Arran de la campanya electoral de les eleccions generals del 28 d’abril ha adquirit molt bona premsa la virtut de la moderació, predicada per opinadors, proclamada amb més o menys impostura per alguns partits i practicada, en definitiva, pels electors amb el seu vot, d’això se’n pot inferir un mandat per a la concòrdia i el pragmatisme. Més enllà de la concreta circumstància electoral és simptomàtic que s’hagi expressat aquesta demanda de reconduir la vida política cap a camins més virtuosos després d’una temporada d’emocions fortes on els instints més primaris han eclipsat les virtuts republicanes. Potser ara la moderació sigui la nova radicalitat per combatre el populisme.

L’endemà de la jornada electoral Antoni Puigverd publicava un oportú recordatori d’un compendi de les virtuts romanes, que l’autor considera que, tot i passades de moda, ens «procurarien pau i resistència íntima» en aquests temps turbulents:

Auctoritas, en primer lloc. Aquests lideratges fulgurants d’ara sempre acaben escandalosament, però hi ha maneres de construir-ne de duradors: els lideratges fonamentats en la paciència i l’autenticitat. 

Comitas equival a una barreja d’humor i cortesia: en oposició a l’amistat entesa com una suma infinita de contactes, proposa relacions lentes i denses, de mesura humana.

Clementia implica la pràctica de la suavitat social, la deferència i la gentilesa. Ajuda a recuperar formes de relació perdudes: la lleialtat, el compromís, la paraula donada.

Firmitas és la capacitat que tenim de resistir la pressió d’un entorn estrident; la voluntat de defensar les creences pròpies encara que contradiguin l’entusiasme de l’entorn.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Frugalitas proposa temprança, sobrietat, senzillesa. Contra l’imperi de l’excés: la contenció i la mesura. Contra la tirania del Twitter o el WhatsApp: silenci, converses cara a cara, lectures tranquil·les.

Gravitas subratlla la importància d’allò que és essencial. Convida a discernir entre anècdota i categoria, entre moda i corrent de fons, entre necessitat i desig. En un món on tothom es fa la víctima i reclama atenció, gravitas subratlla la responsabilitat.

Humanitas és allò que anomenen empatia. La polarització política o la competència mercantil han imposat la moda de l’exclusió: l’altre ha d’apartar-se perquè jo pugui existir. És propi de la humanitas, en canvi, defensar la presència de l’altre.

La pietas romana no equival a pietat, sinó a submissió, una paraula que el món contemporani considera horrible. Entre els romans implicava un respecte per l’ordre natural i social. Entre nosaltres serveix per enfrontar-nos serenament a dos dels grans problemes actuals: el respecte a la natura, que la nostra forma de vida està emmalaltint; i, en unes societats tan barrejades de llengües, costums i identitats com les nostres, afavoreix una actitud tolerant amb els veïns que ens desagraden. Pietas equival a patriotisme: amor a allò que és propi. Tan oposat al nacionalisme, que tendeix a odiar el veí.

Prudentia, virtut del tot desprestigiada, equival a cautela i discreció personals. S’oposa tant als excessos de l’economia especulativa com a la frivolitat política. En un món tan ple de mentides i notícies falses, una punta de freda incredulitat és imprescindible.

Tanca la llista veritas. Viure en societat és molt difícil; però sense esforç i rigor és impossible. Veritas contribueix a distingir el desig íntim del dret col·lectiu i a discernir la crida de l’instint de l’opinió pensada. Veritas protegeix dels enganys de l’emoció. Implica, no pas la possessió de la veritat, sinó la pràctica de l’honestedat intel·lectual amb tu mateix i amb els teus companys de viatge (La Vanguardia, 29-04-19).

‘Prudentia’, virtut del tot desprestigiada, equival a cautela i discreció personals, ens recorda Antoni Puigverd.

Aquest compendi de virtuts no és patrimoni exclusiu de cap tradició política. Hi ha qui, com Gregorio Luri, les associa a la tradició conservadora; o qui, com José María Lassalle, les troba inserides en el cor de la tradició liberal més genuïna; o qui ens recorda, com Antoni Gutiérrez-Rubí, la seva vinculació amb el socialisme democràtic:

El socialisme democràtic compta també amb referents incontestables de la virtut de la moderació, com Norberto Bobbio que va dedicar un dels seus últims llibres a l’elogi de la temprança, entesa com el contrari de l’arrogància, la prepotència, la perversitat, la vanitat i l’abús de poder (La Vanguardia, 26-04-19).

