Als països occidentals més desenvolupats, l’esperança de vida es va doblar entre finals del segle XIX i finals del segle XX, una vegada esvaït el brutal impacte que, sobre aquest índex de salut, van tenir les dues guerres mundials i els genocidis que assolaren Europa entre el 1914 i les massacres estalinistes. Aquesta prolongació de l’esperança de vida es degué a quatre factors fonamentals: la higiene pública i privada, el descobriment dels antibiòtics, la cirurgia de les malalties benignes més comunes (cataractes, hèrnies, traumatismes, golls, etc.) i les vacunes. Primer de tot, ja que hem de parlar de vacunes, fem una mica de memòria històrica.

Si existeix un exemple paradigmàtic de la importància que ha tingut l’empirisme i la observació intel·ligent en el progrés de la medicina, aquest és el descobriment de la vacunació per Edward Jenner (1749-1823), un metge rural anglès d’una vasta cultura humanista que avui faria envermellir de vergonya bona part de la classe mèdica.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.