El 12 de gener del 2007, Joshua Bell, violinista de fama, tocà durant 45 minuts en una estació del metro de Washington, amb un Stradivarius del 1713, diuen que valorat en 3,5 milions de dòlars. De les 1.097 persones que van passar davant seu, set es van aturar a escoltar-lo. Va recaptar 32 dòlars. Set anys després repetí el mateix programa (Bach, Schubert, Massenet), previ anunci i en la mateixa estació: una multitud entusiasta l’ovacionà copiosament.

El 25 de maig del 2009, Renaud Capuçon féu el mateix a la línia 6 del metro de París, tocant un Guarnerius del 1737. De les 18.000 persones que passaren pel davant, no s’aturà quasi ningú. Dos dies després actuà en el Théâtre des Champs-Elysées: entrades esgotades i grans aplaudiments.

Aquelles experiències (que es poden veure a Youtube) van donar lloc a molts comentaris. Algú plantejà una qüestió prejudicial: eren experiments socioculturals, o es buscava publicitat? Potser una mica: Gene Weingarten, el periodista del Washington Post que ideà i narrà la primera experiència, hi va guanyar un Pulitzer; i l’actuació de Capuçon fou filmada per Simon Lelouch, que en féu un curtmetratge («7.57 am-pm»).

Però això, els transeünts dels metros de Washington i de París no ho sabien (molts, sinó, s’haurien aturat). Com explicar, doncs, la seva total indiferència? Es pot evocar el paper determinant dels convencionalismes, que dicten què fer, què pensar i què sentir en cada situació. Es pot assenyalar l’enorme influència dels prestigis induïts per la publicitat, els mitjans i el mercat. Es pot lamentar que només es valori els violinistes després de ser «apreciats» (Machado: «Todo necio confunde valor y precio»). Es pot caure en les jeremiades habituals sobre la insensibilitat de les masses a la bellesa, encara que la tinguin a tocar, etc.

La gent aplaudí Bell i Capuçon com intèrprets eminents, però no els atorgà cap atenció com anònims músics de carrer.

També es poden veure aquelles experiències com una validació espectacular de l’«efecte Sant Mateu», que Merton i Bunge, un sociòleg i un filòsof de la ciència, van descriure, evocant la sentència evangèlica «a tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar; però a qui no té, li prendran fins allò que li queda». Van remarcar, com diu Bunge, que «els investigadors eminents reben aplaudiments molt més nodrits que altres menys coneguts, per contribucions equivalents». Això també funciona en els negocis, i en la política o la novel·la, on els populars de la tele se solen vendre bé. La gent aplaudí Bell i Capuçon quan eren clarament assenyalats com intèrprets eminents, però no els atorgà la mínima atenció quan apareixien com anònims músics de carrer.

 

Transeünts

Malgrat que Bunge dedicà un llibre a analitzar la complexitat que sol amagar-se darrere la simplicitat de les explicacions, no hauríem de descartar-ne una, aparentment simple però gens trivial. La pressa.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

La descripció de Weingarten sembla corroborar-ho: «La gent corria atrafegada, fent còmics saltets per esquivar els embussos, traginant gots de cafè a la mà, amb els mòbils a l’orella i etiquetes d’identificació penjades al coll; una lúgubre danse macabre cap a la indiferència, la inèrcia, la grisa i trista pressa de la modernitat».

És una descripció que retrata bé el nostre temps: l’Època de l’Acceleració. Sobre això hi ha consens. Quasi tothom percep que la tecnologia i les actuals formes de vida s’acceleren. Un filòsof alemany, Hartmut Rosa, ha fet notar una paradoxa: com és possible que, disposant de mitjans de desplaçament, producció i informació cada vegada més ràpids, tinguem menys temps? Diu que és perquè hi ha tres acceleracions que es retroalimenten en espiral: l’acceleració tècnica impulsa l’acceleració social, i aquesta el «ritme de vida», que al seu torn impulsa nous canvis tecnològics accelerats.

