Als països occidentals més desenvolupats, l’esperança de vida es va doblar entre finals del segle XIX i finals del segle XX, una vegada esvaït el brutal impacte que, sobre aquest índex de salut, van tenir les dues guerres mundials i els genocidis que assolaren Europa entre el 1914 i les massacres estalinistes. Aquesta prolongació de l’esperança de vida es degué a quatre factors fonamentals: la higiene pública i privada, el descobriment dels antibiòtics, la cirurgia de les malalties benignes més comunes (cataractes, hèrnies, traumatismes, golls, etc.) i les vacunes. Primer de tot, ja que hem de parlar de vacunes, fem una mica de memòria històrica.

Si existeix un exemple paradigmàtic de la importància que ha tingut l’empirisme i la observació intel·ligent en el progrés de la medicina, aquest és el descobriment de la vacunació per Edward Jenner (1749-1823), un metge rural anglès d’una vasta cultura humanista que avui faria envermellir de vergonya bona part de la classe mèdica. Durant prop de trenta anys Jenner anotà desenes d’observacions sobre la disseminació de la verola i va demostrar que un contacte previ amb la verola de les vaques protegia d’un contagi posterior de la verola humana. Jenner va publicar vint-i-tres casos de «vacunació», es a dir, d’exposició intencionada a la verola vacuna, obra que li valgué un ampli reconeixement entre els seus col·legues.

La monarquia anglesa li pagà abastament els seus serveis en pro de la salut de la comunitat. Els seus treballs són un bon exemple dels primers estudis de recerca clínica que tingueren una àmplia ressonància internacional i afavoriren la globalització del coneixement mèdic contribuint així a la ràpida disseminació de mesures preventives eficaces contra una de les infeccions víriques més terribles que ha conegut la humanitat. No em resisteixo a transcriure un paràgraf d’una de les actes de la respectable Royal Society que assenyala, en aquells començaments del segle XIX, una fita històrica.

Napoleó Bonaparte, que aleshores estava en guerra amb la Gran Bretanya, va fer vacunar el seu exèrcit contra la verola i, a petició de Jenner, va alliberar els presoners de guerra anglesos permetent-los retornar a casa seva. L’emperador francès va expressar en públic que res no podia «negar a un dels més grans benefactors de la humanitat».

Des d’aleshores, les vacunes han fet possible erradicar o reduir espectacularment la prevalença de terribles malalties infeccioses que han estat, al llarg de la història, causa de mort de milions d’éssers humans com ara la poliomielitis, el tètanus, la verola o la diftèria. Aparellades amb els moderns hàbits d’higiene corporal i de netedat domèstica i urbana, les vacunes suposen en l’actualitat una de las mesures sanitàries més consolidades. Per què, doncs, l’actual polèmica sobre la seva vigència?

No és fàcil donar una resposta unívoca perquè la medicina actual s’ha convertit en un sistema extraordinàriament complex on hi participen molts actors amb interessos sovint contraposats. De fet, la medicina fa temps que ha deixat de ser un exercici pràctic amb pretensions científiques per a convertir-se en un producte cultural modelat per polítiques públiques, ideologies de signe divers, inversions massives de capital risc, implicació de la indústria a gran escala, conflictes d’interessos, periodisme mal informat i aportacions científiques subjectes a controvèrsia i lectures dispars. Veiem quines són las posicions i els interessos dels agents més actius en la controvèrsia sobre les vacunacions.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

 

Les dades de la ciència

Existeixen dades indiscutibles sobre l’eficàcia de les vacunes clàssiques, aquelles que, con hem esmentat abans, han alliberat la humanitat de malalties devastadores. Ara bé, a finals del segle passat, es comencen a fabricar i avaluar vacunes per a infeccions menys o poc letals com, per exemple, hepatitis, xarampió, grip, virus del papil·loma o meningitis. Des de la perspectiva científica, aquest nou tipus de vacunes presenta dues facetes que inviten a una reflexió serena. La primera té a veure amb la dubtosa relació entre els beneficis potencials de les vacunes d’una banda, i d’una altra el seu cost i la major o menor prevalença d’efectes adversos, especialment rellevants per a les vacunes que es postulen per a milions de persones sanes.

