Veneçuela provoca passions. En el debat públic quan es fa referència a aquest país llatinoamericà hi ha molt de projecció i de polarització. Succeeix ara amb la crisi recent, però ha passat des del triomf d’Hugo Chávez en les eleccions presidencials del 1998. No es debat només sobre la realitat del país sinó també, i molt, al voltant dels posicionaments ideològics de cadascú. Veneçuela genera discursos de blanc i negre. I és que, quan en parlem, no només es pren com a referència la realitat del país. El projecte bolivarià va ser el punt d’inici d’una onada de canvi transformadora a l’Amèrica Llatina que disputà l’hegemonia del Consens de Washington. La defensa de la Constitució del 1999 tenia a veure també amb l’obertura d’un escenari d’esperança per a la regió amb més desigualtat del planeta.

El nou cicle polític tingué radicacions més o menys profundes segons la realitat de cada país. En alguns casos com Veneçuela, Equador i Bolívia aquest canvi va anar acompanyat de l’elaboració d’un nou marc constitucional. En d’altres, les transformacions institucionals i de polítiques públiques es van produir sota la carta magna heretada: Brasil, Uruguai o Argentina com a casos paradigmàtics. A vegades s’ha volgut parlar de dues esquerres llatinoamericanes (no acabant de quedar clar, per cert, quins països s’inclouen en una o en l’altra) quan fóra més adequat parlar de l’adaptació d’uns pressupòsits de superació de l’anomenada «dècada perduda» segons els condicionants de cada país. Hi va comptar com eren les institucions que heretaven, quin paper tenien els actors polítics tradicionals, quina era la situació social i econòmica, o com se’n configurava la cultura política. Les premisses de recuperació de l’Estat, regulació de l’economia i desenvolupament de polítiques socials que tots aquests projectes compartien es van materialitzar de diferent manera segons el context.

Maduro controla el poder executiu, l’Assemblea constituent, el poder judicial i l’exèrcit; Guaidó, l’Assemblea legislativa i compta amb el suport exterior.

Vint anys després del procés constituent, Veneçuela sembla avui en un carreró sense sortida. Una crisi econòmica i social que s’ha anat agreujant en els darrers cinc anys fins a situar-nos davant d’una espècie d’estat fallit. Una perillosa voluntat d’ingerència estrangera on pesen més els motius geopolítics que les ànsies de democratització. Dos legislatius que no es reconeixen: l’Assemblea constituent i l’Assemblea Legislativa. Maduro controla el poder executiu, el legislatiu, el judicial i l’exèrcit; Guaidó el legislatiu i compta amb el suport exterior. Un règim en descomposició amb derives corruptes i autoritàries; una oposició dividida, «revanchista» i sense lideratges clars. Tot això en un context de gran desigualtat i de retorn de la misèria i l’extrema pobresa. I amb una població, de moment, dividida en dos.

Ni Maduro ni Guaidó, en les seves últimes actuacions, tenen la carta magna del seu cantó: ni l’Assemblea Constituent oficialista ni l’autoproclama de Guaidó com a «president provisional» són constitucionals. Ara bé, Maduro a dia d’avui té el control sobre el territori i l’acció de l’Estat, i el suport d’aproximadament la meitat de la ciutadania. En aquest estat de les coses, només una sortida política dialogada (que podria desencadenar en unes eleccions acordades i legitimades pels diversos actors oficialistes i de l’oposició) desencallaria pacíficament la situació d’impasse que viu el país actualment. Una situació d’empat, de correlació de debilitats. En aquest context, l’intervencionisme dels Estats Units són tambors de guerra que afegeixen dificultats a la gestió del conflicte que pot decantar una intervenció estrangera o una guerra civil. En dret internacional és tradició reconèixer Estats i no governs. El reconeixement que han fet diversos estats europeus (entre els quals Espanya) no ajuda a la construcció d’un escenari de futur per al país, però és que a més els situa en fals en les relacions diplomàtiques.

La conjuntura és dramàtica, complexa i canviant. Però per entendrela cal una mirada contextual i de procés històric. La construcció de democràcies a l’Amèrica Llatina ha comptat amb el handicap de l’existència d’importants sectors exclosos políticament i econòmica. Malgrat que la transició espanyola fou agafada com a model per molts processos democratitzadors llatinoamericans a partir del anys 80, la realitat de la que es parteix dista molt de poderhi ser comparada. L’estat liberaldemocràtic a la regió més desigual del planeta té dificultats de consolidarse si no es construeix amb inclusió social. Per exemple, la Veneçuela preChàvez, malgrat ser un país ric amb importants recursos naturals (sobretot petroli), registrava dramàtiques taxes de pobresa (48%), indigència (21%) i desigualtat. Aquell país no pot ser un model al qual tornar.

