L’elecció d’Ursula von der Leyen és el retrat d’un moment. La fotografia de la preeminència del Consell en el triangle institucional comunitari, de la fragmentació de l’Eurocambra i de la capacitat de la dreta radical de transaccionar amb el seu suport, de la falla política i geogràfica entre l’est i l’oest de la UE i les febleses de l’eix francoalemany.

Von der Leyen «era l’opció de Macron…» s’afanyava a dir una politòloga alemanya quan li preguntaven per l’elecció de la fins fa poc ministra de Defensa d’Angela Merkel com a nova presidenta de la Comissió Europea. Però, la tesi ha quedat tocada en només unes setmanes. El rebuig del Parlament Europeu a la candidata francesa per ocupar la cartera de Mercat Interior s’ha viscut a l’Elisi com una «crisi institucional» i un error d’apreciació de la mateixa Von der Leyen, que no hauria sabut intuir la contundència de l’oposició parlamentària que despertava la centrista Sylvie Goulard, investigada per la justícia francesa i per l’Oficina de Lluita Contra el Frau a la UE (OLAF) per irregularitats en la contractació d’assistents del MoDem durant la seva etapa com a eurodiputada.

Fins i tot abans de començar mandat, Von der Leyen ja va haver de gestionar el seu primer xoc institucional. «Aquí tothom la veu com un producte del Consell», asseguren des d’una Eurocambra dolguda amb uns caps d’Estats i de govern que van obviar, una per una, la candidatura dels caps de llista de les grans famílies polítiques que havien concorregut a les eleccions europees del mes de maig, els anomenats Spitzencandidaten. El primer gran repte de Von der Leyen és superar el llast d’un procés de nomenament que confirmava el retorn a les negociacions entre capitals a porta tancada per acabar amb una vella i coneguda olor d’entesa franco-alemanya.

Cada vegada hi ha més visions diferents en procés de col·lisió en aquesta Unió Europea –fins i tot dins de les mateixes famílies polítiques– i el suport d’Angela Merkel i Emmanuel Macron ja no és garantia suficient de fortalesa política en una UE de configuracions flexibles, aliances geogràfiques i debats profunds sobre els límits del procés d’integració.

La nova presidenta de la Comissió sap que haurà de teixir acords, entre els equilibris i les susceptibilitats. Ho va fer durant tot l’estiu visitant Berlín, París, Varsòvia, Zagreb, Roma o Madrid. Amb moviments polítics discrets, les setmanes prèvies a les audicions dels futurs comissaris, anant a Estrasburg per reunir-se amb els presidents dels grups polítics de l’Eurocambra.

Però la incertesa s’ha instal·lat entre el funcionariat més veterà de Brussel·les. «Anem cap a una Comissió molt complicada», assegura un funcionari que porta gairebé tres dècades d’experiència comunitària. Aquesta és també la primera vegada que dos estats membres, Hongria i Romania, han hagut de retirar els seus aspirants inicials a comissaris fins i tot abans de les audicions del Parlament Europeu. La Comissió Von der Leyen ja ha pagat, abans de començar, el preu de la lluita de poder interinstitucional que enfronta l’Eurocambra amb els Estats.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

 

Merkel com a capital polític

Von der Leyen és la primera alemanya que ocuparà la presidència de la Comissió Europea en cinquanta anys i la primera dona d’arribar-hi en tota la història de l’executiu comunitari. També serà, però, la presidenta escollida amb el marge de vots més pobre; amb una majoria tan petita que es podia comptar amb els dits de les dues mans, i amb el llast de saber que alguns d’aquests suports van venir directament dels escons euroescèptics o de la dreta radical. Per això hi ha qui dubta de la seva fermesa en la defensa de l’article 7 del Tractat o en la pressió que la seva Comissió pugui fer sobre Budapest i Varsòvia.

El problema de Von der Leyen és que «el seu capital polític limita al nord, sud, est i oest amb Angela Merkel, i la cancellera ja se’n va», sentencien des del grup del Partit Popular Europeu. Una crítica que transcendeix els recels parlamentaris i que sembla sortida directament de la pròpia CDU. Si fa uns anys el nom de Von der Leyen va arribar a sonar com una possible successora de Merkel, una part important del partit no l’ha arribat a considerar mai com «una d’ells». I, malgrat tot, Von der Leyen ha sabut fer un últim salt polític. De ministra de Defensa que semblava més pròxima a la defenestració que a poder fer-se amb els nous espais de poder a la CDU que deixarà la sortida d’Angela Merkel, Von der Leyen ha acabat formant part d’una pirueta comunitària que, a més, l’alliberarà del pes de la polèmica per l’escàndol sobre l’assignació de contractes lucratius del Ministeri de Defensa a determinats consultors o pels costos de la revisió d’un famós vaixell de formació naval alemany, que figuren en la columna de negatius del seu balanç.

També va ser la ministra de Defensa que va assegurar la presència de la Bundeswehr a Polònia i Lituània, que va augmentar el pressupost militar i es va posicionar clarament contra Rússia. Si la prioritat de la nova presidenta de la Comissió és recuperar l’estabilitat i el restabliment de ponts, potser podria utilitzar algunes de les simpaties que es va guanyar a l’est d’Europa durant la seva etapa ministerial.

 

Dia i nit a Brussel·les

Ursula von der Leyen ha tornat a Brussel·les, allà on va créixer com a filla d’un funcionari alemany de la Comissió Europea, Ernst Albrecht, que després seria ministre president de l’estat de Baixa Saxònia. Ella, però, ha arribat directament a la planta noble del Berlaymont on, abans de vacances, ja li van deixar un despatx per instalar-s’hi i començar a preparar el relleu. Ara, a més, té la intenció de passar-hi dia i nit. Per això s’hi ha fet fer un petit estudi de 25 metres quadrats, contingu al seu despatx, on pensa residir entre setmana. «Una bombolla dins la bombolla», escriu el corresponsal europeu de Libération, Jean Quatremer, sobre l’espai de la planta 13 de l’edifici del rond-point Schuman.