La segona té a veure amb el caràcter mutant dels gèrmens implicats en aquestes infeccions. Les vacunes es preparen a partir d’antígens que els virus i els bacteris mostren en la seva composició, però sovint, aquests antígens canvien perquè muta el genoma la qual cosa condiciona que les vacunes perdin la seva eficàcia. Sovint, bacteris i virus són més ràpids en aquesta mena de persecució a què són sotmesos per la recerca i el desenvolupament industrial, la qual cosa deriva en presses a l’hora de fabricar les vacunes i en campanyes d’eficàcia irregular.

La indústria farmacèutica és una màquina de creació de necessitats que cerca la distribució massiva dels seus productes, l’obsolescència programada i l’increment dels preus.

Cal remarcar que les evidències anomenades «científiques», àdhuc aquelles avalades per revistes de prestigi, tot i no ser sempre fiables poden crear alarma social. És el que va succeir amb la publicació a The Lancet al 1998, d’un article que relacionava la vacuna triple vírica (rubèola, xarampió i parotiditis) amb l’autisme. L’alarma va quedar en res i The Lancet va retirar l’article dotze anys després de la seva publicació (!) per frau i conducta inapropiada dels autors. Però el mal ja estava fet i encara l’article de Wakefield et al. és sovint citat per l’activisme antivacunes. A casa nostra, l’epidemiòleg Andreu Segura publicà una recomanable i assenyada anàlisi d’aquest lamentable episodi que atià la desconfiança d’un públic receptiu a les medicines alternatives i ignorant d’una de les xacres que més credibilitat resta a la recerca científica.

 

La cobdícia de les farmacèutiques

Al llarg de les dues darreres dècades els principals agents econòmics que sustenten el capitalisme neoliberal global han desenvolupat una agenda pròpia que poc té a veure amb les necessitats reals de la població i, en general, de la salut del planeta. Recordem l’esfereïdor aforisme de Steve Jobs: «La gent no sap què necessita fins que els ho mostres». La indústria farmacèutica, que avui representa la tercera branca de l’economia mundial que gira més bilions de dòlars globals, darrere de l’armamentística i la tecnoinformàtica, no escapa a aquesta lògica maligna. Dit d’una altra manera, la indústria farmacèutica és una potent màquina de creació de necessitats que té com a objectius principals la distribució massiva dels seus productes, l’obsolescència programada i l’increment dels preus.

El complex món de les vacunes compleix a la perfecció aquests tres requisits: aplicació potencial a desenes de milions d’individus, obsolescència del producte lligada a les mutacions dels gèrmens implicats i preus a l’alça. No és estrany, doncs, que les farmacèutiques implicades en la fabricació de vacunes s’hagin situat en el punt de mira de la crítica científica independent i hagin aixecat fundades sospites entre els professionals de la malfiança.

 

L’activisme

El discurs antivacunes estil monja Forcades (demagògia il·lustrada) o Costa Vercher (xerraire delirant), ha trobat una justificació en la cobdícia de la indústria, inductora d’una demanda probablement exagerada que té poc a veure amb una relació cost-benefici positiva. A més a més, hi han hagut episodis puntuals d’efectes secundaris greus. Novartis va ser obligada a retirar la vacuna antigripal a Itàlia al 2014 per efectes adversos i a Dinamarca, la vacunació massiva de nenes adolescents contra el virus del papil·loma va ser responsable, entre 2006 i 2009, de més d’un miler de complicacions greus. Això ha donat peu a crítiques que, amb un punt de raó, han construït un discurs demagògic, atractiu per a un públic desinformat i desencisat de la medicina tradicional.

