Una de les tantes coses bones que té l’òpera és la de ser un espectacle capaç de generar polèmica. L’estrena al Liceu de Les pêcheurs de perles, de Georges Bizet, n’ha provocat una degut a la posada en escena de Lotte de Beer que ha traslladat el conte oriental original a un reality show dels nostres temps televisius. Els més crítics han considerat que era una caiguda en una insuportable i indigna vulgaritat, poc adient a l’art considerat excels del gènere.

La seva estrena va ser rebuda per un públic dividit entre la esbroncada i els aplaudiments, però ni la una ni els altres eren massa convincents. Certament, aquesta producció no passarà a la història, però cal reconèixer l’enginy de qui la firma a l’hora de donar vida a un llibret que avui –de fet ahir tampoc– no es pot agafar per enlloc. Aquest però, tot i ser el més aparent, no va ser el gran problema el dia de l’estrena. Ho era en canvi la poca qualitat musical general.

Bizet va escriure Les pêcheurs quan tenia 25 anys acabats de fer. Ja havia fet algunes òperes tot i que breus, d’un acte. L’encàrrec li va arribar del director del Theatre Lyric de Paris obligat per una subvenció que rebia del Govern a donar espai a un jove estudiant que hagués estat becat a l’Acadèmia de França, a Roma. Desconeixent la vàlua del jove compositor els llibretistes Michel Carré i Eugène Cormon no s’hi van escarrassar gens ni mica i li van escriure un llibret per sortir del pas.

La trama es molt senzilla. L’acció transcorre a l’illa de Ceilan (avui Sri Lanka), en un poble de pescadors de perles. És una òpera de quatre personatges. Tres són els segments d’un triangle amorós i un quart vetlla per l’ordre i la moral. Dos pescadors, Nadir i Zurga, que en la seva joventut han jurat que l’amor de cap dona no trencaria mai la seva amistat estimen secretament Léïla. Però si això ja és un drama, resulta que la noia és sacerdotessa i ha fet vot de castedat! Nadir i Léïla es retroben. La serventa del déu Brahma trenca el seu vot. I el noi, el jurament fet amb l’amic.

En descobrir-ho, Zurga els maleeix i demana la seva mort, però a última hora s’adona que anys enrere Léïla li havia salvat la vida. Es penedeix i els salva fent, però, una gran barbaritat, la de calar foc al poble de pescadors. El sacerdot Nourabad diu que Zurga ha de morir a la foguera per haver deixat escapar als enamorats.

 

‘Les pêcheurs de perles’ de Bizet © A. Bofill

 

Els llibretistes, retratats

Bizet va crear una música brillant, expressiva i colorista, amb sons orientals, però també amb alguna incongruència com en el cas de les imprecacions a la divinitat hindú Brahma aprofitant compassos d’un Te deum catòlic. La partitura va ser tan superior al que li havien escrit els llibretistes que aquests van reconèixer que d’haver conegut la gran qualitat de la música de Bizet s’hi haurien esmerçat més.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

I aquí rau el problema. La música aguanta i el llibret, no. Per això és una òpera poc representada (la darrera vegada al Liceu va ser el 1964 amb Alfredo Kraus). En canvi, tots els grans tenors començant per Enrico Caruso, Miguel Fleta, Giuseppe Di Stefano, Jussi Björling, el mateix Kraus, Plácido Domingo o Roberto Alagna han incorporat al seu repertori de concert l’ària de Nadir Je crois entendre encore. I també hi ha barítons que no han resistit la temptació de cantar fragments sols o el duet Au fond du temple saint amb tenor.

Un gran teatre amb un gran pressupost com és el Metropolitan de Nova York, per exemple, pot fer uns Pêcheurs i sortir-ne molt airós amb una aposta escènica de superluxe, tot lluentor, altament esteticista, amb impactants imatges aparentment subaquàtiques, i amb una orquestra, un cor i uns cantants també de superluxe. Malauradament, aquest no és el cas del Liceu. El teatre de La Rambla ha anat a buscar una producció que De Beer va fer pel vienès Theater an der Wien el 2014, un teatre amb un escenari força més petit que el de Barcelona.

Convertir aquesta òpera en un reality show, en una mena de Superviventes,  com ha fet la directora d’escena, és una opció que no desentona amb la migradesa del llibret, permet un joc escènic i situa l’espectador davant d’una crítica d’una societat escàpola com és la nostra, capaç d’inventar una falsa realitat. No oblidem que l’orientalisme de la que beu aquesta òpera també era una manera de defugir de la realitat mitjançant una sèrie de tòpics caient fins i tot en el decadentisme.

 

‘Les pêcheurs de perles’ de Bizet © A. Bofill

 

Tot és millorable

Dit això, la posada en escena té de tot, idees plenes d’enginy i alguna de penosa com el vídeo d’una enquesta feta a la Boqueria sobre els protagonistes del reality show a la que respon personal del propi Liceu. Els detallisme de la posada en escena va contra la visió de conjunt. Certament, a aquests Pêcheurs els hi falta poesia i emoció, però aquí cal parlar de la interpretació musical. Al director Yves Abel li costava arrancar una orquestra que anava al ralentí sense trametre el colorisme i l’exuberància de la partitura. El cor, convertit en els telespectadors del xou televisiu, està situat al fons de l’escenari en uns habitacles com els de la cèlebre 13 rue del Percebe, i això fa difícil que s’escoltin entre ells, però l’escàs volum i masses entrades poc clares reflectien també l’estat d’aquesta formació estable per a la que ja hi ha convocades audicions per cobrir les places vacants.

Pel que fa als solistes, la decepció també va ser gran. El tenor John Osborn, una de les veus que millor coneix el repertori francès (al Liceu va ser Benvenuto Cellini, de Berlioz) va oferir com a Nadir una interpretació molt per sota la seva capacitat. No va aconseguir emocionar amb la cèlebre Je crois entendre encore i això és una veritable llàstima. El baríton Michael Adams va ser un Zurga molt desafinat. La soprano Ekaterina Bakanova com Léïla va anar millorant des d’un inici tirant a fluix. Fernando Radó, que era un Nourabad convertit en el presentador televisiu, va demostrar millors dots escèniques que vocals.

Per sort, aquests Les pêcheurs de perles té dos repartiments i diverses funcions, de manera que musicalment tot pot millorar.

L’estrena es va fer el 13 de maig.