La nova Comissió ha pagat, abans de començar, el preu de la lluita de poder que enfronta l’Eurocambra amb els Estats.

A Von der Leyen li agraden els espais de confiança. A Berlín ja vivia a la seu dels diversos ministeris que ha ocupat des del 2005, mentre mantenia la residència oficial i la família a Hannover. Des d’aleshores, també, ha treballat sempre amb un nucli molt petit de gent que l’han acompanyada durant tots els seus anys ministerials. Però, per primera vegada en molt de temps, aquest entorn canviarà. Alguns d’ells no l’han pogut seguir fins a Brussel·les perquè els càrrecs de confiança a la presidència de la Comissió són limitats.

Von der Leyen ha bastit un equip de comissaris amb un esquema jeràrquic difícil de gestionar però amb un nucli dur sòlid. Una estructura de dos nivells amb comissaris sèniors i júniors, que conserva les figures més fortes de l’equip Juncker i que, per primera vegada, aconsegueix l’equilibri de gènere. Ella en serà la «directora», la «comunicadora» en cap, precisen els qui segueixen la seva carrera política des de fa anys.

Al seu discurs de presentació davant el Parlament Europeu es va estalviar una bona part de l’argot comunitari per dir que «Europa és com un matrimoni llarg. L’amor no creix després del primer dia, sinó que s’hi va aprofundint». Però les metàfores i els eslògans se li van escapar de la mà amb les nomenclatures de les futures carteres comunitàries. La polèmica per la càrrega ideològica de certes connexions: vincular immigració i seguretat i barrejar-ho sota el títol de «Protecció de l’estil de vida europeu» retrata una manera concreta de pensar, de relacionar suposades amenaces i prioritats. Les paraules determinen un marc mental. Res no és gratuït.

En aquest joc d’equilibris constants que determina la política europea, Von der Leyen ha intentat, fins ara, complaure tothom: populisme antiimmigrant per satisfer els governs del centre i l’est d’Europa (Viktor Orbán sempre parla dels valors hongaresos amenaçats per la migració); una cartera que inclou la idea de ciutadania per agradar a Emmanuel Macron; rigor pressupostari en la línia tradicional de Berlín, i una mà estesa al nou govern italià. Tres vicepresidents (Frans Timmermans, Margrethe Vestager i Valdis Dombrovskis) destaquen per sobre de la resta de comissaris, al capdamunt d’un equip concebut de manera cada cop més piramidal i presidencialista, i que representen les tres grans famílies parlamentàries: conservadors, socialdemòcrates i liberals.

 

Estratègia per als pròxims cinc anys

La Comissió «geopolítica» de Von der Leyen s’haurà de desplegar en ple deteriorament de l’economia europea, sota l’amenaça de guerres comercials, el qüestionament del multilateralisme, amb la inestabilitat interna d’un Brexit permanentment incert i la dificultat de teixir consensos entre socis de la UE. El nou equip haurà de fer front a les grans batalles per la regulació comercial i tecnològica que definiran els límits de les noves grans potències mundials; la defensa dels interessos europeus davant el proteccionisme comercial de Washington i el domini del mercat dels gegants digitals nordamericans; així com els nous límits del poder europeu que suposa la intel·ligència artificial i la confrontació entre els Estats Units, la Xina i Rússia pel domini del ciberespai.

França i Alemanya s’allunyen de l’entesa quan es tracta de Vladimir Putin. Macron està convençut que l’única manera de contrarestar el poder creixent de Pequín en la política europea passa per un acostament a Moscou. Berlín, en canvi, prefereix –en paraules de Jan Techau de la German Marshall Fund– «aferrar-se frenèticament a un statu quo que ja no existeix». I el mateix dilema afecta el compromís mediambiental de la Comissió Von der Leyen. Darrere d’una agenda verda també hi ha canvis geopolítics. La Unió Europea sap que necessita la Xina i la seva conversió –a estones– al multilateralisme. 

En un món on l’Europa demogràfica empetiteix i envelleix, el pròxim executiu haurà, a més, de continuar amb les grans reformes de la zona euro en plena desacceleració econòmica, i gestionar els canvis estructurals que suposarà el Brexit. A més, la nova Comissió ha de continuar amb la negociació del futur pressupost comunitari, les perspectives financeres per als anys 2021-2027.

«Necessitem un nou començament en la política de refugiats», afirma també la nova presidenta de la Comissió. «Més funcionaris per a la protecció de fronteres que fa l’agència Frontex, més ajuda per a  l’Àfrica, i recuperar la idea d’una redistribució: els instruments ja són sobre la taula» –diu Von der Leyen– «ara hem de trobar les majories» per fer-los efectius. Però aquesta és avui, encara, una de les línies divisòries més profundes de la Unió. Les fronteres ideològiques són més volubles que mai, més difuses i canviants. I des d’aquesta volubilitat és difícil refer el projecte europeu.

Europa no vol renunciar a ser un actor global. El llenguatge de Von der Leyen no és tant el de la força com el de l’estratègia, però, els seus plans de reforçar les capacitats de poder dur de la UE amb la introducció d’una Direcció General per a la Defensa i l’Espai endinsen la Comissió directament en l’àmbit de la Cooperació Estructurada Permanent (PESCO) per a projectes de defensa supranacionals. El món ha canviat. El discurs comunitari comença a fer-ho.