Coneixent les dificultats per bastir una temporada en època de pandèmia, costa molt, i a més no toca, enfilar una mirada massa crítica cap a la programació de la temporada vinent que s’acaba d’anunciar. Menys pressupost, menys capacitat a la sala, menys òperes representades. Aquest podria ser un resum. Grans veus, grans òperes, gran voluntat de tirar endavant. Aquest podria ser un altre, però cap dels dos reflecteix la realitat que té més angles i va més enllà d’una síntesi d’ambdós.

Com era de preveure i vam escriure, en aquestes circumstàncies preval el repertori de tota la vida, el més previsible, el que acostuma a no fallar. Així, la nova temporada oferirà Don Giovanni, La traviata, Les contes d’Hoffmann, Otello, Tannhäuser, La bohème i Lucia di Lamermoor. Res fora del cànon més convencional amb l’excepció de la coproducció Lessons in love and violence, la darrera òpera de George Benjamin de qui en el passat havíem tingut ocasió, d’escoltar, més que de veure, Written on skin.

Altres dues propostes molt engrescadores han anat a parar al capítol de l’òpera en versió de concert. És el cas de Mitridate, re di Ponto, una òpera de joventut, però musicalment ben adulta, de Mozart, amb Marc Minkowski i els seus Musiciens du Louvre. L’altre és Platée, la gran òpera barroca francesa de Jean-Philippe Rameau, amb William Christie i Les Arts Florissants.

I encara una tercera proposta, més modesta, ha anat a parar a aquest capítol. És La principessa filosofa, de Carles Baguer, el compositor que al seu moment se’l va considerar el Haydn català. La partitura ha estat restaurada i serà interpretada pels estudiants de l’ESMUC. Ja és hora que la música de Baguer sigui estudiada i interpretada i cal felicitar a l’escola de música per fer-ho. Van ser també els estudiants d’aquell centre els que van recuperar i interpretar fa poc més d’un any el seu oratori El Regreso a Barcelona su patria del Dr. Josef Oriol. Un bravo també per l’estrena de l’espectacle Sis Solos Soles, sis monodrames per a intèrpret femenina i instrumentista, encarregats a sis equips diferents de llibretista i compositor, creat per Òpera de Butxaca i Nova Creació (OBNC)

El capítol vocal de la temporada tant pel que fa recitals com a òperes representades, és, sens dubte, estel·lar: Sondra Radvanovsky, Piotr Beczala, Anna Netrebko, Yusif Evyazov, Ludovic Tézier, Javier Camarena, Nadine Sierra, Ermonela Jaho, Gregory Kunde, Stéphanie d’Oustrac, Carlos Álvarez, John Osborn, Stéphane Degout, Krassimira Stoyanova, Alexander Vinogradov, Christopher Maltman, Johanni van Oostrum o Okka von der Damerau.

Hi haurà directors d’escena de gran anomenada com David McVicar, Robert Carsen, Laurent Pelly i Katie Mitchell. També hi haurà l’estrena d’Àlex Ollé com artista resident (La bohème), de qui al Liceu ja vam veure les seves excel·lents produccions de Quartett (Francesconi) i Tristany i Isolde (Wagner). I pel que fa a directors, a més dels ja citats, hi haurà, per partida doble, el titular, Josep Pons, a més de Jordan de Souza, Riccardo Frizza, David Afkham i Giampaolo Bisanti, sense oblidar a Speranza Scapucci, la batuta reclamada pels grans teatres d’òpera.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

 

Presentació temporada 20/21

Presentació temporada 20/21

 

El Liceu de les arts?

Fins aquí, el moll de l’os d’una programació que arriba embolcallada amb un excés de verbositat. S’ha volgut donar un fil a tota la programació i és el d’Obsessions, paraula que dóna per a molta literatura. I en aquest embolcall hi ha la iniciativa de «deixar pas a altres arts», d’explorar-les, «de crear una acadèmia de les emocions», de convertir el Liceu «en un centre de les arts, en què l’òpera, la dansa, la música simfònica i les activitats complementàries donin un sentit de coherència interna i al que hi conflueixin altres disciplines, com les arts visuals, l’antropologia, la filosofia, la poesia, la ciència o la tecnologia». Són paraules escrites al dossier de premsa i que de manera semblant es van pronunciar a la presentació.

Em resulta una mica difícil d’entendre l’obsessió per convertir el teatre de La Rambla en el Liceu de les arts, especialment quan l’òpera, fins i tot abans que Richard Wagner s’inventés la Gesamtkunstwerk, ja era un art total. A l’òpera hi ha música, literatura, veu solista i coral, interpretació, teatre, arts visuals i aplicades. En definitiva, tots els estadis de la creació. De les vuit muses no n’hi falta ni una: Calíope (poesia), Clío (història), Èrato (poesia lírica), Euterpe (música), Melpòmene (tragèdia), Polímnia (geometria), Talia (comèdia), Terpsícore (dansa) i Urània (astronomia).

Potser seria bo concentrar els esforços excèntrics (en el sentit que s’allunyen del centre) que se’ns proposen i centrar-los en les mateixes òperes per oferir un espectacle realment total, on els ingredients que el conformen s’apleguin i siguin realment tot un. Llavors és quan l’òpera és gran. Els tallers de selfies, o de sketching o de pintura al natural programats podran ser divertits, però segur que aquest no és el paper d’un teatre d’òpera i menys encara en les circumstàncies sobrevingudes que ho han alterat tot.

Encara vivim en un món una mica arnat en el qual s’ha reduït l’òpera a la veu. És ben cert que pel Liceu han desfilat gairebé tots els grans cantants de la història i això ha identificat al teatre. Però també és cert que aquest reduccionisme, a la llarga, li ha fet més mal que bé. Per això les propostes centrifugadores no semblen molt indicades per assolir aquell art total que hauria de ser l’òpera.

 


Nova Temporada 20/21


Gravació de la presentació de la nova temporada 20/21.