L’elecció d’Ursula von der Leyen és el retrat d’un moment. La fotografia de la preeminència del Consell en el triangle institucional comunitari, de la fragmentació de l’Eurocambra i de la capacitat de la dreta radical de transaccionar amb el seu suport, de la falla política i geogràfica entre l’est i l’oest de la UE i les febleses de l’eix francoalemany.

Von der Leyen «era l’opció de Macron...» s’afanyava a dir una politòloga alemanya quan li preguntaven per l’elecció de la fins fa poc ministra de Defensa d’Angela Merkel com a nova presidenta de la Comissió Europea. Però, la tesi ha quedat tocada en només unes setmanes. El rebuig del Parlament Europeu a la candidata francesa per ocupar la cartera de Mercat Interior s’ha viscut a l’Elisi com una «crisi institucional» i un error d’apreciació de la mateixa Von der Leyen, que no hauria sabut intuir la contundència de l’oposició parlamentària que despertava la centrista Sylvie Goulard, investigada per la justícia francesa i per l’Oficina de Lluita Contra el Frau a la UE (OLAF) per irregularitats en la contractació d’assistents del MoDem durant la seva etapa com a eurodiputada.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.