Una publicació d’aquest darrer febrer a l’European Journal of Public Health, ha mostrat una correlació positiva entre els votants de partits populistes a catorze països europeus (5 Estrelles, Front National, UKIP, Podemos, etc.) i els qui mantenen opinions antivacunes. El països amb menys vot populista són també aquells on les opinions antivacunes són minoritàries (Portugal, Bèlgica, Suècia) mentre que aquestes són força freqüents als països amb més votants de partits populistes (Itàlia, Grècia i França).

Més enllà de la crítica a la cobdícia industrial, l’activisme antivacunes participa directament en les medicines alternatives algunes de les quals neguen les malalties infeccioses, atribueixen als antibiòtics propietats tòxiques o assumeixen ingènuament que no són agents externs els causants de les malalties suposadament infeccioses sinó alteracions de la pròpia fisiologia.

 

Les polítiques públiques

Una altra àrea de controvèrsia sobre la vacunació massiva de la població infantil, té a veure amb els requeriments d’aplicació i obligatorietat del calendari vacunal. Espanya té un calendari vacunal no obligatori sobre el qual hi ha oberta una polèmica que té diversos vessants. Si els pares es neguen a vacunar els fills, quin és el risc que aquests emmalalteixin i siguin responsables de contagis i disseminació de la malaltia? Quin és el risc que això fa córrer a la població infantil no vacunada? Cal judicialitzar aquests tipus de decisions paternes? Davant de la manca d’una autoritat federal espanyola –ara més necessària que mai– les diverses Comunitats Autònomes han legislat amb criteris dispars i, per acabar d’adobar-ho, diverses sentències judicials han entrat en la polèmica suggerint que els pares no tenen potestat per negar-se a vacunar els seus fills.

Una mirada de no expert al calendari vacunal de l’Asociación Española de Pediatría no em deixa indiferent: es proposa la prevenció de catorze malalties infeccioses amb prop de cinquanta dosis de vacunes administrades durant els primers sis anys de vida. De debò aquesta proposta té la suficient base científica, és cost-efectiva, i no comporta efectes adversos greus a curt i llarg termini? Les societats mèdiques són finançades per la indústria i en aquesta qüestió em sembla que els pediatres no estan completament lliures de sospita. Unes polítiques públiques independents i d’abast federal haurien d’avalar la seguretat i eficàcia d’aquest calendari.

Per acabar, deixin que els resumeixi un cas que exemplifica bé la complexa interrelació dels conflictes d’interessos, la pressió industrial i les polítiques públiques al voltant de les vacunes. Al 2010 l’OMS va generar una gran alarma anunciant que s’acostava una pandèmia gripal que amenaçava la vida de milions d’habitants a tot el planeta. La demanda de vacunes i fàrmacs antivirals és va disparar però, finalment, l’alarma va resultar infundada. British Medical Journal, la revista de més prestigi en el camp de la crítica cultural de la medicina, va denunciar que els investigadors que havien assessorat l’OMS sobre la necessitat d’una vacunació massiva contra el virus de la grip porcina H1N1 en la campanya del 2010 tenien lligams financers amb les indústries farmacèutiques més implicades en aquest camp (Roche i Glaxo), fet que havien ocultat en l’informe redactat per a l’agència internacional. Aquest informe van conduir molts governs a emmagatzemar vacunes per un valor de prop de cinc mil milions d’euros. Espanya va comprar a les multinacionals tretze milions de dosis de vacuna antigripal per valor de prop de cent milions d’euros, de les quals només se’n varen administrar dos milions. Dels onze milions de dosis restants, sis van ser destruïts.

La possible sobreindicació de diverses vacunes posades al mercat recentment s’ha vist lògicament envoltada de polèmica per la seva relativa manca d’eficàcia, el seu cost, els seus efectes adversos o la seva introducció agressiva per part de la indústria. Malgrat això, no hem d’infravalorar l’immens benefici que ens han aportat i seguiran fent-ho aquelles vacunes que es consolidin científicament mentre no aconseguim desterrar definitivament del planeta les greus malalties de les quals ens protegeixen.