No falla, s’acosta l’estiu i els amics et pregunten on penses anar de viatge. I és que vivim un temps en què viatjar ha passat a ser una assignatura gairebé obligatòria. Ets allò que viatges. En els últims anys, a més, el fenomen internet i els vols low cost han posat les coses més fàcils. És clar que també hi ha qui es pregunta quin sentit té viatjar avui si amb uns quants clics d’ordinador pots veure com és qualsevol lloc del món.

Viatjar tenia, almenys fins al segle XIX, el sentit d’anar a la recerca de mons desconeguts. En els últims anys, però, la televisió i internet han fet que tot el món ens sigui molt més proper. En qualsecol cas, la base del viatge es va eixamplar després del XIX i la gent benestant va descobrir les delícies d’anar de vacances a llocs que només uns pocs afortunats es podien permetre. Ara, però, som al segle de la massificació viatgera. Ho diuen les estadístiques: segons la United Nations World Tourism Organization, el 1950 es van registrar 25 milions de viatges turístics; el 2018 la xifra va pujar fins als 1.400 milions. L’evolució fa feredat.

Els viatges, a més, s’han escurçat, fins al fet que la majoria són més escapades que no pas viatges. Allò de diferenciar el turista del viatger, tal com feia Paul Bowles («el viatger no té bitllet de tornada»), es fa cada dia més difícil. Sigui com sigui, els bons viatges continuen sent per a mi els que et porten a la recerca de l’altre, al coneixement d’una altra gent i d’una altra cultura que, de retruc, et planteja dubtes sobre el món on vius i sobre tu mateix, que et fa tornar a casa, en definitiva, diferent de com havies marxat.

El que es porta avui és tornar amb un munt de fotografies, de penjar el viatge en directe a les xarxes socials o de fer-se un selfie cada cinc minuts. Es tracta de viatjar per explicar-ho, però penso que el viatge s’enriqueix quan es converteix en alguna cosa més. En aquest sentit, quan em pregunten quants dies calen per visitar un determinat país, jo sempre contesto que el doble dels que havies pensat. Està molt bé calcular el temps dels desplaçaments i programar visites a monuments i museus, però és bo reservar uns dies per a la sorpresa, per deixar-te temptar per l’imprevist.

 

Destins de moda

Si anem als destins, també això està més predeterminat del que pensem. Aquest any, per exemple, si penses anar per Europa, segueix estant de moda Islàndia. I no és estrany, ja que Islàndia té el paisatge més exòtic del continent: volcans, camps de lava, cascades, guèisers, llacs, glaceres… i un increïble sol de mitjanit. Sense oblidar una capital, Reykjavik, on la música i els bars de nit no deceben. Altres opcions europees, per als amants del mar, són les costes de Cròacia o de Grècia, la temptació d’unes illes encara no massa espatllades pel turisme. És clar que Albània, per poc vista, també puja punts.

En el cas de l’Àsia, el Japó s’imposa com a destí de moda. No fa gaire era un país massa llunyà, però avui és cada dia més assequible i no hem d’oblidar que l’any que ve se celebren els Jocs Olímpics de Tòquio, un bon aparador. Però no es tracta d’anar tan sols a Tòquio i Kyoto, sinó que val la pena anar més enllà: a les illes de Shikoku, Hokkaido o Kyushu, per exemple. A part del Japó, les Filipines se sumen a Tailàndia i Birmània com a destí estelar.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

A l’Àfrica se segueix portant Namíbia, un país tranquil que ofereix contrastos ben marcats: la costa dels esquelets, la gran fauna d’Etosha, les dunes de Sossusvlei i la ciutat fantasma de Kolmanskop. Per als amants de la fauna, però, Botswana, Tanzània i Uganda van a l’alça. Els goril·les de muntanya d’Uganda, en concret, puntuen cada dia més.

A Amèrica, la Patagònia ja fa anys que és destí indiscutible, tant pels seus paisatges èpics com per l’emoció aventurera que desperta, tot i que Alaska puja punts per la naturalesa intocada. Colòmbia també va amunt, gràcies als paistatges de somni i una pau cada dia més estable. Al centre del continent, Mèxic segueix sent un país de moltes cares, gairebé totes interessants, i Guatemala combina paisatges encantadors amb mercats indígenes, ciutats colonials i ruïnes maies.

A Oceania, Nova Zelanda es manté, gràcies a la seva naturalesa espectacular i a la promoció que li va fer la pel·lícula El Senyor dels Anells, filmada allà. Austràlia, per altra banda, té en la ciutat de Sydney, en la barrera de coral i en la roca màgica de l’Uluru uns trumfos que justifiquen el llarg viatge. Més enllà, la Polinèsia i els Mars del Sud són destins esplèndids que reclamen més temps i més diners.

Sigui com sigui, més enllà de les modes i dels interessos dels operadors turístics, tots tenim al cap un viatge rigurosament personal. És a dir, un viatge que prepararem a fons i que es convertirà en un meravellós parèntesi que ens farà tornar més feliços i més savis.

 

Llibres de viatge

Els llibres de viatge són sovint un bon acompanyant. A part de les guies, que ens ofereixen la informació objetiva per tal de planejar el viatge, en els últims anys van a l’alça els anomenats llibres de viatge, un gènere que posa l’accent en la mirada de l’autor i que abans es considerava patrimoni exclusiu dels anglosaxons. Si mirem molt enrere, però, veurem que els viatges són a la base de la bona literatura, com ho demostra L’Odissea, d’Homer, un llibre que segueix sent un excel·lent company de viatge per Grècia. Per cert, tot i que escrits molts segles després, els llibres de Lawrence Durrell són també un company fidel per a les escapades a les illes.

