Ho sento, no puc venir… és que jo visc a Madrid.
Ooh! (és una barreja de sorpresa, d’incògnita i d’incomprensió)
O també pot ser un:
Aah! (aquí la barreja és de «ja sé de què va», de compassió i decepció)
Així, m’he convertit en
la madrileña. I, és clar, a Madrid sóc la catalana.

Ho confesso, es viu bé a Madrid. Potser no tant si és estiu, quan el dia s’acaba convertint en un autèntic forn. Com una bufetada, al vespre l’asfalt retorna tota la calor acumulada, que es manté tota la nit –no hi ha brisa marina per airejar! Això sí, és calor seca, molt seca, resseca i superseca.

Es viu bé a Madrid. Moure’s per la ciutat és molt fàcil, el transport públic és eficaç i complet. Hi ha bicicletes elèctriques de lloguer, i també un munt d’empreses que ofereixen cotxes elèctrics per minuts, hi ha Uber, Cabify… i una autèntica legió de taxis. A Madrid pillas un taxi. Aixeques el braç, i para a l’instant, allà on sigui, sense miraments. No tots els taxistes de Madrid escolten la COPE, ni són maleducats, ni l’interior del seu cotxe fa pudor de tabac. I tots els taxis són blancs.

Circular per Madrid no és complicat. És una conducció d’aquí te pillo, aquí te mato. Driblatges, acceleracions sobtades, creuaments sorpresius, aturades inesperades. Ningú no es queixa, excepte algun malhumorat frustrat. Jo ja m’hi he adaptat, i quan condueixo a Barcelona/Catalunya rebo constants i estridents protestes acústiques. Per això, anar en bicicleta és un repte només per als més agosarats.

També es pot passejar per Madrid, i és agradable. Quan encara no és un forn, o quan no bufa el vent gèlid, a l’hivern. Nueve meses de invierno y tres de infierno, diu que diuen. Per on passegem? El Retiro és el lloc. Arbres gegants, ombra fresca, un llac per lliscar en cercles, quioscos de begudes, venedors de globus, practicants de jogging, corredors, runners, patins, patinets, bicicletes…

Els visitants, si són de la resta d’Espanya, tenen un primer objectiu: anar a un musical. També poden optar per un museu, o anar de compres. I segur que no es perdran ir de cañas. La vida nocturna madrilenya és senzillament aclaparadora –a més d’interminable– i l’atractiu més valorat pels joves estrangers, que augmenten any rere any. En general creixen els visitants estrangers, molts de gran capacitat adquisitiva i bàsicament concentrats a treure la tarja a les botigues de grans marques.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

 

Força centrípeta

Segurament la visita a Madrid inclou la Puerta del Sol i el Punto Cero. Sí, Madrid ha creat una força centrípeta, i es reivindica, a més, com el centre del país. La numeració dels carrers es fa en relació a la distància des del Punt Zero. La xarxa ferroviària estrella d’Espanya, l’AVE, és perfectament radial des de Madrid. I les comunicacions que no passen per la capital tenen serioses dificultats per fer-se realitat.

Madrid és una talaia. Podria ser un punt equidistant entre les altres realitats del país. Però està dominada per una obstinada voluntat de considerar-se autosuficient, que vol identificar Madrid amb Espanya. Visió que queda compensada per la varietat de la procedència dels seus ciutadans. Existeixen els madrilenys? Trobar un gato, madrileny d’unes quantes generacions, és gairebé missió impossible. Per tant, madrileño és tot aquell que viu a Madrid, i gairebé tots venim d’un altre lloc.

Què troben a faltar els catalans que visiten Madrid, i aquells que hi vivim? Resposta obvia, direu: el mar. No és del tot cert. La playa de Madrid existeix (un club esportiu). I existeix la Playa de Madrid Río (invent per a xipollejar amb l’aigua a l’atractiva zona d’esbarjo creada seguint el curs del Manzanares i aprofitant el túnel de l’M-30). I encara més: el Mediterrani, València, s’aconsegueix en una hora i mitja de viatge (amb l’AVE), una escapada que inclou, només faltaria, una paella a la Malvarrosa.

