Només se m’acut un motiu per justificar que Marc Aureli no figuri com un nom recurrent entre els autors recomanats per passar millor la quarantena; ara bé, reconec que es tracta d’una objecció imponent: Marc Aureli era emperador de Roma, una tasca que ens va gran a tots.

Entenc que durant els primers moments (quan la cosa no semblava que hagués de durar més de quinze dies, se’n recorden?) la nostra mirada es concentrés a examinar l’enemic, que per a més INRI era invisible a l’abast natural dels nostres sentits; un virus és insidiosament petit (els bacteris, que no són precisament famosos per la seva grandària, poden arribar a ser cent vegades més grans que un virus), ens assenyala fins a quin punt el terror és capaç de manifestar-se en porcions diminutes, propagat per bestioles que no tenen ni metabolisme, molt més nocius que el cèlebre grapat de pols amb què van tractar d’espantar-nos l’autor de l’Eclesiastès i T. S. Eliot.

De manera que les lectures s’han centrat en clàssics de la pesta. En diversos graus i intensitats han desfilat Tucídides, el bo de Bocaccio, les cròniques fantàstiques de DeFoe, Thomas Mann (encara que aquí el protagonisme de la nouvelle se l’emporta la pedofília cerebral d’Aschenbach) i el clàssic de Camus, un llibre depriment. Rellegir aquests dies La pesta evidencia tots els mèrits del seu autor per a iniciar-nos en la literatura (la vibració moral, el color de les descripcions, diàlegs vius...), i al mateix temps la insuficiència del seu didactisme moral per a satisfer un gust format: transformada en al·legoria, la pesta adopta la forma d’un advertiment o d’una venjança, una drecera literària (l’al·legoria es menja el desenvolupament de les situacions i els personatges) que resulta una mica incòmode quan la llegim envoltats de vint mil morts per un virus que no sap res d’advertiments ni de venjances.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

El cas és que per a «vèncer el virus» el que se’ns demanava era no anar a treballar, no relacionar-nos, sortir tan poc com fos possible de casa, no deixar-nos visitar ni fer visites... i no contagiar ancians, el segment de població més vulnerable. «Aplanar la corba» a penes exigeix una resistència passiva, un quedar-nos a casa que desactiva les escenes més dramàtiques i sucoses dels llibres anteriorment esmentats. El contagi es frenarà sol a mesura que reduïm la presència al carrer del medi a través del qual es propaga: els nostres cossos. Una tasca senzilla, però que exigeix paciència.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.