La ruptura d’aquesta tradició de prudència i moderació per part dels diferents actors de la política espanyola i catalana ha marcat els últims anys de la nostra vida col·lectiva. José María Lassalle se’n lamenta, especialment de la deriva del centredreta espanyol, en el que considera una dislocació reaccionària del seu projecte polític:

Les primeres víctimes d’aquest fenomen reaccionari són la centralitat i la moderació, que resten òrfenes després d’haver actuat com els vectors d’integració i unitat amb què es van neutralitzar les estridències populistes que distorsionen el conjunt del centredreta des de fa uns mesos. Les conseqüències polítiques d’això es veuran en les cites electorals del 28 d’abril i el 26 de maig. Amb tot, el problema principal és que estiguem probablement davant un desenllaç que no sigui conjuntural sinó definitiu. S’obre als peus de la dreta un abisme que recorda el que va passar amb el partit conservador després de l’assassinat de Cánovas el 1897. Parlem d’un altre moment d’implosió partidista que va ser agreujat amb la pèrdua el 1898 de Cuba i les Filipines. Fets que van evolucionar cap a un debat sobre la identitat nacional que va fer caure els conservadors. Sobretot a partir de la crítica de Joaquín Costa el 1901, quan va situar les causes de la decadència espanyola en les fallades sistèmiques de la Restauració dissenyada per Cánovas (…)

La dreta espanyola s’exposa ara a un altre moment cabdal. La construcció d’una alternativa de govern amb vocació de consens i abocada a la gestió eficient del progrés econòmic i l’estabilitat social ha deixat de ser prioritària per als projectes partidistes en què es pixela el centredreta. Ara només interessa atendre l’ansietat moral i identitària que turmenta els sectors més reaccionaris d’un electorat que s’ha sentit desatès els últims anys. Un segment electoral emocionalitzat per una tensió populista que interpreta la realitat a partir d’un sentit tràgic de la vida individual i col·lectiva. La conseqüència és que el centredreta s’ha fracturat al voltant de tres vectors que simplifiquen i aprimen el material ideològic que integrava el corpus propositiu i teòric que va sorgir del 1996 i que va aconseguir majories absolutes el 2000 i el 2011 (La Vanguardia, 23-03-19).

Certament és una mala notícia aquesta deriva reaccionària de la dreta espanyola quan és més necessari que mai sumar voluntats per afrontar amb valentia i honestedat els grans problemes de fons del país, condició primera per relegitimar el nostre sistema democràtic. En aquest sentit Máriam Martínez-Bascuñán es pregunta:

Com treballar una nova cultura democràtica de pacte quan aquest repte es presenta, a més, al compàs del sorgiment de forces ultra quina estratègia consisteix a minar els fonaments dels sistemes democràtics? (El País, 28-04-19).

Sense aquesta cultura democràtica de pacte, fecundada per les virtuts republicanes, serà impossible ni tan sols donar els primers passos que ens portin a intentar trobar un arranjament, per imperfecte que sigui, al problema de la relació entre Catalunya i Espanya. Josep Maria Fradera insta a la responsabilitat dels polítics a donar aquests primers passos, independentment del rigor i la duresa del debat intel·lectual imprescindible sobre la posició de Catalunya en el seu marc interdependent:

Entre l’irredemptisme victimista d’uns i la hipòtesi d’una destrucció completa de l’adversari d’altres s’ha d’imposar la via intermèdia si no es vol perpetuar una ferida que divideix i separa la societat. En aquest punt sí que la transacció és necessària. A un costat de la taula hi hauran de tornar ordenadament i amb garanties plenes de veracitat les dues grans qüestions de l’ordre polític i de la distribució territorial de recursos; de l’altre costat s’haurà d’acceptar sense embuts l’ordre constitucional que ens empara a tots.

Una cosa sense l’altra no resoldrà el problema. S’imposarà com a molt una solució penal i el restabliment d’un autonomisme altra vegada apedaçat. I demà una altra generació d’espanyolets que vénen al món s’enfrontarà a problemes semblants, en un món encara més complex dominat pels free riders de la globalització. Mentrestant, la metodologia dels anys 1977-1978 s’esvaeix a poc a poc entre discursos vacus i gestos buits. I la taula d’experts i relators, que, a Barcelona primer i després a la capital federal, haurà d’aïllar, formalitzar i establir els termes de l’armistici, segueix buida a banda i banda (El País, 27-04-19).

 


Una selecció més extensa d’articles recomanables es pot consultar al Focus Press setmanal del Taller de Política.