El 12 de gener del 2007, Joshua Bell, violinista de fama, tocà durant 45 minuts en una estació del metro de Washington, amb un Stradivarius del 1713 valorat en 3,5 milions de dòlars. De les 1.097 persones que van passar davant seu, set es van aturar a escoltar-lo. Va recaptar 32 dòlars.

Això causa una altra paradoxa: s’imposa la sensació que tot va cada vegada més de pressa però que, pel que fa a les solucions, no canvia res. Rosa parla d’una «immobilitat hiperaccelerada» i ho atribueix al fet que la política i les seves institucions són arrossegades pel temps curt de la informació en continu, de les xarxes socials, de la pressió de l’instant. En la mesura que queda «dessincronitzada», la política apareix, cada vegada més, com inadequada i impotent davant dels problemes que hauria de resoldre.

Per compensar-ho, creix entre els polítics la síndrome del curt termini, el frenesí a cop de Twitter de l’unilateralisme estarrufat (Trump ha arribat a les 88 piulades per dia), el cultiu del malestar i de les passions del moment (les baixes, especialment); amb una constant referència a l’acceleració com a excusa de la improvisació. (Entre parèntesis, a Catalunya també: «Tenim pressa, molta pressa», «Si tot no va més de pressa, no és perquè no vulguem», «Ningú no té més pressa que jo», «Tot el que estem vivint aquests anys a Catalunya és una acceleració de la Història que no havia previst ningú», «Vivim una acceleració vertiginosa i trepidant de la Història», etc.).

 

Acceleracions

Ara: aquesta acceleració de la Història, existeix realment? Si mirem la panoràmica més àmplia, la resposta és sí. El nostre planeta es formà fa uns 4.600 milions d’anys; la vida hi sorgí en fa uns 3.800 milions; els primers animals, fa uns 800 – 1.000 milions d’anys; els humans, en fa uns 2,5 milions; la revolució neolítica, fa uns 10.000 anys; la industrial, en fa uns 300; l’ús massiu de combustible fòssil, en fa 100; Internet, en fa 35; la seqüenciació del genoma humà, fa quatre dies. Vista a escala evolutiva, la nostra és una història d’acceleració vertiginosa i la modernitat és una pampalluga, un vist i no vist.

La política i les institucions són arrossegades pel temps curt de la informació en continu, de les xarxes, de la pressió de l’instant.

Fa anys, Bill Gates va explicar que s’havia quedat tan impressionat amb una conferència de l’historiador David Christian, que es va dir: «Déu meu! Això ho ha de veure tothom!». D’ençà d’aleshores ha estat el gran patrocinador, a la Xarxa i a les aules, del Big History Project, un «intent de comprendre, de manera unificada, la història del Cosmos, la Terra, la Vida i la Humanitat»; del Big Bang als nostres dies, passant per l’extinció dels dinosaures i l’aparició de l’homo sapiens. Són coses que fascinen, com ho revela l’afició dels nens pels grans rèptils del passat, o dels adults per Yuval Harari, un altre autor de capçalera de Bill Gates.

Insistir massa en les visions grandioses té el risc de derivar en errors, omissions o impostures. Una imatge de gran angular distorsiona l’aparença dels objectes. L’emfàtica trompeteria sobre l’acceleració de la Gran Història comporta silencis i obscuritats. Pot eludir o tapar aspectes problemàtics i punyents del present. Pot dificultar treure lliçons del passat més proper.

Si aspirem a mantenir el futur en les nostres mans, no hauríem de confiar en un enfocament que combini forces còsmiques, desregulació i filantropia. Mirem, doncs, un passat menys llunyà: si comparem les dues primeres dècades del segle XX amb les de l’actual, veurem que de 1900 a 1920 es produïren la Gran Guerra, la revolució bolxevic, l’enfonsament de dos grans imperis europeus i del turc, i l’inici del feixisme. Es passà del cavall a l’automòbil, dels mirinyacs al xarleston, i l’aviació enlairà el seu vol.

