La societat espanyola, que ha sortit en fals de la gran crisi econòmica i financera que esclatà el 2008, pot patir especialment les conseqüències de l’enorme daltabaix que representa la pandèmia del covid-19. Una nova crisi que agreuja, i molt, febleses que es trobaven lluny de ser resoltes.

Així, un dels greus problemes que ha emergit en la darrera dècada ha estat l’augment de la desigualtat i la pèrdua d’oportunitats per a aquella part de la ciutadania que es va enfonsant en la marginalitat. Estem, doncs, començant a fer front a una inesperada i gravíssima crisi amb un nombre d’aturats elevat, amb molts d’ells enquistats en una dinàmica sense sortida, i amb milions de persones que treballen en condicions precàries. Una dinàmica que colpeja especialment les generacions més joves, i els perfils professionals menys qualificats, per als quals resulta cada vegada més difícil accedir a béns bàsics com l’habitatge, l’educació o la salut.

Davant d’aquesta realitat, les administracions estatals i autonòmiques han anat desenvolupant, en els darrers anys, un seguit d’actuacions per dotar d’una major protecció les persones que no poden accedir al món del treball. Entre les iniciatives més recents, tot un seguit de programes experimentals de rendes mínimes. Un nou desenvolupament del nostre, encara recent, Estat de benestar.

 

Tard i a tota pressa

Espanya, que entrà tard, l’any 1986, a la Comunitat Econòmica Europea, va haver de bastir a gran velocitat un sistema bàsic de protecció social. Un entramat suportat pel marc fiscal que es desenvolupà en els primers anys de la nostra vida en democràcia. Un model tributari semblant al dels països més avançats d’Europa, fonamentat en un sistema progressiu com a base per a redistribuir la riquesa i afavorir l’equitat.

En aquestes circumstàncies, es creà un model de prestació per atur que, posteriorment, s’amplià successivament a nous col·lectius, a la vegada que s’allargà la durada del subsidi i se’n millorà la cobertura. En paral·lel, l’any 1985, es crearen les bases d’un sistema sanitari universal que progressivament agafà consistència tot ampliant les prestacions, dotant-se d’infraestructures assistencials, i incorporant al sistema nous col·lectius, com ara els immigrants. Així, en un temps rècord, Espanya desplegà, amb encerts i mancances, un Estat de benestar en línia amb els dels seus socis europeus.

Més recentment, especialment arran de la crisi que esclatà el 2008, s’han establert mecanismes per augmentar els ajuts assistencials a aquells col·lectius amb especials dificultats per a incorporar-se al món del treball. A la vegada, s’han reforçat les anomenades polítiques actives del mercat de treball, que pretenen afavorir la recerca d’ocupació, tot posant en contacte oferent i demandant, i acompanyant la persona aturada en el seu trànsit vers el món del treball.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

Respecte a aquestes, i ja amb la perspectiva d’uns anys de funcionament, resulta evident que l’experiència mostra moltes mancances, atès que tot i els recursos assignats, el percentatge d’èxit és molt reduït. Ens trobem amb uns ens, estatals i autonòmics, poc digitalitzats i amb escassa, quan no nul·la, col·laboració entre si, malgrat que, sovint, els mercats laborals no responen a les fronteres geogràfiques dels respectius organismes. És de destacar que, en les comparacions internacionals, se’ns considera com un país poc actiu en aquest àmbit, malgrat les recomanacions d’organismes com l’OCDE i la nostra extrema necessitat de reduir les xifres d’atur.

Cal que aquestes polítiques actives canviïn el seu enfocament, personalitzar-les i descentralitzar-les. Així, resulta fonamental que es desenvolupin a nivell local, per respondre millor a les necessitats i demandes del mercat laboral més proper, i que es reforcin les pràctiques de partenariat públic-privat, de les quals hi ha exemples que conviden a l’optimisme.

En aquest sentit, l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIREF), ha iniciat un programa de revisió de la despesa pública a Espanya i, l’any 2018, assenyalà que les polítiques actives d’ocupació presenten ineficiències rellevants en la seva gestió i funcionament. La manca d’avaluació i seguiment es tradueix en una assignació ineficient dels recursos i en una manca d’eficiència dels serveis públics d’ocupació. Una realitat a la qual cal fer front amb una més gran descentralització, i amb més protagonisme dels agents socials.

 

Dels experiments a la urgència extrema

Tot plegat afavoreix l’enquistament d’amplis col·lectius en la marginalitat i en la manca de perspectives. Una realitat davant la qual, la majoria de comunitats autònomes hi responen amb uns incipients programes de rendes garantides. Aquests programes s’han dissenyat amb criteris diferenciats, que donen lloc a intervencions fragmentades, i ofereixen uns resultats molt heterogenis. La majoria d’experts coincideixen en el fet que sols els exemples de País Basc i Navarra resulten sostenibles, tot i que tampoc no ofereixen encara resultats tangibles i concloents. De fet, monitorar el procés, o senzillament  verificar l’acompliment dels requisits per accedir a l’ajuda i determinar qui té dret a la prestació, demana molts recursos i ofereix uns resultats molt minsos.

Si no és gestionada amb una visió a llarg termini, la tragèdia sanitària acabarà per enfonsar tots els països de la UE.

