Deixin-me parlar, d’entrada, de premis. Deixin-me dir-los que cada any, quan arriben aquestes dates, el món del cinema es torna boig. Per romandre en el nostre entorn més immediat, i per limitar-nos només a uns quants, primer arriben els Globus d’Or, després els Feroz i els Forqué i després els Gaudí, per acabar amb els Goya i els Oscar, que són una mena de traca final d’aquesta curiosa mascletà. Els espectadors s’amunteguen a les sales per veure les pel·lícules nominades, en un deliri col·lectiu que no es tornarà a repetir —ai!— en tot el que queda d’any.

Els diaris omplen les pàgines de cultura, o d’espectacles, amb travesses i informacions minucioses. I fins i tot els crítics ens escalfem el cap intentant endevinar per què aquesta sí i aquella no, quin és el motiu pel qual Clint Eastwood s’ha quedat sense nominacions mentre que Tarantino arrasa. Per la meva banda, ja fa temps que vaig arribar a una conclusió: els premis no m’importen gens ni mica. I, tanmateix, és inevitable, com els deia, parlar-ne, perquè sempre hi ha sorpreses: amb prou feines ens descobreixen obres mestres ocultes però, en compensació, ens proporcionen material per pensar per on van les coses. I és ara quan podríem començar a parlar de Sam Mendes i Taika Waititi, les pel·lícules dels quals, 1917 i Jojo Rabbit, s’han erigit —diuen— en les grans revelacions de 2020 amb una irrupció inesperada en aquest univers de guardons sense fi.

Comencem pel primer, l’esmunyedís Mendes, ja que 1917 sembla que és el producte cinematogràfic «premiable» per excel·lència d’aquest any. Quina és la seva principal basa, la que ha aconseguit que acadèmics de tota mena s’hagin enamorat, a hores d’ara, d’una altra pel·lícula més sobre la Primera Guerra Mundial? Fins i tot un sector determinat de la crítica ho avala: 1917 està filmada en un sol pla, il·lustra la peripècia de dos soldats britànics al front francès amb una càmera que els segueix pertot arreu en temps real.

El pla seqüència ideat per Mendes semblaria un ardit per dissimular la superficialitat dramàtica de la pel·lícula.

Però això és un mèrit en si mateix? Si m’ho pregunten, els diré que a mi aquest pla seqüència ideat per Mendes em sembla més un ardit per dissimular la superficialitat dramàtica de la pel·lícula que altra cosa. Ens hipnotitza la proesa de la càmera i oblidem així que som davant d’un discurs antimilitarista ambigu —tan ambigu que de vegades sembla més aviat una exaltació del Brexit— que ja era vell quan King Vidor va dirigir El gran combate (1928) o Stanley Kubrick va fer Camins de glòria (1957), per citar només dues obres mestres sobre el mateix conflicte bèl·lic.

1917 no deixa de ser cinema-espectacle, una experiència «immersiva» que no està tan lluny d’algunes de les pel·lícules d’acció trepidant que han omplert les cartelleres en aquestes dues últimes dècades. No seré jo qui carregui contra aquest tipus de cinema, però no veig tampoc que aquest pla interminable que dóna forma al film de Mendes sigui molt diferent de qualsevol efecte especial d’una pel·lícula de superherois.

 

Fotograma de Jojo Rabbit de Taika Waititi

Fotograma de Jojo Rabbit de Taika Waititi

 

L’efecte és el concepte

Una cosa semblant passa amb Jojo Rabbit, per bé que en aquest cas no hi hagi faramalla tècnica. Aquí l’efecte és el concepte, un tret d’altra banda molt propi de la nostra postmodernitat sinuosa, ja que el tema de Jojo Rabbit és el nazisme i la seva capacitat de seducció, però vist en format de comèdia. Tampoc no és res de nou —si recordem clàssics com El gran dictador (1941), de Charles Chaplin, o Ser o no ser (1942), d’Ernst Lubitsch—, i tanmateix cal reconèixer que Waititi ho aborda amb habilitat seductora, amb un to innocent i ingenu, amb una posada en escena plana i naïf que fa pensar en una barreja entre el cinema de Wes Anderson i un conte infantil il·lustrat.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