Tres són les variables de fons que poden explicar el perquè del col·lapse del nou règim construït a partir de la Constitució del 1999: la importància geopolítica del país; la manca de construcció d’institucionalitat; i el pobre desenvolupament d’una economia productiva alternativa a la dependència petroliera. Les dues últimes deriven del passat i la responsabilitat de la Revolució Bolivariana ha estat en no poderles revertir. Cal dir que aquests fenòmens estructurals tenen a veure amb el que s’ha anomenat la maledicció dels recursos o la paradoxa de l’abundància. De manera comparada, s’ha arribat a la conclusió que el fet de tenir recursos naturals molts cops no és una sort sinó una desgràcia, tant des d’una perspectiva de dinàmiques internacionals com nacionals. Anem a pams.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

En un primer moment, resulta evident que els recursos naturals que posseeix Veneçuela han posat aquest país en el focus de les grans potències internacionals. Ser el país amb les reserves de petroli més grans del món i un dels principals exportadors mundials no és poca cosa. L’interès mostrat pels Estats Units vers la crisi veneçolana de cap manera pot ser entès com una preocupació genuïna pels drets i les llibertats. És evident que les relacions amb l’Aràbia Saudita o Israel es mouen sota uns altres paràmetres. La llarga tradició nordamericana d’intervencionisme en països de l’Amèrica Llatina en són una clara carta de presentació. Rússia i la Xina (també Turquia i l’Iran) entenen també de manera instrumental la defensa del règim que ha plantat cara a Trump. Les darreres relacions militars poden ser enteses com un marcatge en el mapa polític internacional.

La ingerència estrangera ve de lluny: el suport en l’intent de cop d’Estat del 2002 contra Chávez, la formal oposició al règim per part de les administracions Bush i Trump, l’ús polític dels mitjans de comunicació o d’algunes ONG nord-americanes que operaven en territori veneçolà, etc. Però no es tracta només de petroli. La capacitat del bolivarianisme de dinamitzar un pol internacional diferent a l’hegemonia atlantista (un procés d’integració regional i unes relacions fluides amb altres grans potències mundials) també va suposar un important desafiament. L’agressivitat internacional ha provocat un cert tancament del règim amb mesures que des de l’estranger són difícils d’entendre com ara la regulació dels mitjans de comunicació o el control de les organitzacions socials que operen al territori.

Pel que fa a la manca de construcció d’Estat i d’institucionalitat, les polítiques d’austeritat havien aprimat l’Estat fins a l’extenuació i la voluntat de revertir aquesta qüestió fou una de les banderes del socialisme del segle XX. Però l’arribada de Chávez a la presidència del país, encara que generés un augment enorme d’acció pública, no acabà suposant construcció d’institucionalitat amb un cert caràcter d’irreversabilitat. L’exemple de les polítiques socials és clarament il·lustratiu. Quan els bolivarians comencen a prendre les regnes de Veneçuela es troben amb una administració pública que no facilita la construcció d’una nova proposta política. Funcionaris contraris al nou règim i institucions esclereotitzades. La prioritat de fer front a necessitats econòmiques i socials urgents, junt amb la coincidència d’un període d’expansió econòmica, portaran al disseny de les missions a partir del 2003. Es tractava d’intervencions focalitzades que requerien d’immediatesa: salut, educació, habitatge, clavegueram, etc. Els resultats d’aquests primers anys foren francament bons, reconeguts per Nacions Unides i altres organismes internacionals.

La crisi econòmica que oprimeix Veneçuela des del 2013 no es pot deslligar del model pervers que va començar quan es va connectar

Ara bé, un cop superats els primers anys, les missions no derivaren en la construcció de polítiques públiques integrals, universals i estables en el temps. No es construí un sistema de salut universal, una educació pública i de qualitat, o uns programes d’atenció a la dependència per a tota la població. Tampoc s’implantà una estructura impositiva que assegurés la despesa pública més enllà de la dependència petroliera. Vinculat amb això es va confiar massa en l’activitat constitucional i legislativa, i es van contemplar poc les dificultats que comporta la implementació de les polítiques.

En un tercer moment, i relacionat amb l’anterior, l’economia continuà essent bàsicament extractiva. No és cap novetat, les primeres perforacions petrolieres al país són de principis del segle XX. La revolució bolivariana no tingué força i/o voluntat per transformar el model. La maledicció dels recursos provoca una disminució competitiva dels altres sectors productius i una important volatilitat segons la situació del mercat mundial. També genera un tipus d’acostament tant de les elits com dels sectors populars a l’activitat econòmica que es veu modulat per la immediatesa i la facilitat en l’obtenció de recursos; una economia que afavoreix el sorgiment de la corrupció i de la mala gestió dels recursos, i la seva perpetuació com a part intrínseca de la forma de funcionar de l’Estat. La crisi econòmica que oprimeix Veneçuela des del 2013 no es pot deslligar del model pervers que va començar quan es va connectar la mànega del petroli.