En certa ocasió, poc abans de començar una sessió plenària del Parlament Europeu, recordo que ens va arribar una informació realment sorprenent. Un diari anglès, un dels característics tabloids dedicats amb tanta energia a atacar tot el que vingués de Brussel·les, informava els seus lectors que el Parlament havia aprovat una norma contra els orgues d’església. La sempre invasiva Europa havia aprovat una llei que condemnaria al silenci totes les abadies, monestirs i esglésies angleses al declarar il·legals aquests –sovint venerables– instruments musicals. Com es pot imaginar, sabíem que mai havíem votat tal cosa i que la informació era falsa… però que una burrada així no la podien inventar del no res. Havia de tenir algun fonament!

La recerca inicial no va ser fàcil: cap norma europea recent no deia res sobre orgues de tubs! Però una segona recerca més curosa ens va donar la resposta… I vàrem descobrir que el que deia el diari no era del tot fals. En termes literals tenia raó: al Parlament havíem votat una norma (no en recordo els detalls) que prohibia arreu del continent la fabricació de motors elèctrics amb plom, i imposava la progressiva extinció dels existents. I clar, a ningú no se li havia passat pel cap que allò que permet escoltar a Bach als orgues de les esglésies més antigues és sovint un petit motoret elèctric que té plom. I la pregunta és: perquè va passar això? Com es va legislar un assumpte durant no menys de dos anys sense que ningú s’adonés d’aquest efecte indirecte i certament no previst? Doncs essencialment perquè al llarg del procediment legislatiu ningú no va representar bé aquesta realitat, aquests interessos, certament petits dins de l’escala de la gran Europa. No hi va haver activitat de lobby per part dels propietaris o fabricants d’orgues antics durant la tramitació d’aquella norma, fet que hagués permès introduir una excepció que protegís o corregís legítimes preocupacions i defectes de la nova llei.

El concepte de ‘lobby’ fa referència al vestíbul i els passadissos de Westminster, on es podia accedir als diputats abans d’una votació.

En la majoria dels casos el lobby real és això: la interacció personal directa o per altres vies de comunicació entre els legisladors i reguladors i aquells que tenen algun interès en l’objecte de les seves decisions. Com se sap, aquest concepte de lobby fa referència històricament al vestíbul i els passadissos de Westminster, on era possible interactuar amb els diputats poc abans d’una votació. Avui, tot i que ara el terme es pot aplicar també a caríssimes campanyes de comunicació, aquest component personal del lobby no ha desaparegut. És l’acció de comunicació directa y personal amb el legislador (o amb aquells que l’assessoren directament) la que segueix definint aquesta activitat. I per això és natural que al voltant d’un centre de poder normatiu com Brussel·les aquesta sigui una activitat de grandíssima importància.

 

11.862 ‘lobbistes’

L’exemple amb què he començat aquestes ratlles no és, evidentment, el primer en el qual hom pensa. Per a molts, parlar de lobby és automàticament parlar d’obscurs interessos antisocials, i de la pressió de grans corporacions dedicades a alterar o fins i tot comprar la voluntat democràtica «pura» o «neta» del legislador. La meva experiència contradiu frontalment aquesta generalització. El Registre de Transparència de la Comissió Europea, gestionat juntament amb el Parlament, inclou en aquest moment un total d’11.862 entitats de tota mena que d’una forma o altra interactuen amb els legisladors i reguladors europeus en defensa de determinats interessos o idees.

A diferència del que passa als EUA, el ‘lobby’ a la Unió Europea no té cap relació amb el finançament de partits o de candidats.

Si ens limitem a comptar només associacions empresarials i empreses amb representació pròpia, sumen 6.077. Altres entitats com ara Greenpeace i Oxfam, o l’Associació europea de professionals d’infermeria, o l’Aliança contra el plàstic, o la Unió de diaques d’Alemanya, també son lobbistes, i apareixen en una llista separada que suma 3.187 integrants. I encara n’hem de comptar d’altres: d’una banda, les organitzacions religioses amb oficina d’interessos a la UE, que inclouen els jesuïtes, l’Aliança Evangèlica, o diverses entitats de matriu jueva (com la Unió europea per un judaisme progressista, la Sinagoga europea, el Congrés jueu d’Europa…); de l’altra, els representants d’entitats públiques o semipúbliques, com ara les delegacions de Regions o Províncies, o associacions d’empreses públiques de residus, o dels ports d’Europa, o dels gestors de ferrocarrils… La llista, com he dit, és molt llarga, i no fa més que créixer.

 

Causes nobles i interessos

Que no són tots iguals? Evidentment que no. Ni tots tenen els mateixos mitjans. Però es pot ben dir que en un 99,9% dels casos es tracta d’entitats que treballen per a defensar interessos ben legítims per mitjans també perfectament legítims. «Interessos» és un concepte genèric, i no sempre seria fàcil classificar-los dins d’una escala de moralitat o de dignitat. Òbviament, hi ha causes legals que les nostres societats rebutgen, i altres que es consideren més nobles o pures; algú es pot ofendre si tracto aquí per igual la feina de lobby que fa la ONCE a favor del reconeixement de la discapacitat i la que fa Telefònica en matèria de telecomunicacions.

