ingenu fins i tot pot creure que és veritat el que afirma Manuel Forcano en el postfaci, que està llegint «un monument de record i perdó a les víctimes innocents d’una discriminació històrica avui dia vergonyosa i injustificable, la que ha patit durant segles a l’illa el col·lectiu xueta».

PUBLICITAT

Renfe. Solo nos falta hacer la fotosíntesis para ser más ecológicos. Transporte sostenible.

 

Marqueses, matalassers i rabins

Però més enllà de trobar-se davant d’una novel·la sustentada per unes circumstàncies històriques inqüestionables, més enllà de voler buscar-hi un al·legat a posteriori contra la xenofòbia, Dins el darrer blau també satisfarà el lector que li plagui centrar-se en assumptes més literaris. La trentena de personatges que la protagonitzen —¿o potser s’hauria de dir que el verdader protagonista és la Ciutat de Mallorca?— insinuen una multitud, una humanitat que lluita –sovint vanament— per tenir èxit en l’escala social on estan, per enriquir-se, per assolir alguna mena de felicitat, o, simplement, per sobreviure en el cor d’una ciutat que s’assembla molt a una gran presó que es mostra indiferent o cruel per a tothom.

A Dins el darrer blau hi ha mercaders, matalassers i sastres, marqueses i mestresses de bordell, jesuïtes i capitans corsaris, cònsols i rabins, i tots passen i se’n van i tornen com si habitessin en un immens calidoscopi que ofereix al lector la fermentació de la vida en un lloc i una època perfectament delimitada. Carme Riera se centra en la superfície del real —ha escrit una novel·la d’aventures químicament pura—, i el lector contempla l’escenari i els moviments dels personatges –de tant en tant, en coneix la intimitat dels seus pensaments, les fantasies, els somnis i les visions—, però el triomf de Dins el darrer blau no prové tant pel testimoni que proporciona sobre el món de la realitat com, per exemple, pel vigor dels seus personatges, com ara la figura del patriarca dels criptojueus, una mena d’heroi tràgic, que porta els seus acòlits a la destrucció, i que se sent abandonat pel seu déu de la mateixa manera que se sap rebutjat pel dels cristians. O per la subtilesa de les anècdotes, especialment les que constitueixen el gruix de la primera part de la novel·la, una descripció magistral de la vida quotidiana al call, a l’església i a la cort on se sent la remor de la història que es va fent als carrers de la ciutat. O per la saviesa de la seva construcció, d’una enorme eficàcia en l’episodi de l’intent de fugida i el seu immediat fracàs. De totes maneres, cap d’aquests encerts seria possible si no fos perquè Carme Riera manté la finesa de la seva prosa ben allunyada de qualsevol vel·leïtat arcaïtzant.

L’obra es manté tan intensa i sumptuosa com el dia de l’any 1994 que va guanyar el premi Josep Pla.

Novel·la històrica, novel·la d’aventures, de proeses i d’efectivismes episòdics construïts amb rigor i disciplina, Dins el darrer blau és també una novel·la sobre la literatura mateixa. Com passa en El Quijote, a Dins el darrer blau no són pocs els personatges que llegeixen, escriuen o intenten escriure –ja siguin cròniques locals, vides de sants o de pecadors—, o que confessen els mecanismes tècnics ocults rere els seus versos o la seva prosa, o que volen comportar-se d’acord amb les heroïcitats de les aventures que escolten al mariners, com si, desperts del somni de la ficció, pogués succeir «tot una altra vegada», o que estan disposats a invertir el seu temps escoltant les facècies que es narren i a debatre al voltant de la seva veracitat.

«Aquell jardí tancat de parets no ocupà en somnis un espai determinat en una ciutat determinada fins que el capità Harts no va acabar d’explicar la seva història», es pot llegir al començament de Dins el darrer blau, quan un noi de bona fe espera que se li compleixin les expectatives que ha gosat somiar: és el mateix que pensa el lector d’avui quan Carme Riera acaba de narrar la seva història i comprova que, vint-i-cinc anys després, Dins el darrer blau es manté tan intensa i sumptuosa com el dia de l’any 1994 que va guanyar el premi Josep Pla.

 


Carme Riera. Dins el Darrer Blau, Barcelona: Edicions 62, 2019