Els problemes arriben quan es fa evident que aquesta presa de postura estètica és l’única elecció real que duu a terme la pel·lícula i, per tant, que la responsabilitat que assumeix sobre aquest punt arrossega qualsevol altra qüestió, incloent-hi la que hauria d’afectar un tema tan delicat com la immoralitat del nazisme. Ja no és que Waititi no sigui Hannah Arendt, sinó que aquesta presa de consciència d’un nen alemany captat per les joventuts hitlerianes en plena Segona Guerra Mundial, que copsa l’esglaiadora realitat gràcies a una adolescent jueva oculta a casa seva en la més pura tradició d’Anna Frank, quedi reduïda a la mínima expressió per una cataracta de gags que culmina en una ocurrència significativa: el mateix Waititi interpreta un Hitler imaginari, l’amic invisible del noi, i acapara amb això bona part de l’atenció.

Mentre que 1917 es resumeix en un pla seqüència, Jojo Rabbit redueix el nazisme a un univers molt més habitable del que ens expliquen els llibres d’història. Ambdues no són altra cosa que videojocs dinàmics, reconfortants, amb els quals es pot perdre impunement qualsevol desplaent tarda d’hivern.

No hi ha res, en definitiva, que sembli tenir conseqüències en aquestes premiadíssimes pel·lícules. El seu univers moral és tan simplista com les seves decisions de posada en escena. I tot es redueix a una única idea, que al seu torn s’expandeix al llarg de tot el metratge per convertir aquests paisatges infernals —les trinxeres, la bogeria nazi— en l’objecte d’una visita guiada per a un espectador reconvertit en turista de l’horror. Ens trobem, doncs, davant de pel·lícules regides per una única idea, l’objectiu de les quals és evacuar qualsevol complexitat perquè no pensem massa, no fos que descobríssim tots els seus paranys i els de la «moral» que els sustenta.

 

Nadav Lapid, elogi de la incertesa

És veritat que els premis no en tenen tota la culpa, i que aquest any també han fet visibles altres tipus de propostes, des de l’excel·lent El irlandés, de Scorsese, a la interesantíssima Parásitos, de Bong Jong-hoo, passant per la resurrecció d’Almodóvar a Dolor y gloria. ¿Ens hauria d’estranyar, doncs, l’absència d’una de les millors pel·lícules de l’any que ara s’estrena aquí, titulada Sinónimos i dirigida per Nadav Lapid, aquell cineasta israelià del qual fins i tot Hollywood va readaptar el seu treball anterior, l’estupenda La profesora del parvulario?

Potser no, ja que es tracta de tot el contrari del que representen 1917 i Jojo Rabbit, una pel·lícula aliena a qualsevol complaença, que sembla jugar fins i tot contra si mateixa durant gran part del metratge per tal de proporcionar un torrent d’idees, de suggeriments, fins i tot de dubtes. Som a París, on apareix un jove israelià, un exmilitar que ha optat per la fugida no solament a la recerca d’ell mateix, sinó també del que signifiquen els seus orígens. I aquí la peripècia del protagonista mai no és predictible, ni de bon tros.

Al contrari, Lapid no solament desorienta per mitjà d’una trama polièdrica, zigzaguejant, que va del present al passat amb la mateixa manca de prejudicis amb què filma un París inhòspit i malagradós, sinó que també s’enfronta amb brusquedat a l’espectador passant del drama a un mode desacomplexat de comèdia capaç d’irrompre inopinadament en una escena per partir-la en dues, per deixar veure el costat absurd de situacions d’altra banda tràgiques. Doncs som davant d’una pel·lícula sobre la impossibilitat de la integració i els creuaments culturals, aquest mite del nostre temps. I també sobre el perill de les identitats, de les pertinences.

Per això el principal propòsit del protagonista és aprendre la seva llengua d’acollida, col·leccionar la quantitat més gran de sinònims possible. I per això les barreres davant d’aquesta tasca lloable es multipliquen, l’introdueixen en un laberint moral en el qual ha de prendre decisions que no sempre seran encertades. Si Sam Mendes es converteix en càmera i Taika Waititi en el mateix Hitler, molt segurs del que volen fer, el més bonic de la pel·lícula de Nadav Lapid és el seu elogi de la incertesa, el seu retrat tossut d’un temps en què l’única estratègia possible per enfrontar-se al món sembla ser —quin remei— la sospita.