La motivació de les dues entitats no és la mateixa, estem ben d’acord. Però l’activitat de lobby si que ho és. I fins i tot en el cas de les empreses, en la immensa majoria seria una caricatura presentar la seva acció com un simple acte de protecció de beneficis egoistes. Legislar no és resoldre entre bons i dolents, sino cercar una solució estable que resolgui un problema col·lectiu de forma equilibrada i justa, dins dels límits d’un determinat model social. I les veus que fa sonar el lobby són veus que parlen amb diferents tons i colors d’allò que uns i altres creuen que és més just o més convenient a la nostra societat.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

A l’hora de determinar si hi ha un lobby «dolent» cal aclarir que, a diferència del que passa als Estats Units, el lobby a la Unió Europea no té cap relació amb el finançament de partits o de candidats. A Amèrica és cosa acceptada la relació (sovint escandalosa) entre els diners pagats a una campanya i la influència legislativa. A Europa aquesta relació, que seria completament il·legal, no existeix (tot i que s’han descobert alguns, pocs, casos de «compra» de voluntats que han acabat al jutjat penal). Al menys a nivell europeu no hi ha empreses que financin partits, diputats ni –òbviament– funcionaris.

Altra cosa és que, evidentment, qui més diners té disposa de més recursos, pot tenir en principi una influència més gran que qui no els té. Més i millor comunicació pública, més recerca orientada a provar una determinada posició, més recursos per anar a visitar uns o altres o per organitzar un sopar col·loqui amb ponents preseleccionats i convençuts. Aquestes activitats són certament més accessibles per a Google o un gran banc que per a una associació de professionals de la numismàtica o algunes ONG. Però tampoc no cal exagerar: en la majoria dels casos els destinataris finals de tota aquesta acció de convicció (diputats, càrrecs de la Comissió o d’Agències, etc.) tendeixen a equilibrar el pes d’aquestes grans corporacions, i una simple anàlisi d’alguns debats recents molt agres, com ara la reforma dels drets d’autor (que entre altres coses imposa noves obligacions a YouTube en defensa dels autors i compositors) ha provat que no guanya la batalla qui més diners té.

És legítim preguntar-se si aquesta activitat és necessària, i si no altera els fonaments mateixos de la democràcia.

És també per això que són tan importants i tan nombroses les associacions empresarials i professionals, cada cop més especialitzades en el seu espai de representació: allò que una petita empresa de calçat d’Alacant no pot fer davant dels detalls d’una negociació comercial internacional, si que pot fer-ho una associació europea de totes les empreses del sector.

 

Efectes des de Helsinborg a Cadis

És molt legítim preguntar-se si tota aquesta activitat és necessària, i si no altera els fonaments mateixos de la democràcia. Per a respondre cal tenir present que estem parlant d’una acció reguladora o legislativa que haurà de tenir efectes sobre una població de prop de 600 milions de persones que viuen entre Helsinborg i Cadis. Normes aplicables de les Illes Aran a les Illes gregues. Certament, la UE fa un gran esforç per protegir el principi de subsidiarietat: només es fa a nivell europeu allò que no es faria millor i amb més eficàcia a un nivell polític inferior. Però en molts àmbits és necessari i positiu legislar de manera uniforme per al conjunt dels ciutadans i/o de les empreses de tot el continent. I quan això passa –com l’anècdota dels orgues mostra de manera ben gràfica– és necessari escoltar tothom per tal d’assegurar que la norma és equilibrada i justa respecte de situacions i realitats que són ben diferents.

Un nou marc regulatori de les infraestructures de comunicacions tindrà efectes diferents en territoris despoblats o amb àmplies zones rurals que en àrees més industrials. Una part molt important de la feina del «lobby de Brussel·les» no passa d’aquí: molts dels professionals que hi treballen es dediquen a respondre consultes generals al voltant d’un canvi normatiu, o a informar els assistents dels diputats i diputades de quins serien els efectes de la norma proposada en tal o tal sector. Tot això, si es fa bé, no sols no debilita la democràcia: l’enforteix, reforçant els vincles entre aquells que han de prendre decisions i la realitat sobre la qual volen influir.

El registre s’imposa de manera indirecta: qui no hi és inscrit no es podrà reunir amb diputats… excepte en un dinar o en un bar.

I què vol dir «fer-ho bé»? És indispensable la màxima transparència. L’important no és si Amazon, Greenpeace o un enviat de les Illes Caiman han passat hores amb la diputada ponent d’una nova norma sobre vendes on line, sobre contaminació urbana o sobre les transaccions financeres internacionals. L’important és que es faci amb la màxima visibilitat. I aquí les coses han millorat els darrers anys, però no som encara allà on hauríem de ser. Molts aspectes es poden millorar.

Hi ha un Registre públic de persones i entitats que treballen amb interacció amb les institucions europees. El registre detalla no sols els noms de les persones que hi treballen, sinó també els àmbits d’activitat, i els diners dedicats a aquestes activitats. Però malgrat discussions que duren des de fa anys, el registre només s’imposa de manera indirecta: qui no hi és inscrit no serà acceptat a reunions amb diputats o amb alts càrrecs… excepte si la trobada és un dinar o té lloc en un bar.

D’altra banda, encara que a poc a poc s’estén l’obligació moral dels que lideren un procés legislatiu (ponents o rapporteurs) de declarar públicament amb qui s’han reunit, la pràctica no és encara formal ni general. També val a dir que el finançament real o fins i tot el control últim d’algunes entitats suposadament neutrals és sovint dubtós. I finalment, les pròpies institucions poden facilitar encara més l’accés a la seva pròpia informació oficial al llarg de tot el procés que va entre una proposta de regulació i la norma que finalment serà aprovada.

S’ha fet un grandíssim progrés en aquest àmbit gràcies a internet; però es pot millorar molt la transparència d’aquest procés, també per a facilitar-ne la comprensió per tal de «democratitzar» encara més l’accés a la informació oficial i als seus documents. Cal que aquells que tenen menys recursos per arribar a tot tinguin també en temps real la millor i més clara informació sobre allò que els pot afectar directament a ells o a allò que representen. I per descomptat necessitem legisladors ben preparats, responsables, treballadors, honestos, i amb mitjans per a fer la seva feina. Però això ja seria un altre debat.