Entre els referents actuals, no hi ha fórmules per escriure un bon llibre de viatges. En tenim un exemple en El peor viaje del mundo, d’Apsley Cherry-Garrard (1886-1959), on l’autor narra una expedició a l’Àrtic que comença amb aquestes paraules: «L’exploració polar és la forma més radical i al mateix temps més solitària de passar-ho malament que s’ha concebut». Un bon inici per un gran llibre de viatges on el fred baixa molts graus sota zero.

Un altre autor britànic, Patrick Leigh Fermor (1915-2011), va escriure la meravellosa trilogia que comença amb El tiempo de los regalos, on narra el seu viatge de més d’un any caminant d’Holanda a Istanbul, entre el desembre de 1933 i el gener de 1935. El primer llibre de la trilogia, però, no el va publicar fins al 1977, cosa que demostra que no s’ha de tenir pressa a l’hora de vessar l’experiència viatgera en un relat. Leigh Fermor, per altra banda, va saber convertir la seva vida en un viatge intercultural, ja que es va instal·lar al sud del Pel·loponès, on rebia sovint el seu amic Bruce Chatwin, un altre referent indiscutible de la literatura de viatges.

«L’exploració polar és la forma més radical i més solitària de passar-ho malament que s’ha concebut», escriu Apsley Cherry-Garrard.

Chatwin (1940-1989), amb els seus clars i ombres, va saber renovar un gènere que, amb la competència dels reportatges de televisió, necessitava alguna cosa més que la pura descripció. D’aquí neix A la Patagònia (1977), un relat de viatges amb una estructura narrativa ben trabada on l’autor parteix d’un episodi familiar per anar a la recerca de l’aventura.

Chatwin es va passar quatre mesos viatjant per la Patagònia per escriure el seu llibre, però tampoc el temps no és definitiu a l’hora d’escriure una bona obra. A D. H. Lawrence (1885-1930), per exemple, li va sortir un llibre gruixut sobre Sardenya (Sea and Sardinia, 1921) amb una estada de només deu dies, i Marco Polo (1254-1324) es va passar vint-i-sis anys viatjant abans de dictar els seus famosos viatges a Rustichello de Pisa.

El temps passat al destí, com diria l’estimat Georges Brassens, no hi té res a veure, però és que el destí tampoc. Pot sortir un bon llibre d’un destí molt proper, i un de dolent d’un destí exòtic. Un bon exemple del primer el tenim en Josep Pla (1897-1981), que a Viatge en Autobús es dedica a viatjar pel país de la manera més modesta, entre 1941 i 1942, anotant allò que veu, sempre buscant l’adjectiu precís, i aturant-se a parlar amb la gent.

«Tan bon punt a un destí li posen l’etiqueta de paradís, sé que no trigarà a convertir-se en un infern», diu Paul Theroux.

Josep Maria de Sagarra (1894-1961), en canvi, se’n va anar a un destí ben llunyà, la Polinèsia, per escriure un bon llibre, La ruta blava, que traspua nostàlgia per l’Europa que va deixar enrere als anys trenta.

Pel que fa als autors espanyols, Manu Leguineche (1941-2014), que va saber combinar periodisme, aventura i literatura, ha estat l’autor més influent per a les últimes generacions. A El camino más corto (1979) narra una volta al món que va despertar les ganes de viatjar i escriure a molts joves de l’època. Molt més endavant, Javier Reverte, amb El sueño de África (1996), va demostrar que hi havia un públic per a aquest gènere. Després que una dotzena d’editorials li rebutgessin l’original al·legant que a Espanya no es llegien llibres de viatges, Muchnik Editores el va convertir en un supervendes que va fer que altres editors comencessin a obrir les portes a la literatura de viatges. I aquí estem.

 

Per què viatjar

Més enllà dels viatges i dels llibres, però, no queda clar per què viatgem. Hi ha dies en què, davant d’un paisatge sublim, tenim claríssim que l’experiència val la pena, però n’hi ha d’altres en què ens despertem preguntant-nos: «¿què hi faig aquí?», que per cert és el títol d’un altre llibre de Bruce Chatwin.

En el meu cas, quan em pregunten per què viatjo m’agrada respondre que per a mi és la millor manera d’enganyar el pas del temps. És com si mentre dura el viatge el temps no passés. És clar que també podria dir que és la millor manera de trencar amb la monotonia, d’emocionar-me, d’aprendre coses… Sigui pel que sigui, tinc la sensació que quan viatgem ens convertim en certa manera en uns altres, ja que anem amb els sentits alerta les vint-i-quatre hores del dia i estem atents a tot allò que ens permet aprendre alguna cosa del lloc que visitem i, en definitiva, de la vida.

Viatjar val la pena, és evident, sempre que ho facis per voluntat pròpia i no empès per la necessitat de guanyar-te la vida, però és cert que amb la massificació han saltat en els últims temps alguns dubtes. Ho diu, per exemple, l’escriptor nord-americà Paul Theroux: «Tan bon punt a un destí li posen l’etiqueta de paradís, sé que no trigarà a convertir-se en un infern».

El vaticini és terrible, però penso que en el fons és un repte: es tracta de viatjar als llocs abans que l’excés de turisme no els converteixi en un infern, de gaudir-los tal com són abans que la massificació no els deformi i els acabi convertint en uns parcs temàtics.