Com a catalana, detecto una mancança a Madrid. És l’estètica, que em resulta difícil de trobar. A les papereres fa por acostar-hi la mà; apareixen estructures publicitàries o per al reciclatge que molesten el pas i trenquen la perspectiva; els pilons de plàstic blau que delimiten el carril bus semblen eternament provisionals…

He viscut alguns canvis de monuments que em resulten incomprensibles. Com ara el trasllat uns quants metres del fetitxe madrileny, El Oso y el Madroño a la Puerta del Sol. O el viatge –costós en diners i esforços– del gran monument a Colón, que jo vaig conèixer a l’extrem de la plaça, i ara és al bell mig de la rotonda i envoltat dels cotxes –on sembla que ja era abans.

Al final ha resultat ser una bona idea, perquè on hi havia el pedestal de Colón hi ha ara una magnífica cara nívia de Plensa, un veritable encert. Una de les coses que més m’han costat d’entendre, i em disculpo si algú se sent ofès, és l’obra urbanística de l’entrada del metro de la Puerta del Sol. Una mena de globus deformat, immens i pertorbador, que es va inaugurar amb comentaris entusiastes i admiratius, gairebé unànimes dels ciutadans.

 

Corbates i poder

Insisteixo, es viu bé a Madrid. Fa olor de castanyes a la tardor, de crispetes als multicines, de bocata de calamares, i de fum de cotxe. També fa olor de funcionari,   de ministeri, de corbates i americana blava o ratllada,   sabates llustroses, mirada segura i triomfant, i de quien a buen árbol se arrima buena sombra le cobija. En definitiva, fa la olor del poder.

Si els plataners sobreviuen a la contaminació, perquè no podem sobreviure els humans?

El tòpic que a Madrid no es treballa és tan antic com injust. Es treballa a tota hora. El metro a les set del matí és ple de currantes, com llargues són les cues de cotxes a les entrades a la capital. L’ànima de la ciutat són els contactes, els negocis, el quedamos y hablamos, el conoces a alguien que…? I el moment esperat sempre és el almuerzo, el dinar que es pot allargar fins a mitja tarda (amb copa, puro i un probable «no te preocupes, yo lo arreglo»). De manera que, excepte en els anys més durs de la crisi, els restaurants estan sempre plens, fins i tot  –o potser sobretot?– els més cars.

Aquí no serveix allò de más vale pájaro en mano, que ciento volando. Perquè hi ha molts ocells volant, i si t’equivoques no passa res, pots trobar-ne un altre. L’actitud és més aviat de llançar la canya, i ja picarà alguna cosa! Tampoc no serveix el consell que els catalans segueixen cegament:   no es pot dir blat que no sigui al sac i ben lligat. A Madrid tot és possible, qualsevol acte pot ser una oportunitat inesperada, les relacions obren camins contínuament. No sembla que ningú vulgui lligar cap sac de forma definitiva, només frissen per omplir-lo fins dalt.

Sí, es viu bé a Madrid. Especialment, aquells que ho poden pagar. Al centre, l’habitatge és dels més cars del país, i la majoria de residents ho són de barris perifèrics. La diferència del preu mitjà per metro quadrat pot ser de més de 3.000€ entre el districte més econòmic (Villaverde) i el més car (com sempre, el de Salamanca). El centre de la ciutat ofereix moltes comoditats i serveis, però també més soroll i contaminació. Però si hi sobreviuen els plataners, perquè no podem sobreviure-hi els humans?