Si mirem un segle enrere, de 1800 a 1820, la seqüència també és accelerada: Napoleó es corona emperador (1804), lliura guerres, és derrotat, la monarquia (borbònica) és restaurada, avança de nou Bonaparte, d’Elba a París, i és finalment derrotat a Waterloo (1815). El 1820, el panorama d’Europa s’ha capgirat totalment respecte a vint anys enrere.

 

Locomotores

Pocs anys després, el 1837, el poeta francoalemany Chamisso (L’home sense ombra) fa un trajecte en ferrocarril, de Leipzig a Dresden, i anota: «A la tardor, complint una promesa (votum solvens), vaig anar a Leipzig a prendre el tren, tan vinculat a l’esperit del nostre temps. No hauria mort en pau si no hagués pogut albirar el futur des d’aquest carro triomfal».

El tren de Chamisso va a uns 25 km/hora (tres vegades més de pressa que un cotxe de cavalls), però el poeta sap que aquesta velocitat s’accelerarà. Fins i tot fantasieja amb la idea de vèncer el temps: fent el tomb de la terra a més velocitat que la rotació d’aquesta, es podria remuntar el passat. Escriu: «El meu cavall de vapor, campió de rapidesa / deixarà enrere el temps que passa. / Si avui va corrent cap a l’Oest / sorgirà ahir per l’Est» (noteu: ahir). Si fos el cas, es diu el poeta (que era un «bonapartista crític»), convenceria Napoleó que no fes la bestiesa de coronar-se emperador.

Acceleració de la Història, doncs (i a fons), sota la imatge icònica de la màquina de vapor i la seva sonora i creixent pulsió rítmica. Marx dirà aleshores que les revolucions són «la locomotora de la Història».

Al cap d’un segle, en el tràgic 1940, Walter Benjamin veurà la revolució com el fre de seguretat que hauria d’impedir la cursa de la màquina cap a la catàstrofe. Amb llambregada de poeta, Chamisso ja havia vist que la locomotora era com «un animal de sang calenta», que batia les «ales del temps», però era cec, «sense ulls».

Més que en les aigües turbulentes de la Història, el primer vintenni del nostre segle sembla moure’s en aigües pantanoses.

Ara que acaba el primer vintenni del segle XXI, ens hauríem d’interrogar sobre el ritme de la locomotora. No s’assembla al dels dos segles anteriors. No han mancat els grans esdeveniments (l’11-S de 2001, la crisi financera de 2008, la pandèmia de 2020), però han estat vint anys de marxa lenta i grans sotracs: reacomodaments geoestratègics; gradual increment de les crisis globals (clima, desigualtats, inseguretat, migracions, refugiats, pandèmies); multiplicació de conflictes dolorosos, inacabables, enrevessats: Afganistan, Algèria, Bolívia, Iraq, Israel/Palestina, Líbia, Síria, Veneçuela, i un llarg etcètera. Tot plegat, amb un tret comú: la irresolució.

Un diplomàtic parlava fa poc, a Brussel·les, de situacions «horriblement estables». Tenia raó. Més que en les aigües turbulentes de la Història, el primer vintenni del nostre segle sembla moure’s en aigües pantanoses. Més que l’acceleració, el tret distintiu sembla l’empantanegament. La locomotora panteixa, esbufega. Els problemes, que van més de pressa, l’encalcen.

D’aquesta situació, súbitament, dramàticament, se n’ha pres consciència arreu, amb el sotrac brutal i global d’una pandèmia. Ja no és possible reaccionar amb la indiferència dels atrafegats transeünts del metro de Washington o París: les sirenes d’alarma, que han sonat més fort que els violins, ens han aturat. De la Gran Acceleració hem passat, en sec, a la Gran Aturada. Aquesta gran inquietud que ha esclatat (amb noves icones: la cara de Greta Thunberg, les morts al Mediterrani, la imatge microscòpica del coronavirus, els carrers buits) potser obren, enmig de la desgràcia, una esperança de represa i engrandiment d’una política democràtica que no sigui criatura de l’instant sinó de la Història. Hi serem a temps, o ens faltarà el temps?