Deixin-me parlar, d’entrada, de premis. Deixin-me dir-los que cada any, quan arriben aquestes dates, el món del cinema es torna boig. Per romandre en el nostre entorn més immediat, i per limitar-nos només a uns quants, primer arriben els Globus d’Or, després els Feroz i els Forqué i després els Gaudí, per acabar amb els Goya i els Oscar, que són una mena de traca final d’aquesta curiosa mascletà. Els espectadors s’amunteguen a les sales per veure les pel·lícules nominades, en un deliri col·lectiu que no es tornarà a repetir —ai!— en tot el que queda d’any.

Els diaris omplen les pàgines de cultura, o d’espectacles, amb travesses i informacions minucioses. I fins i tot els crítics ens escalfem el cap intentant endevinar per què aquesta sí i aquella no, quin és el motiu pel qual Clint Eastwood s’ha quedat sense nominacions mentre que Tarantino arrasa. Per la meva banda, ja fa temps que vaig arribar a una conclusió: els premis no m’importen gens ni mica. I, tanmateix, és inevitable, com els deia, parlar-ne, perquè sempre hi ha sorpreses: amb prou feines ens descobreixen obres mestres ocultes però, en compensació, ens proporcionen material per pensar per on van les coses. I és ara quan podríem començar a parlar de Sam Mendes i Taika Waititi, les pel·lícules dels quals, 1917 i Jojo Rabbit, s’han erigit —diuen— en les grans revelacions de 2020 amb una irrupció inesperada en aquest univers de guardons sense fi.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.