Poc després de l’assassinat de George Floyd a Minneapolis el Metropolitan Opera de Nova York es va sumar a les condemnes dient que no hi ha lloc per al racisme a l’art, ni a Nova York, ni als Estats Units, ni al món. El teatre fins i tot va anar una mica més enllà de les frases fetes. En ple creixement del moviment ¡Black Lives Matter!, Les vides negres importen!, el seu director general, Peter Gelb, i el musical, Yannick Nézet-Séguin, van afegir que els 137 anys d’història del Met eren un mirall de la història racista de les arts escèniques en aquell país recordant que el teatre no va trencar la barrera racial fins al 1955 quan hi va debutar la mezzosoprano Marian Anderson (1897-1993), un debut que els directors qualifiquen de tardà i vergonyós. De fet, la cantant portava ja molts anys pels teatres, sobretot els europeus, i fins i tot, el 1936, havia estat la primera afroamericana que cantava a la Casa Blanca.

Els directors del Met reconeixien els errors del passat i admetien que encara no tots s’havien corregit. Fins fa molt poques temporades, als cantants que interpretaven Otel·lo o Aida se’ls pintava la cara de negre si els intèrprets eren blancs, una acció que recorda massa als minstrels, les figures del teatre musical de finals del segle XIX passat, sempre blancs, que s’embetumaven la cara i ridiculitzaven la manera de cantar i ballar dels negres. Però el Metropolitan encara està lluny d’aconseguir la igualtat racial a la qual declara voler arribar. Només cal mirar la darrera temporada. D’un total de 368 cantants dalt de l’escenari en les diferents òperes, només 36 eren afroamericans i encara 27 d’aquests eren els intèrprets d’una nova producció de Porgy and Bess, l’òpera negra de George Gershwin.

La casualitat ha volgut que el gran debat sobre el racisme als Estats Units desfermat per l’assassinat de Floyd hagi gairebé coincidit amb l’anunci d’un projecte de gran documental amb material inèdit sobre la figura d’Anderson, que, a més de cantant va ser una de les precursores de la lluita pels drets humans i contra la segregació racial al seu país a la primera meitat del segle XX. Ella va ser la protagonista d’un concert multitudinari davant de 75.000 persones, el 1939, al monument a Lincoln, a Washington, el mateix lloc on Donald Trump va enviar ara la Guàrdia Nacional, equipada com si fos d’un altre planeta, per fer front als manifestants que protestaven pels fets de Minneapolis.

Aquell concert d’Anderson no era altra cosa que un acte de reparació per no haver estat inclosa, poc abans, en un altre concert en què hi participaven les glòries musicals nacionals al Constitution Hall de la mateixa capital, l’auditori que havien creat les Filles de la Revolució Americana, i que havien vetat la cantant pel color de la seva pell. Es diu que el concert de la mezzosoprano, conegut com el Concert de la Llibertat i fet possible per la intervenció d’Eleonore Roosevelt, va inspirar a un nen de 10 anys que l’escoltava per ràdio des de casa seva. El nen es deia Martin Luther King.

 

 

Va embadalir Toscanini i García Lorca

Anderson havia debutat el 1925, però les dificultats per viatjar pels Estats Units de la segregació racial, la van portar a Europa, primer a Londres, i després a França, Alemanya i Àustria. La mezzo tenia una veu elegant, vellutada i desprenia molta seguretat. El director Arturo Toscanini la va escoltar a Salzburg i va dir que de veus com aquella només se n’escolta una al segle. I Federico Garcia Lorca, que va tenir ocasió de veure-la actuar, va quedar embadalit. Va cantar a la cerimònia d’inauguració de les presidències de Dwight D. Eisenhower, John F. Kennedy i Lyndon B. Johnson.

Amb raó a aquesta dona valenta se la considera la mare espiritual de tots els cantants lírics negres. Amb el seu brillant currículum és realment vergonyós que el Met no la contractés fins al 1955 per cantar el paper d’Ulrica a Un ballo in maschera. Era la primera afroamericana que cantava al teatre de Nova York obrint així la porta a altres veus negres, en primer lloc a Leontyne Price que va tenir una llarga i estreta relació amb el teatre, sent la protagonista de l’Aida amb què el 1966 es va inaugurar l’actual edifici al Lincoln Center.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

Després vindrien altes grans estrelles afroamericanes com Shirley Verrett, Grace Bumbry, Jessy Norman o Kathleen Battle. I avui hi ha un bon planter de veus joves com les de J’Nai Bridges, Angel Blue, Janai Brugger, Taylor Raven, Denyce Graves o Jacqueline Echols, a les que cal afegir les sud-africanes Pretty Yende i Golda Schultz.

Les veus masculines es troben amb més dificultat. Els grans pioners afroamericans van ser Simon Estes i George Shirley seguits pel jamaicà Willard White. Tot i això, ja s’han fet un lloc cantants com Eric Owens, John Holiday, Morris Robinson, Frederick Ballentine, Soloman Howard, Russell Thomas i Lawrence Brownlee.

És evident que encara queda molt camp per córrer abans d’assolir la igualtat. Que ho reconeguin els capitostos de la principal institució operística dels Estats Units és positiu. Ara però, el teatre d’òpera de Nova York està tancat fins a l’any que ve degut a la covid-19. En circumstàncies extraordinàries com aquesta, els que més reben són els més febles i en aquest cas, ja sabem qui són.

 

Afegitó: Anderson al Liceu

Poc després del seu debut al Met, Anderson, acompanyada al piano per Franz Rupp, va oferir un recital al Liceu de Barcelona, el 2 de juny de 1955, promocionat així: “Únic recital de la veu més famosa d’Amèrica”. El programa era molt eclèctic. En una primera part, peces ben conegudes de Durante, Scarlatti, Martini i cinc lieder de Schubert. A la segona, amb la mirada posada en el públic local, hi havia Falla, Granados, Guastavino i Tavares. Una tercera i última part estava dedicada a espirituals negres.

El recital formava part d’una gira per vint ciutats europees de l’Orquestra de Filadèlfia sota la direcció d’Eugéne Ormandy. Estava patrocinada pel govern dels Estats Units a iniciativa de la ciutat de Filadèlfia d’on era filla Anderson. L’orquestra va actuar al Liceu els dies 31 de maig i 1 de juny. Els dos programes diferents els formaven peces del repertori clàssic, però cada un d’ells incloïa obra d’algun compositor nord-americà contemporani. Un dia va ser l’estrena a Espanya d’Epigraph, de Norman dello Joio. L’altre, cinc peces de la col·lecció Cançons americanes antigues, d’Aaron Copland, interpretades pel baríton afroamericà William Warfield.