Els primers dies amb el covid, el virus s’entestava a martellejar-me el cap i el cos; després van començar les febrícules que no em deixaven pensar. Així vam estar tancats els dos, ell i jo a la meva habitació, tossint i dormint. Després, vam tornar. El virus, menys arrogant i jo, més pacient. Aquí seguim, a la cambra, esperant que la meva filla m’aixequi la sentència: «Són quinze dies des que deixis de tenir símptomes». A veure qui li discuteix res a algú que porta tota la pandèmia cuidant contagiats greus en un hospital públic de Barcelona.

Al novè dia del meu aïllament la febre va baixar. El coronavirus va deixar de molestar més del compte. Però el meu món és més petit, cap a la meva habitació. La calaixera és ara taula de menjador, escriptori i llibreria; el banc de Javier, el meu marit confinat a Portugal, s’ha convertit en rebost, l’aigüera està al bany i la meva tauleta de nit fa de bar/cafeteria. Ja degluteixo millor, cosa que no deixa de ser un perill. Tot ho trobo bo.

La meva filla i el meu gendre, quan surten dels seus respectius hospitals, fan torns de cambrers: deixen la safata amb el menjar en el llindar de la porta i surten pel corredor cames ajudeu-me amb les seves mascaretes i bates de metge. Les seves màscares de quiròfan són ordinàries, però serveixen. Cap dels dos porta el model autòcton que Joan Canadell, l’independentista president de la Cambra de Comerç de Barcelona, venia entusiàsticament a TV3. Un detall que m’ha tranquil·litzat. Ells segueixen formant part d’aquesta meitat de Catalunya que opina que una mascareta no porta dibuixets ni ha de ser autòctona, que d’aquesta crisi només sortirem ajudant-nos i amb una bona sanitat pública –sense més retalls de la Generalitat. Jo segueixo aplaudint a les 8 des de la meva finestra interior.

Un cop desperta, he decidit no avorrir-me, però sóc impacient. «Aviat» és la paraula que més fan servir els metges de casa per contestar a la meva pregunta diària: «quan sortiré?». Tinc por a perdre’m en el meu somieig. Els meus dies i les meves nits han xocat, s’han perdut els uns en les altres, han confós els horaris, provocat el caos i acabat amb la meva disciplina personal. Em dutxo a la tarda i escric de matinada.

Tot anirà bé, això és el que diu una targeta que m’ha enviat la néta d’una amiga. Potser sí. Millor, ho dubto. Anirà. Vaig sumant lectures sobre la Segona Guerra Mundial. No es perdin «Una mujer en Berlín», escrita durant el final del conflicte a Alemanya, que explica com van sobreviure les dones. La llegia i em costava d’empassar. La seva anònima autora va viure el període i no estava per llàgrimes; no es perdia en queixes i adjectius. La pàtria era qui li donava una barra de pa. Les dones protagonistes buscaven menjar pels carrers quan el perill de violació estava a cada cantonada, fins i tot en el refugi.

Quan no puc seguir llegint perquè una cosa o altra em fa mal, escolto música. Òpera de Mozart, principalment còmica. S’ha de compensar. Tampoc estic per descobrir nous cantants i prefereixo dedicar-me als meus, recuperar vells discos de Victoria de los Angeles i Alfredo Kraus o escoltar Matthias Goerne. La música no aconsegueix apartar-me dels meus mals costums i, per tant, entre Don Giovanni i el plat de macarrons amb tomàquet, obro Twitter. Aquí segueixen pegant-se com si el món s’estigués acabant i no hi hagués una pandèmia. En campanya electoral permanent. No m’hi entretinc massa temps. Envio dos o tres tweets i bloquejo els bots o trols ultranacionalistes massa pesats.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

Encara em falta veure uns capítols de The last Kingdom, saxons i vikings lluitant per l’Anglaterra del segle IX. Aquests braços musculats empenyent espases de ferro fan por de veritat, no com els tweets absurdament guerrers dels aprenents de polític, que esborren quan senten un crit. Bona nit o bon dia. Deixo les xarxes i me’n vaig amb els vikings. Quan sortiré a caminar per Barcelona? Aviat.