La sanitat que volem per d’aquí a 30 anys l’hem de començar a construir ara. No sabem quines seran exactament les necessitats, però sí que sabem que l’acceleració del progrés tecnològic exigeix crear estructures capaces d’adaptar-se a un món en constant transformació. La medicina que ve exigirà una profunda remodelació dels actuals serveis. La sinergia entre genètica, intel·ligència artificial, alta computació i bioenginyeria conduirà les dues properes dècades a una revolució sense precedents, i el gran desafiament serà garantir que aquests progressos arribin a tothom.

Anem cap a una medicina personalitzada basada en un coneixement més precís de la genètica i això incrementarà, almenys en una primer fase, els costos dels tractaments. Els avenços en medicina regenerativa i la bioenginyeria permetran crear òrgans i teixits de reemplaçament a partir del material biològic del malalt, la qual cosa evitarà el problema del rebuig però exigirà importants inversions en utillatge i instal·lacions. D’altra banda, la medicina predictiva permetrà detectar riscos o predisposicions genètiques abans que apareguin els símptomes de malalties que caldrà controlar i en alguns casos tractar anticipadament. Tots aquests avenços afegiran complexitat assistencial i costos que posaran a prova les estructures sanitàries.

La cultura del consumisme fa que cada cop hi hagi més pacients impacients que ho volen tot del sistema i no admeten la frustració.

En el nostre cas, l’existència d’un sistema públic universal i gratuït és el millor instrument per fer front al que de ben segur serà un dels factors de desigualtat més importants al món. Però perquè pugui jugar aquest rol és molt important preservar-lo políticament i enfortir-lo econòmicament. La primera qüestió que caldrà plantejar és com incorporar-hi els nous avenços. Caldrà buscar mecanismes perquè el preu dels nous tractaments no depengui dels laboratoris o de les empreses de biotecnologia, com passa ara amb els nous fàrmacs. En moltes de les noves teràpies introduïdes al sistema públic en les darrers anys, com certes dianes moleculars contra el càncer o el nou tractament contra l’hepatitis C, els laboratoris han fixat uns preus tan desorbitats que les administracions sanitàries han tingut grans dificultats per a incorporar-los.

A més d’incorporar els avenços tecnològics, el sistema sanitari català haurà d’afrontar les conseqüències de l’envelliment de la població i adaptar la seva organització, ara molt centrada en l’atenció hospitalària a pacients greus, al nou perfil emergent: la d’un malalt crònic afectat per múltiples patologies, cap de les quals mortal, però amb necessitat de control i seguiment continuats. Per atendre aquest tipus de pacient caldrà destinar molts més recursos a l’assistència primària. Cal tenir en compte, a més, que grans èxits de la medicina, com ara la millora de la supervivència en càncer o el rescat de neonats molt prematurs, impliquen la necessitat d’un control mèdic perllongat, de vegades per a tota la vida.

Si som capaços de mantenir l’actual nivell de qualitat assistencial i de vida, cap al 2030 serem la societat amb l’esperança del vida més alta del món. Viure més no és una catàstrofe, com de vegades es vol fer veure. Només cal saber com aprofitar els anys de vida que ja hem guanyat, la major part amb bona salut. A més longevitat, però, més risc de patir càncer i malalties degeneratives associades a l’edat, com les demències. Ja ara, una de cada vuit persones de més de 65 anys pateix alzheimer i aquesta proporció creixerà. Això planteja un altre repte: superar l’actual línia divisòria entre assistència sanitària i social. En el futur immediat, ambdós sistemes hauran de treballar d’una manera molt més integrada, la qual cosa requerirà també fortes inversions en infraestructures i personal.

 

Equitat

Un aspecte fonamental del dret a la salut és l’equitat. Les bases de l’actual estructura sanitària es van definir a partir dels anys 80 amb els successius mapes sanitaris, on es van establir les necessitats de cada territori. Llavors es va considerar prioritari garantir l’equitat d’accés a tota la població. Això volia dir dotar de serveis suficients i equiparables a tot el territori. Que tothom tingués a prop un hospital i serveis bàsics d’assistència. Així es va desenvolupar l’actual xarxa d’hospitals comarcals i hospitals terciaris de referència. Però un cop construïda aquesta malla i garantida, en general, l’equitat d’accés, cal fer un pas més. Cal garantir també l’equitat de resultats. És a dir, que tothom tingui les mateixes oportunitats de curació davant d’un procés greu; que qualsevol pacient, independentment d’allà on visqui, pugui beneficiar-se tant de les noves tecnologies i teràpies com d’un nivell d’expertesa professional que n’asseguri la millor aplicació.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

El nivell d’expertesa serà un factor cada cop més determinant. Les noves aplicacions mèdiques seran d’una gran complexitat i exigiran el concurs de diferents especialistes molt ben formats i entrenats. És sabut que ja ara els equips que més operen o més casos veuen d’una determinada patologia assoleixen millors resultats que els que tenen menys activitat o són més generalistes. Caldrà doncs revisar les actuals estructures i relacions. La nova medicina requerirà, probablement, molta més mobilitat. Unes vegades haurà de ser el pacient qui viatgi al centre d’alta tecnologia, altres haurà de ser l’especialista d’aquest centre qui es desplaci als hospitals més petits per fer un seguiment dels malalts. El mateix criteri val pel que fa a la relació entre els serveis especialitzats dels hospitals i els centres d’assistència primària.

La major part de les inversions i els recursos es concentren en l’àrea de Barcelona. A les zones urbanes més poblades hi ha ara 14,5 professionals sanitaris per cada 1.000 habitants, mentre que a les menys poblades només n’hi ha 5,5. Per revertir aquesta greu desigualtat s’hauran de desplaçar recursos cap als territoris menys poblats. La telemedicina pot contribuir a pal·liar la manca d’atractiu que per a molts professionals té ara exercir lluny dels grans centres urbans, però a més d’incentius professionals, com una relació més fluida amb els centres d’alta tecnologia de referència, caldrà preveure també incentius de caire econòmic.

Un altre dels grans reptes del sistema sanitari serà gestionar les altes expectatives dels pacients. El model paternalista ha quedat superat. El prototip de pacient ja no és aquell malalt submís i acrític que es mira el metge com un déu. Avui, els pacients són més cultes, estan molt més informats (de vegades mal informats). La cultura del consumisme individualista fa que cada cop hi hagi més pacients impacients que ho volen tot del sistema sanitari i no admeten la frustració, ignorant que la millor medicina acaba fracassant perquè tots acabarem morint. La gestió cultural d’aquestes expectatives exigirà un gran esforç per part dels professionals.

En la societat de la transparència cal preveure a més que la ciutadania serà més exigent i demanarà, per exemple, informació sobre els resultats dels diferents serveis. Encara que les mesures de transparència puguin resultar enutjoses per als professionals i puguin tenir de vegades efectes adversos, la publicació de resultats mèdics amb paràmetres objectius i comprovables serà una exigència ben aviat. És millor, per tant, avançar-se i enfocar aquesta demanda com una oportunitat per millorar la qualitat assistencial i prevenir les disfuncions organitzatives.