Quan jo era ben jove, només coneixia Madrid pels carrers del Monopoly. Uns molt cars, com el Paseo del Prado, i d’altres més assequibles, com la Calle de Fuencarral. Era una versió antiga: avui Fuencarral és l’eix més comercial de Chueca, el barri gai de moda. En el joc, la Gran Via tenia un preu mitjà. Avui ha sofert una transformació gairebé revolucionària: l’ampliació de les voreres i la restricció del trànsit privat varen provocar crítiques furibundes. Unes restriccions que ara, juntament amb la del centre de la ciutat, es mantenen per ordre judicial –una mostra més de l’eterna i acarnissada batalla esquerra-dreta que domina la capital.

Per a molts, el veritable centre de Madrid és Cibeles. Així, sense article, vamos a Cibeles, diuen. Els madridistes s’han apropiat de la deessa, encara que la primera celebració futbolera a la plaça va ser de l’equip contrari, l’Atlético. Els colchoneros es concentren ara uns metres més enllà, entorn d’un altre déu, Neptuno.

La zona de Cibeles-Neptuno és realment el centre neuràlgic de la ciutat. En un radi de pocs metres hi trobem la Gran Via, el triangle cultural dels grans museus, i el Congrés dels Diputats. Comerç, esbarjo, cultura i política.

 

Trobades al Palace

La política, activitat intrínseca i inseparable de l’ànima madrilenya. Entrar a l’hotel Palace, instal·lar-se en una sedosa butaca del Jardín de invierno, sota la fastuosa cúpula modernista, dissenyada per un català, i observar és un must. Veurem la raó de ser de la capital: reunions grupals, trobades cordials, trobades discretes, trobades secretes, trobades semisecretes, negociadors en acció, periodistes de pas, periodistes en acció, semiperiodistes infiltrats, polítics descansant, polítics conspirant, polítics declarant. I també turistes.

De ben jove, només coneixia Madrid pels carrers del Monopoly. Uns molt cars, Paseo del Prado, i d’altres més assequibles, la Calle de Fuencarral.

Els darrers mesos, els voltants de la plaça Colón s’ha convertit, malauradament, en un altre pol d’atenció. El Tribunal Supremo i l’Audiencia Nacional tenen en comú una plaça arbrada, que s’ha vist envaïda massa vegades per forces de l’ordre, periodistes i cotxes policials amb presos catalans.

Viure bé a Madrid inclou l’enorme oferta cultural que ofereix la ciutat.   Els nombrosos teatres, gairebé sempre plens, es divideixen en dos tipus. Els moderns, que són minoria, i els tradicionals, autèntiques capses de bombons de vellut vermell fosc i vetustes fustes daurades.

Amb tanta activitat, Madrid ha aconseguit assemblar-se a una gran ciutat. Fins i tot té quatre gratacels, que coronen el Paseo de la Castellana, i sobresurten a tota la ciutat. Des del pis 50 queda clar que Madrid està ubicat capritxosament al bell mig d’una immensa i erma meseta. Al nord, la Sierra, l’escapatòria preferida de molts capitalencs, i la fàbrica de vents i corrents refrescants a l’estiu, i de ganivetades gèlides a l’hivern.

Ja us ho dic, es viu bé a Madrid. És que Madrid mola mazo, o, millor, mola guai.  Aquí siempre hi ha algú dándolo todo. A mi també m’ha passat, cuando me vengo arriba i em poso a gaudir de la ciutat, como si no hubiera un final. Quan em canso, no puedo con la vida. I si estic estupefacta, crido: ¡mátame camión! Jo no sóc de les que están de vuelta de todo; més aviat sovint repeteixo tranqui, estoy en ello. Però el que més m’agraden son els zascas, encara que la resposta sigui no me rayes más, tía.

Com a catalana a Madrid des de fa 15 anys, hi visc bé a Madrid. I he aconseguit menjar panellets per Tots Sants  –en diuen empiñonados–, calçots al febrer, i coca de San Juan per la revetlla. I a Setmana Santa he vist com els madrilenys es tornen bojos per les torrijas.

I tot això a 667 metres sobre el nivell del mar.