En aquest escenari, ens esclata la crisi sanitària i, tenint en compte els seus efectes tan extrems com també immediats, la implementació d’una renda vital per a milions de ciutadans, confinats durant setmanes als seus domicilis, atrapats per la caiguda o manca d’ingressos, i davant d’un escenari esfereïdor, resulta del tot urgent. Una renda mínima per a aquestes setmanes que, reformulada, resultarà també indispensable en el llarg trànsit cap a una certa normalitat.

Serà el moment per, d’una vegada, reescriure les polítiques de benestar amb uns instruments molt més flexibles, i per anar avançant vers l’anomenada predistribució, com ara la regulació del salari mínim, la lluita contra la precarietat i la pobresa laboral, o una política d’habitatge que en garanteixi el dret a un cost raonable. També, qüestions com ara la gratuïtat de l’educació dels 0 als 3 anys o ajudes per a la mobilitat a les quals caldrà afegir, i de manera prioritària, un sistema sanitari reforçat i amb reserves de recursos i infraestructura assistencial per fer front a possibles noves crisis sanitàries com la que estem vivint.

 

Europa, la solució i el problema

La crisi del coronavirus ens torna a demostrar que el Pacte d’Estabilitat i Creixement de la Unió Europea no ens ha dut una prosperitat compartida. La manera de fer front a la gran crisi del 2008 fou reflex d’una Europa dividida, sense aquella visió compartida a llarg termini que fa que, davant d’una crisi que afecta especialment una part, l’altra també se’n senti responsable. Fa una dècada, s’imposaren els criteris dels països del nord, que gaudien d’una posició de major fortalesa. Hi ajudà la naturalesa financera de la crisi, molt diferent de la tragèdia sanitària que, avui, ens colpeja a tots i que, si no és gestionada amb una visió a llarg termini, acabarà per enfonsar tots els països de la Unió Europea.

El projecte europeu començà per una zona de lliure circulació de mercaderies, com a primer pas per a una creixent integració econòmica entre els sis estats fundadors de la Comunitat Econòmica Europea. En la base del gran creixement i benestar compartit hi havia un pacte social compartit pels grans corrents polítics i agents socials. Unes polítiques econòmiques fonamentades en l’equilibri entre eficiència i equitat, tot respectant la personalitat de cada país, que permeteren la consolidació del projecte europeu i l’ampliació de la Comunitat a nous estats.

La nova proposta europea, segellada en els Acords de Maastricht, introduí una nova senda de creixement, fonamentada en una moneda única, més integració econòmica, i un nou contracte basat a garantir l’estabilitat macroeconòmica com a garantia de creixement. Però aquest acord, reforçat successivament, ha patit per culpa d’un defecte d’origen: no tots els països que el signaven eren homogenis en els nivells de renda i igualtat. I aquesta asimetria, present des de l’origen, no s’ha superat mai i, fins i tot, s’ha engrandit durant la gran crisi.

Cada país, dins les restriccions imposades en benefici de l’estabilitat, ha contingut la despesa pública per adequar-se als criteris fiscals, i just quan es començaven a superar els pitjors moments d’aquest procés d’ajustament, lent i dur, especialment per als països del sud d’Europa, la crisi sanitària ens colpeja brutalment. Ara caldrà una enorme i urgent despesa en salut i, també, en altres àmbits perquè, d’altra manera, seran milions els ciutadans que s’enfonsaran en l’atur o en unes situacions de marginalitat irreversible.

En aquestes circumstàncies, en què ens juguem la continuïtat de la mateixa democràcia representativa i de l’economia social de mercat, costa d’entendre com es pot seguir donant a l’estabilitat macroeconòmica una categoria de dogma. Europa ha de canviar per sortir del forat i per, a mesura que anem recuperant una normalitat que no serà la que vam deixar a primers de març, posar com a prioritat el ciutadà. Això representarà un nou enfocament de l’Estat de benestar de manera que un creixement més gran, que de ben segur assolirem superada la pandèmia, arribi a tothom.

Les institucions europees apareixen desorientades davant del protagonisme dels Estats, tant en la gestió diària de la crisi com en les discussions per fer front, des de l’Eurozona, a les conseqüències econòmiques de la catàstrofe. En el cas d’Espanya, el govern està accentuant els criteris socials en els paquets de mesures urgents enfront de la pandèmia, però la gestió d’aquesta bona voluntat es va enredant en la complexitat d’una administració orientada al control dels processos, i no dels resultats. Així, no pot sorprendre el desconcert generalitzat i la baixíssima confiança en els governants.

 

Polítiques senzilles i d’efecte immediat

Cal actuar amb tota urgència i fer-ho amb els mateixos criteris amb què hem fet front a les crisis financeres. En aquests casos, s’ha utilitzat l’anomenat helicòpter monetari, és a dir, la disponibilitat de diner, barat, senzill i ràpid per impedir fallides bancàries i ofegament financer de les empreses. Per al rescat social s’ha de recórrer als mateixos procediments: transferències massives i ràpides als ciutadans que permetin fer front a les necessitats, angoixes i inseguretats de les persones, tancades als seus domicilis durant setmanes i desanimades davant d’un futur que s’ennegreix per moments.

Avui, en aquestes circumstàncies, és urgent que les autoritats espanyoles es decideixin per una renda universal en lloc de gestionar la complexitat d’instruments que està plantejant, amb la millor voluntat, el Govern. l, de cara a demà, hem d’aprendre del que no ha funcionat i reescriure aquelles polítiques assistencials i de garantia de rendes que convinguin al món que ens trobarem, que no serà el que vam deixar.