Del món elèctric i sumptuós dels yuppies dels anys vuitanta no en queda res, cap rastre, fora dels beneficis il·limitats que la indústria del superluxe ha seguit obtenint des de llavors. El que queda, de fet, és un grapat de novel·les i llibres que van intentar explicar l’impacte d’una forma de viure lligada a l’amoralitat dels diners i l’exhibició del poder econòmic d’un feix de brokers i operadors de borsa que es feien multimilionaris de la nit al dia (i també a l’inrevés). Alguna sèrie nord-americana s’hi ha acostat amb sobredosi de cotó fluix, com ara Bilions, però res no es pot comparar, encara ara, amb una extraordinària novel·la de Bret Easton Ellis, American Psycho, publicada als Estats Units el 1991 (i ben traduïda a Ediciones B per Mariano Antolín Rato el mateix any).

L’èxit va ser global en gran mesura perquè la seva editorial originària, Simon & Schuster, es va negar a publicar el llibre per raons de moralitat. La conducta nocturna del seu protagonista, Patrick Bateman, el convertia en un assassí en sèrie fred, calculador, exquisidament educat, desacomplexadament humorístic i profundament sàdic, sense que el narrador interferís ni poc ni molt en el desenvolupament frenètic de l’activitat victimitzadora i despietada del protagonista: un perfecte psicòpata.

L’escàndol, paradoxalment, va procedir de la sobreexposició metòdica de la violència i la misogínia primària del personatge i no del que era l’autèntic eix de la novel·la, una formidable sàtira de la patològica insensatesa de la cultura financera de Wall Street i el benefici econòmic il·limitat.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.