L’emergència, l’expansió i, fins i tot, la preponderància hegemònica de l’extrema dreta no és un fenomen aïllat. S’està convertint en una mena de pandèmia ideològica que desborda els mecanismes de control polític dels partits tradicionals, especialment en l’espai electoral del centredreta. I això també es viu a Espanya després de la irrupció de Vox i la seva escalada electoral. Un esdeveniment polític de conseqüències encara impredictibles, però que està comportant en la pràctica dos fets.

D’una banda, la reculada electoral dels seus competidors més directes, el Partit Popular i Ciutadans. I de l’altra, el desenvolupament d’una estratègia de comunicació molt agressiva que està condicionant no solament l’agenda dels seus competidors, sinó també el conjunt dels debats partidistes. En aquest sentit, Vox ha aconseguit fins i tot en poques setmanes centralitzar la visibilitat alternativa enfront del govern de coalició del PSOE i Unides Podem. Un fet especialment rellevant, ja que marca una tendència que es pot consolidar en els propers mesos.

Occident experimenta una mutació significativa en el marc ideològic del que s’ha denominat històricament l’espai del centredreta. El que al principi semblaven casos aïllats s’ha anat propagant, no obstant això, fins a aconseguir ser un esdeveniment generalitzat. La nòmina d’exemples creix cada dia i adquireix perfils i matisos molt diversos. Exemples tots ells que estan molt relacionats amb la proliferació d’experiències populistes, nacionalistes i autoritàries que tendeixen a convergir dins d’un relat partidista que replica, més o menys, una sèrie d’icones ideològiques que s’arrengleren al voltant d’un hiperlideratge personalista que actualitza la dinàmica secular del cesarisme autoritari.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.